Ignasi Puig (ENT) és l’autor de l’article titulat “Fiscalitat ambiental a Catalunya” que aquest octubre ha publicat el sindicat Comissions Obreres en el seu Butlletí de Treball, Economia i Societat. 
El sistema econòmic provoca sovint efectes negatius sobre la natura que es denominen costos externs o externalitats negatives. Els agents econòmics prenen decisions que afecten a tercers (p.e. la contaminació) sense tenir en compte aquests efectes, i això genera problemes d’eficiència, atès que les decisions només tenen en compte una part dels costos, els que recauen sobre els que prenen les decisions. També genera problemes d’equitat, ja que els efectes de la degradació ambiental no recauen per igual sobre tothom.
La intervenció pública és necessària per evitar o reduir aquestes externalitats. La forma més tradicional d’intervenció ha estat l’establiment de normes: prohibicions, límits d’emissions, establiment de llicències, etc. Un enfocament complementari és adreçar-les mitjançant instruments econòmics de política ambiental, que no estableixen què fer, sinó que creen incentius econòmics.
El principal d’aquests instruments és la fiscalitat ambiental, que consisteix en aplicar el principi de “qui contamina, paga”. Així, s’afegeix un objectiu ambiental a les tradicionals funcions recaptatòria i distributiva de la fiscalitat.
Els impostos ambientals internalitzen costos (en el sentit que els costos ambientals ocasionats comporten costos als seus responsables) i així corregeixen els preus. Això no només ajuda a conduir la situació ambiental cap als objectius fixats políticament, sinó que constitueix una forma més eficient d’assignació de costos per part del mercat.
[catala][castellano][fi_idiomes][/fi_idiomes] [link]Enllaç a l’article[/link]Ignasi Puig (ENT) es el autor del artículo titulado “Fiscalidad ambiental en Cataluña” que este octubre ha publicado el sindicato Comisiones Obreras en su Boletín de Trabajo, Economía y Sociedad.
El sistema económico provoca a menudo efectos negativos sobre la naturaleza que se denominan costes externos o externalidades negativas. Los agentes económicos toman decisiones que afectan a terceros (por ejemplo la contaminación) sin tener en cuenta estos efectos, y esto genera problemas de eficiencia, dado que las decisiones sólo tienen en cuenta una parte de los costes, los que recaen sobre los que toman las decisiones. También genera problemas de equidad, ya que los efectos de la degradación ambiental no recaen por igual sobre todos.
La intervención pública es necesaria para evitar o reducir estas externalidades. La forma más tradicional de intervención ha sido el establecimiento de normas: prohibiciones, límites de emisiones, establecimiento de licencias, etc. Un enfoque complementario es dirigirlas mediante instrumentos económicos de política ambiental, que no establecen qué hacer, sino que crean incentivos económicos.
El principal de estos instrumentos es la fiscalidad ambiental, que consiste en aplicar el principio de “quien contamina, paga”. Así, se añade un objetivo ambiental a las tradicionales funciones recaudatoria y distributiva de la fiscalidad.
Los impuestos ambientales internalizan costes (en el sentido de que los costes ambientales ocasionados conllevan costes a sus responsables) y así corrigen los precios. Esto no sólo ayuda a conducir la situación ambiental hacia los objetivos fijados políticamente, sino que constituye una forma más eficiente de asignación de costes por parte del mercado.
[catala][castellano][fi_idiomes][/fi_idiomes] [link]Enlace al artículo[/link]