Mariona Tatjer | Fundació ENT
En el darrer any la paraula col·lapse ha guanyat presència entre els i les expertes ecologistes per descriure el canvi de paradigma en el que com a societat ens estem endinsant. El col·lapse, entès com “la disminució o pèrdua de complexitat d’una estructura social” (Fernández Duran, González Reyes, 2018) és un procés sistèmic que es desenvolupa en un període relativament llarg en el temps i que, a diferència d’una crisi econòmica, implica una transformació de les relacions politico-econòmiques d’una societat. La pressió climàtica i els límits biofísics són els dos factors principals que permeten conjecturar l’esgotament de l’actual model social bastat en el creixement econòmic perpetu.
Per una banda, el canvi climàtic, propiciat pel volum de gasos d’efecte hivernacle alliberats a l’atmosfera ens està conduint cap escenaris de situacions climàtiques extremes amb una forta repercussió en la qualitat de vida de la ciutadania, en la producció alimentària, de la pèrdua de biodiversitat i d’alteració del cicle de l’aigua, amb impactes no desitjats com són l’escassetat d’aigua en períodes de sequera o de fortes inundacions per pluges torrencials.
En aquest sentit, s’han posat en marxa una sèrie de mesures polítiques encaminades a augmentar la resiliència de les ciutats per fer front a l’impacte del canvi climàtic (Ajuntament de Barcelona, 2022). La nova política, emmarcada sota el lema de creixement sostenible, proposa una transició del model productiu i de consum actual basat en els combustibles fòssils per un model impulsat per les energies renovables, amb una major digitalització dels béns i serveis que són objecte de consum, i una major circularitat dels recursos extrets dels ecosistemes i incorporats al sistema productiu. Tanmateix, aquesta perspectiva està obviant el segon factor clau esmentat anteriorment: els límits biofísics que auguren l’esgotament de recursos no renovables, entre ells, els recursos necessaris pel propi desplegament de les tecnologies d’energia renovable i dels processos de digitalització.
L’esgotament dels combustibles fòssils anuncia la fi d’una era en la que s’ha tingut accés barat a les fonts energètiques de major concentració de poder calorífic, amb una elevada capacitat per controlar la seva disponibilitat i una gran versatilitat en els seus usos. Les energies renovables, en canvi, no poden substituir aquestes característiques. Per una banda, la seva potència és molt menor i requereix de grans extensions de terreny per poder produir només electricitat. Per altra banda, la seva disponibilitat és irregular (depèn dels cicles ambientals), no poden substituir l’actual model de mobilitat (del qual depèn el mercat global) i no poden substituir la indústria petroquímica i tots els seus derivats. Addicionalment, la seva construcció depèn de minerals i metalls escassos i del consum de combustibles fòssils per a la seva extracció, transformació, transport i instal·lació. Recursos minerals i metalls dels quals la seva demanda només fa que augmentar ja que són també necessaris pels sistemes digitals que s’estan instal·lant en gran diversitat de béns i serveis, des d’electrodomèstics quotidians, fins a serveis públics digitalitzats.
Un dels primers símptomes que marca un canvi de tendència es remunta a l’any 2006, any en que es va assolir el pic d’extracció del petroli cru convencional (IEA, 2010). D’aleshores ençà, la producció d’aquesta font energètica va començar a estancar-se a diferència de la seva demanda. Aquesta situació, sumada a la incapacitat de les energies renovables de substituir l’actual model productiu, ens porta a considerar la plausibilitat de l’escenari del col·lapse eco-social, on el decreixement del consum material succeiria per imperatiu biofísic.
En aquest context, l’estil de vida que es desenvolupa a les ciutats es troba en situació especialment vulnerable. Els estudis sobre metabolisme urbà constaten l’elevada dependència del mercat exterior per a poder satisfer les necessitats generals de la ciutat. Aquestes necessitats s’expliquen no solament per la demanda de recursos materials que no es troben a nivell local sinó també per la incapacitat del territori per absorbir la gestió dels residus generats. A més, a nivell climàtic, l’elevada concentració de la població ha contribuït a un disseny urbà que en comptes de dissipar la temperatura en situacions d’onades calor té l’efecte contrari, absorbeix la temperatura creant el que s’anomena efecte illa de calor, i on d’altra banda, el nivell d’infiltració de l’aigua de pluja és també molt deficient, incrementant el risc per inundacions i reduint la capacitat d’emmagatzemar aigua per a usos urbans i agrícoles.
Amb tot, però, si bé la connotació de l’escenari de col·lapse pot semblar negativa és també una oportunitat per repensar el sistema politicoeconòmic, el model de consum i la gestió dels recursos locals en major harmonia amb els ecosistemes dels quals som dependents.
