Maria Mestre Montserrat (ENT)
Fa unes setmanes la Marta Pujadas em feia arribar la seva tesi “La creació d’un passiu ambiental a Catalunya. Història de la planta de Flix al riu Ebre (1897 – 2013)”. L’activitat de la planta de Flix, la històrica Sociedad Electroquímica de Flix (EQF) del grup ERCROS, implantada al municipi l’any 1897, ha acumulat 700 mil tones de fangs contaminants que han obligat a desplegar un costós projecte de descontaminació. La recerca realitzada en aquesta tesi doctoral demostra l’existència de responsabilitat objectiva per part de l’empresa (independentment de la voluntat de generar dany o de l’existència de negligència), a més de subjectiva (segons la sentència per delicte ecològic contra l’empresa de l’any 2003). Tot i així, EQF no ha volgut reconèixer com a propis els danys causats i ha traspassat a la societat aquests costos ambientals.
El company Santiago Gorostiza presentava el passat juliol la seva recerca “Rius de sal” sobre la història de la salinització dels rius Llobregat i Caderner durant el segle XX, i amb ell comentàvem fa uns dies els vincles entre el cas d’ERCROS de Flix i el que ell havia estudiat, amb Iberpotash com a actual responsable. Justament l’any passat, l’Escarabajo verde va dedicar un documental a parlar dels dos casos conjuntament. Les dues empreses han estat condemnades per delicte ecològic. En els dos casos l’activitat de l’empresa ha generat un impacte ambiental clar (una muntanya de contaminació, una dins el riu, l’altra a la intempèrie), la gestió i restauració del qual ha comportat una forta despesa pública. La Unió Europea, l’estat i el govern espanyol s’han gastat 165 milions d’euros per la descontaminació del riu Ebre en el cas de Flix, i la Generalitat va invertir entre 2008 i 2011 200 milions d’euros per pal·liar la contaminació d’Iberpotash.
Ara que bufen aires constituents, és un bon moment per plantejar-se si la Catalunya futura pot i ha de ser capaç d’anar més enllà de l’exigència mínima de responsabilitat ambiental de les empreses per tendir cap al reconeixement dels Drets de la Naturalesa, com un dret constitucional, tal i com contempla, per exemple, la constitució equatoriana. En aquest escenari, les concessions i el control de les activitats industrials haurien de ser acuradament planificades, amb l’objectiu de no perjudicar els Drets de la Naturalesa establerts a la constitució. Aquest seria un bon punt de partida que no és garantia d’una millor situació, com desgraciadament ens demostra l’incompliment d’alguns drets actualment contemplats per la constitució, singularment el cas del dret a l’habitatge, però sí seria un element interessant a tenir en compte si volem dotar-nos d’eines per una societat que prioritzi la conservació del planeta i no hagi de tornar a pagar mai més els plats trencats d’aquells que s’han enriquit a costa del nostres recursos naturals.