Mar Riera | ENT

 

El darrer mes de febrer, el Panell Intergovernamental d’Experts de Canvi Climàtic (IPCC) llançava una nova advertència mitjançant el Grup de treball II[1], focalitzat en els impactes, l’adaptació i la vulnerabilitat dels ecosistemes i la població mundial front als efectes del canvi climàtic. Aquest grup constata que les alteracions en la natura i en les formes de vida de la població ja són una realitat i constitueixen un perill generalitzat per a milions de persones de tot el món.

Segons estimacions dels experts de l‘IPCC, aproximadament un 45% de la població mundial viu a zones amb elevada vulnerabilitat climàtica. Entre els riscs més freqüents hi trobem la pujada de temperatures i l’anomenat efecte illa de calor, elevades precipitacions en espais de temps reduïts, la pujada del nivell del mar, l’erosió costanera o les inundacions. Aquests darrers, afecten notablement a les zones costaneres, on es concentra aproximadament el 40% de la població mundial, segons dades de les Nacions Unides, i totes les previsions indiquen que aquests percentatges continuaran incrementant[2]. Cal destacar també la rellevància dels ecosistemes costaners i la seva contribució a la generació d’activitats socioeconòmiques arreu del planeta. L’elevada concentració de població en aquestes zones i la seva importància socioeconòmica fica de manifest la necessitat d’implementar mesures d’adaptació que mitiguen els impactes negatius del canvi climàtic en aquests habitats tan vulnerables.

En un recorregut de Sud a Nord, hi trobem que aquests fenòmens adversos no impacten d’igual forma arreu dels territoris, resultant més afectades aquelles zones que disposen de menors recursos per fer front a l’adaptació i on hi viu un percentatge major de població vulnerable. Els dos països que històricament més han contribuït a l’escalfament global, Estats Units, responsable del 20% de les emissions globals totals de CO2 a l’atmosfera, i Xina, responsable de l’11%[3], són també la primera i la segona economia a nivell global, responsables del 39,20% del PIB mundial[4]. Mentre que, segons l’Índex de Risc Climàtic, elaborat per l’observatori alemany Germanwatch[5], entre l’any 2000 i 2019, els països més afectats pels esdeveniments climàtics han estat Puerto Rico, Myanmar i Haití, tots tres responsables d’aproximadament un 0,09% del PIB mundial[6]. Els països més industrialitzats son els majors responsables de l’escalfament global i els països amb menors recursos en pateixen les seves conseqüències.

Al mes d’abril ha seguit la publicació d’un nou informe del Grup de Treball III del IPCC[7] on s’evidencia que, fins i tot si s’acomplissin els actuals compromisos d’emissions adquirits pels països, és molt probable que no s’eviti la pujada de 1,5ºC durant les properes dècades. Els nivells d’emissions de gasos d’efecte hivernacles en el període 2010-2019 han estats els més alts de la història i segons les evidències destacades a l’informe, el 10% de les llars més riques de tot el món és responsable d’aproximadament entre un terç i la meitat del total de les emissions. Unes xifres que, un cop més, posen de manifest que hi som molt lluny d’acomplir la màxima de “qui contamina paga”, ja que un petit percentatge de la població, amb major poder adquisitiu, és responsable de causar la major part del canvi climàtic, al temps que un percentatge ampli de la població, més vulnerable, en pateix els seus efectes.

Front aquesta realitat, sembla que la inacció no és una opció. Al temps que com a individus canviem els nostres hàbits de consum, de mobilitat i de vida, cap a un consum més responsable, on prioritzem la proximitat i sostenibilitat dels modes de producció, disminuïm el volum de residus que generem i reduïm la nostra petjada de carboni, hem d’adaptar també els nostres territoris als efectes climàtics adversos als quals es troben exposats.

Les estratègies d’adaptació basades en la natura, i en concret, les estratègies basades en els ecosistemes, com ara la recuperació de sistemes dunars com a barreres naturals front a inundacions, o la instal·lació de sostres verds en edificis com mecanismes naturals reguladors de temperatures, constitueixen unes solucions duradores i efectives front al canvi climàtic. Conservar i recuperar els ecosistemes és recuperar l’hàbitat de milers d’espècies que trobem avui amenaçades, però és també preservar l’existència dels serveis que proporcionen a la població, des d’aigua neta i saludable per al consum humà, a zones de recreació i esbarjo o zones verdes per absorbir i emmagatzemar el carboni. Reduir els efectes del canvi climàtic ha de ser una prioritat per als prenedors de decisions actuals i les estratègies d’adaptació basades en els ecosistemes emergeixen com a intervencions necessàries. Cal desenvolupar plans d’adaptació a llarg termini que incorporin solucions basades en la natura que preservin i afavoreixin els serveis que els ecosistemes ens ofereixen.

 

 

—-

[1] https://www.ipcc.ch/report/ar6/wg2/

[2] Neumann, B., Vafeidis, A. T., Zimmermann, J., Nicholls, R. J. (2015) Future Coastal Population Growth and Exposure to Sea-Level Rise and Coastal Flooding – A Global Assessment. PLoS ONE 10(3): e0118571. https://doi.org/10.1371/journal.pone.0118571

[3] https://www.carbonbrief.org/analysis-which-countries-are-historically-responsible-for-climate-change

[4] Aproximacions calculades a partir de les dades publicades pel Banc Mundial per a 2020. https://data.worldbank.org/indicator/NY.GDP.MKTP.CD?most_recent_value_desc=true

[5] https://www.germanwatch.org/sites/default/files/Global%20Climate%20Risk%20Index%202021_2.pdf

[6] Aproximacions calculades a partir de les dades publicades pel Banc Mundial per a 2020. https://data.worldbank.org/indicator/NY.GDP.MKTP.CD?most_recent_value_desc=true

[7] https://www.ipcc.ch/report/ar6/wg3/