Míriam Galindo | Fundació ENT

 

Els organismes marins (entre els quals peixos i mariscs) són recursos renovables. Aquests recursos, ben gestionats, poden oferir una font d’aliment sostenible i saludable. No obstant això, la gran majoria d’espècies d’interès comercial continuen patint actualment una excessiva pressió pesquera per sobre dels nivells sostenibles. En el cas concret del Mar Mediterrani, les dades disponibles indiquen que un 75% de les poblacions de peixos en aigües europees es pesquen a nivells biològicament insostenibles.

A banda de les conseqüències ecològiques negatives que comporta, la sobrepesca també provoca una disminució de l’abundància de les poblacions de peixos per sota d’uns nivells capaços de produir el rendiment màxim sostenible (FAO, 2018). Aquest fet redueix al seu torn la producció de peix a llarg termini, amb els conseqüents impactes socials i econòmics negatius. Aquesta disminució de l’abundància de les poblacions de peixos provoca que la seva captura requereixi d’un major esforç i que s’hagi d’invertir més temps i més recursos, disminuint així la rendibilitat del sector. Uns recursos que a la seva vegada també es requereixen al llarg de tota la cadena de producció i comercialització, fins arribar al consumidor/a final.

Igual que succeeix amb altres aliments, al llarg de la cadena de valor dels productes pesquers també es perd i es malbarata una part d’aquests aliments. En el cas de la pesca, aquesta sobreexplotació del recurs pesquer reforça la necessitat de reduir les pèrdues i el malbaratament que es dona en aquests productes, perquè fa que encara sigui major l’impacte ambiental, social i econòmic associat a aquest malbaratament.

La Llei 3/2020, de l’11 de març, de prevenció de les pèrdues i el malbaratament alimentaris, estableix aquestes definicions de pèrdua i malbaratament alimentari:

  • Pèrdues alimentàries: les parts comestibles dels aliments que queden a l’explotació mateixa.
  • Malbaratament alimentari: els aliments destinats al consum humà, en un estat apte per a ésser ingerits o no, que es retiren de la cadena de producció o de subministrament per a ésser descartats en les fases de la producció primària, la transformació, la fabricació, el transport, l’emmagatzematge, la distribució i el consumidor final, amb l’excepció de les pèrdues de la producció primària.

En el productes de peix i marisc cal tenir en compte els descarts derivats de l’activitat pesquera, que són tots aquells individus capturats que es rebutgen i retornen a l’aigua vius o morts per diversos motius. De fet, una porció important d’aquests organismes descartats no poden considerar-se per se aliments ja que, per una banda no totes les captures tenen interès comercial o són aptes per ser menjades, i per una altra banda, moltes d’aquestes captures no s’haurien d’haver estat pescades, tal i com exigeix la Política Pesquera Comú reformada el 2013, que estableix que els descarts s’han d’evitar en primer lloc[1], en especial si es tracta d’espècies protegides o prohibides, o si són individus per sota de la talla mínima reglamentària. Només una part dels descarts es podria considerar pèrdues, l’equivalent a aquells productes pescats d’espècies aptes per ser menjades, però que com no donen compliment a les especificacions de mida no poden ser comercialitzades. Retornar una part de la captura a l’aigua és una pràctica comuna a la majoria de les pesqueries, encara que la quantitat i la tipologia de descarts varia considerablement en funció de la pesqueria. Es calcula que en el Mediterrani, el volum de descarts pesquers és d’unes 230.000 tones anuals, és a dir, al voltant del 18% de la captura total (FAO, 2020). Aquests descarts solen estar lligats a la selectivitat de les arts de pesca i varien considerablement en funció de la modalitat, la zona, l’època de l’any, l’espècie objectiu, etc. Però, generalment, la pesca artesanal i la pesca d’encerclament -sempre que es practiquin de forma responsable- tenen un percentatge de descarts relativament baix (generalment inferiors al 10% i 15%, respectivament), mentre que la modalitat d’arrossegament de fons està associada a majors nivells de descart. S’estima que la pesca d’arrossegament de fons és responsable de la major part de descarts en totes les zones geogràfiques del Mediterrani, amb percentatges superiors al 40% (FAO, 2018).

Tot i que els estudis per quantificar el malbaratament alimentari han anat en augment en els darrers anys, els estudis relatius al sector de la pesca són encara escassos. Això unit a les diferents definicions del concepte de pèrdua i malbaratament alimentari que varia segons l’organisme o estudi consultat, més la dificultat afegida de si es consideren o no els descarts com a pèrdues, genera que no es disposi de gaires dades sobre la quantificació de les pèrdues i malbaratament de productes pesquers i que aquestes siguin difícilment comparables. El Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural ha realitzat un estudi per quantificar les pèrdues i el malbaratament alimentari al sector de la pesca del seitó, analitzant el malbaratament que es produeix al llarg de la cadena de valor del seitó des del desembarcament fins al sector minorista. Segons aquest estudi a la fase de producció primària es genera un 1,7% de pèrdues alimentàries, en el sector majorista distribuïdor un 1% de malbaratament, a mercats centrals un 0,01%, a grans superfícies un 4% i a minoristes s’estima que no es produeix malbaratament (Departament d’Acció Climàtica Alimentació i Agenda Rural, 2022).