Si bé aquest canvi de paradigma requeriria de la cooperació entre tots els agents socials i econòmics de la societat, a nivell local, els Ajuntaments poden desenvolupar un paper rellevant a l’hora d’adaptar les ciutats en clau de resiliència no només climàtica sinó també econòmica i social. Per acomplir aquest objectiu seria necessari introduir el pensament sistèmic en el desenvolupament i aprovació dels projectes urbans. El pensament sistèmic implica entendre la complexitat del sistema, la interconnexió de les mesures que es volen dur a terme i introduir anàlisis a mig i llarg termini per incorporar els pronòstics científics en matèria de canvi climàtic en el planejament urbà.
Tal i com indica la FAO (Albrecht, Crootof and Scott, 2018), les variables bàsiques per garantir la vida, i que són altament dependents entre si, són l’alimentació, l’aigua i l’energia. Una millor gestió local d’aquestes tres variables contribuiria a reduir la dependència exterior per garantir mínimament l’accés a aquests recursos bàsics.
Mesures com la reforma dels edificis residencials per millorar-ne l’eficiència energètica, o incrementar la vegetació de l’espai urbà, tenen per objectiu millorar la temperatura i qualitat de vida dels ciutadans al temps que es redueix el consum energètic. Així mateix, el sector del transport és el major consumidor d’energia, i per aquest motiu, s’hauria de seguir avançant cap a una mobilitat urbana que doti de les infraestructures necessàries per afavorir el desplaçament a peu, en bicicleta i en transport públic. D’altra banda, tal i com s’ha esmentat anteriorment, el transport no només afecta a la mobilitat de la ciutadania sinó que és el sector que permet l’elevat intercanvi de mercaderies a nivell internacional. Relocalitzar la indústria i afavorir el comerç local contribuiria a un ús més eficient de l’energia i dels recursos materials, així com també posar a disposició ciutadana d’espais de reparació i d’intercanvi d’objectes de segona mà per allargar la vida dels béns ja produïts.
La reducció del consum d’energia també es pot traslladar al sector alimentari, actualment molt dependent tant pel que fa al consum de combustible com de productes derivats del petroli. L’agricultura basada en tècniques regeneratives és una alternativa que cada dia va guanyant més espai gràcies a la no toxicitat dels seus productes, la baixa dependència de recursos externs, les millores en la qualitat del sòl, i la contribució a la infiltració i retenció de l’aigua. La infiltració de l’aigua de pluja és un element indispensable per incrementar la seguretat de la ciutat respecte aquest recurs bàsic. Una major i millor gestió de l’aigua, no només a l’àrea agrícola sinó també a la zona urbana i la zona forestal, contribuiria a omplir les reserves, a reduir el risc d’inundació, el risc de sequera i, per tant, d’incendi, i a protegir la salinització dels aqüífers.
Finalment, és interessant recordar que les ciutats ja disposen de molts recursos, alguns d’ells es poden trobar en els residus que aboquem en els contenidors. Millorar la capacitat de recuperació de materials reciclables i reintroduir-los al sistema productiu no només ens apropa a assolir els objectius establerts a nivell estatal i europeu, sinó que també contribueix a reinterpretar la font d’extracció de recursos. Tant és així que una de les infraestructures més necessàries en el futur proper serà el que es coneix com a mineria urbana, la recuperació d’entre els residus urbans dels minerals i metalls necessaris, entre altres, per a la transició energètica.
En conclusió, les últimes dècades s’han caracteritzat per un elevat intercanvi a nivell global de béns i serveis a preus relativament baixos. És plausible pensar que aquestes condicions s’aniran capgirant paulatinament de tal manera que les poblacions que no hagin realitzat una transició per reduir la seva dependència externa seran les que es vegin més afectades. Anticipar-se a aquesta situació comportaria començar a establir mesures a nivell local per tal d’augmentar i millorar la gestió dels recursos propis, afavorint el mercat local, i reduint el consum material i energètic; un estil de vida més local i desaccelerat que repercutiria de forma positiva en el medi ambient i les condicions climàtiques.
Ajuntament de Barcelona (2022) Barcelona, Hub de Resiliència. Disponible a: https://www.barcelona.cat/mobilitat/ca/qui-som/barcelona-hub-de-resiliencia.
Albrecht, T.R., Crootof, A. and Scott, C.A. (2018) ‘The Water-Energy-Food Nexus: A systematic review of methods for nexus assessment’, Environmental Research Letters, 13(4). doi:10.1088/1748-9326/aaa9c6.
Fernández Duran, R., González Reyes, L. (2018) En la espiral de la energía. Volumen I. Historia de la humanidad desde el papel de la energía (pero no solo). Libros en Acción i Baladre.
González Reyes, L. (2022) ‘Presentació de l’informe “Caminar sobre l’abisme dels límits” d’Ecologistes en Acció’. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=1aQmoV332Aw.
IEA (2010) ‘IEA World Energy Outlook Report 2010’, IEA Annual Report, 51(6), pp. 4847–4862. Disponible a: www.iea.org/Textbase/about/copyright.asp.