A Catalunya, durant les darreres dècades, s’ha anat perdent l’ús de SDDRs i actualment no existeixen tals sistemes per a envasos domèstics, més enllà alguns casos molt puntuals. A nivell internacional hi ha exemples a diversos països del món (Estats Units, Alemanya, Suècia, Holanda, Noruega, etc.), sobretot per a envasos d’un sol ús, i cadascun amb característiques pròpies. Per la seva banda, dins del canal HORECA encara es fan servir força envasos reutilitzables amb dipòsit, però en una clara tendència regressiva els darrers anys.
L’estudi conclou que no seria legalment viable aplicar de forma obligatòria i generalitzada un SDDR a l’àmbit metropolità sota l’impuls de l’AMB, per raons de capacitat normativa. En relació a l’opció d’implantar un sistema amb retorn (SDR), sense dipòsit previ, podria ser legalment viable, però difícil de sostenir econòmicament.
L’estudi, després d’analitzar diverses experiències d’interès, tant de SDR com SDDR a Catalunya i a l’Estat, també analitza la possibilitat d’implantar sistemes d’aquest tipus per a diversos envasos o contextos singulars. Per a garantir la viabilitat caldria que es donés com a mínim una de les següents casuístiques: que hi hagi una frontera física, que s’actuï sobre un envàs de característiques especials, o que es doni en un context de concessió pública.
En aquest sentit, el projecte identifica possibles casos en que es donarien aquestes circumstàncies i dissenya una prova pilot: un SDDR pels envasos de begudes d’un sol ús a la platja de Can Camins del Prat de Llobregat.
ENT environment & management
2016
Àrea Metropolitana de Barcelona