Català | Castellano | English
Subscriu-te a l'Enviament | CONTACTA
Innovació ambiental al servei de la societat
La paradoxa de Jevons i el creixement econòmic
| | Notícies| 28/02/2013

Jaume Freire González (ENT)

L’any 1865 l’economista William Stanley Jevons va publicar un important llibre titulat “The Coal Question” (El problema del carbó). En aquest, tractava la problemàtica del gradual alentiment de l’oferta de carbó al Regne Unit, que ja planava en aquells temps, i el problema que això suposava, atès que era la principal font energètica. En el llibre realitzava afirmacions inquietants com: “…Hi ha una confusió total d’idees en pensar que l’ús racional de combustible equival a un consum menor. Ben al contrari ens mostra la realitat… Cada millora produïda en un motor, accelera de nou el consum de carbó…”.

És a dir, una idea tant poc intuïtiva com que, a mesura que (i sobretot, a causa del fet que) augmentava l’eficiència dels motors, el consum de combustible creixia. Per evidenciar aquest fet, Jevons va constatar com la reducció a menys d’un terç de les necessitats de carbó per cada tona de ferro produïda va multiplicar per deu el consum total de carbó a Escòcia entre 1830 i 1863. Això sense comptar l’efecte indirecte que va suposar la disponibilitat de ferro barat en accelerar el creixement d’altres branques de la indústria que també consumien carbó. Gairebé sense adonar-se’n, establia les bases del que posteriorment es coneixeria com la Paradoxa de Jevons. Aquesta es pot definir de manera genèrica com l’increment en el consum d’un recurs a causa d’una millora tecnològica, tècnica, organitzativa o d’altra naturalesa en el seu ús, que el fa més productiu. O en altres paraules, un major consum a causa d’un increment en la seva eficiència.

Així, per exemple, una millora en l’eficiència del motor d’un cotxe, que fa que els nous models necessitin menys gasolina per recórrer la mateixa distància, incentiva molts conductors a utilitzar més el cotxe (ja que el cost per quilòmetre recorregut es redueix), i a d’altres viatgers que abans es desplaçaven amb altres mitjans de transport, a que l’utilitzin pel fet que ara els surt més barat. Fins i tot en el cas extrem que tots els conductors decidissin seguir conduint els mateixos quilòmetres que abans, acabarien destinant l’estalvi econòmic al consum d’altres béns i serveis, els quals també necessiten combustible per a ser produïts, transportats i consumits. Aquests “efectes secundaris” acaben compensant part o tota la reducció prevista de consum, produint efectes incerts en el consum global de gasolina.

La comunitat científica es va començar a interessar en aquesta paradoxa arran de la primera crisi del petroli els anys 70 del segle XX. Van començar a aparèixer estudis sobre el que es coneix com l’efecte rebot de l’eficiència energètica, que no és més que l’intent de quantificació de la paradoxa. Tot i la complexitat metodològica d’aquest camp, pel fet que necessàriament ha d’abastar molts aspectes de la realitat econòmica i social, hi ha l’absolut consens per part de la comunitat científica que l’efecte rebot existeix, malgrat que la dimensió que assoleix és encara una qüestió sense resposta. És però, un fet inqüestionable que tot i que l’eficiència en l’ús dels recursos no ha parat de créixer des de la primera revolució industrial, l’ús dels mateixos tampoc ho ha parat de fer, malgrat alguns esforços polítics en frenar-ho.

El reconeixement de l’existència de la paradoxa posa en entredit moltes polítiques energètiques, ambientals i de lluita contra el canvi climàtic que actualment es porten a terme arreu del món. Així, per exemple, trobem com un dels puntals en política econòmica i ambiental de la Unió Europea  l’estratègia Europa 2020, que té per un dels seus objectius prioritaris el d’incrementar d’un 20% l’eficiència energètica, o com a Espanya s’impulsen plans de subvencions per a la compra d’electrodomèstics o de vehicles més eficients en pro del medi ambient.

En un intent de fer compatible el creixement econòmic il·limitat en un context biofísicament limitat com és el planeta terra, s’utilitza l’eficiència com la pedra filosofal que permetria produir cada vegada més béns i serveis utilitzant cada vegada menys recursos, i per tant generant menys impactes negatius sobre el medi. Això es produeix gairebé 150 anys després que Jevons establís les bases de la paradoxa. Les troballes científiques des de llavors, i en especial les de les últimes dècades al voltant de la paradoxa, mostren com l’eficiència energètica no és la panacea que ens permetrà seguir creixent indefinidament. Potser seria el moment de començar a pensar en alternatives més sensates basades en una reducció real de l’ús dels recursos, així com en la limitació de l’expansió de la producció i la reducció dels nivells de consum, abans que s’agreugin els conflictes per l’apropiació dels recursos i els problemes climàtics i ambientals.

Deixa el teu comentari