En relació a les causes que generen aquestes pèrdues i malbaratament, aquestes poden ser molt variables i varien segons la fase de la cadena de valor analitzada. La taula següent recull les principals causes a les diferents fases de la cadena.

Fase de la cadena Causes de les pèrdues o el malbaratament
Pesca ·   Arts de pesca inapropiats
·   Males pràctiques pesqueres
·   Depredació de peixos en l’art de pesca
·   Falta de calibre
·   Maneig en la classificació del producte previ a la venda
·   Baix preu del producte i retirada de la venda
Venda majorista ·   Manca de coneixement de bones pràctiques de manipulació i higiene.
·   Manca o incidències en el manteniment de la cadena de fred.
·   Mètodes de transformació ineficients.
·   Retards en la compra i venda.
·   Excés de producte.
·   Producte que no compleix els requisits dels compradors/es (calibre, aspecte físic, etc.).
Transport ·   Retards en el transport per averies en el vehicle.
·   Condicions meteorològiques que provoquen un deteriorament de la qualitat del producte.
·   Danys físics per una manipulació incorrecta o derivats d’incidents durant el transport.
·   Deficiències en la refrigeració.
·   Males condicions o deteriorament durant l’emmagatzematge.
·   Estrès dels animals vius.
·   Deteriorament de la qualitat de l’aigua en el transport de peixos vius i marisc.
Venda minorista ·   Deteriorament de la qualitat del producte durant la refrigeració o emmagatzematge en fred.
·   Danys físics en el producte degut a una incorrecta manipulació o danys a l’embalatge.
·   Excés de producte, oferta superior a la demanda.
·   Espècie de baix valor en el mercat que tenen un menor demanda.
·   Deficiències en la gestió d’estocs.
·   Producte fora de les especificacions o de qualitat inferior.
·   Producte que no compleix els estàndards de qualitat o les preferències del consumidor/a.
·   Falta de personal qualificat.
HORECA ·   Deficient planificació de les comandes.
·   Emmagatzematge incorrecte a les neveres/congeladors.
·   Etiquetatge incorrecte.
·   Deteriorament de la qualitat durant la refrigeració o l’emmagatzematge en fred.
·   Racions massa grans.
·   Planificació deficient en la preparació dels plats.
Consum final ·   Hàbits de consum (p.e. no aprofitament de parts comestibles).
·   Rebuig de productes que no compleixen determinats estàndards.
·   Planificació deficient de les compres i els àpats.
·   Emmagatzematge inadequat.
·   Preparació de racions massa grans.
·   No aprofitament de les restes de menjar.
·   Poc ús de la congelació per mantenir la qualitat i la vida útil del producte.
·   Etiquetatge insuficient o causant de confusió entre els consumidors/es.

Font: elaboració pròpia en base a la web de la FAO (Food Loss and Waste in Fish Value Chains).

Una de les grans dificultats per l’aprofitament dels productes de pesca, a diferència d’altres productes frescos com verdures o fruites, és la seva curta vida útil. El producte es deteriora en pocs dies, i això provoca que qualsevol pràctica de reaprofitament ha de ser un circuit curt i que garanteixi el correcte manteniment de la cadena de fred. Existeixen diverses experiències a Catalunya, però són encara escasses i no es disposa de dades sobre quantitats reaprofitades.

En el marc del projecte “El Malbaratament Alimentari en l’àmbit de la pesca a Catalunya” desenvolupat conjuntament entre la Fundació ENT i l’Associació de Naturalistes de Girona, la Fundació està elaborant una guia sobre les pèrdues i malbaratament de productes de pesca amb l’objectiu de donar a conèixer aquesta problemàtica ambiental, social i econòmica en l’àmbit concret de la pesca. Aquest projecte compta amb el suport de l’Agència de Residus de Catalunya

 

[1] Reglament (UE) n ° 1380/2013 del Parlament Europeu i del Consell, de 11 de desembre de 2013, sobre la política pesquera comuna.


FAO, 2020. The State of Mediterranean and Black Sea Fisheries 2020. General Fisheries Commission for the Mediterranean. Rome. https://doi.org/10.4060/cb2429en

FAO, 2018. The State of Mediterranean and Black Sea Fisheries. General Fisheries Commission for the Mediterranean. Rome.