Maria Mestre i Marta Jofra (ENT)

Quan parlem d’anar abandonant progressivament el concepte “residu” per parlar de “recurs” i de la importància de tancar el cicle de producció-consum-reciclatge, quins recursos us vénen al cap? Potser els envasos, que generem en grans quantitats i ocupen un volum important de les deixalles domèstiques; o els metalls, que costen tant d’extreure. La fracció més important en pes dins dels residus municipals, però, és l’orgànica. A Catalunya representa gairebé un 40% dels residus municipals, i un 24% del total de residus generats.

Sovint no li donem importància. Però a banda de ser la fracció més pesada, és la que es redueix i recicla més fàcilment, la que ens permet estalviar més diners en la gestió, i la que permet aconseguir més ràpidament els objectius de reciclatge que estableix la normativa.

A data d’avui, encara hi ha qui qüestiona la conveniència de recollir la fracció orgànica selectivament: moltes comunitats autònomes espanyoles no han establert l’obligatorietat de fer-ho, ni tampoc el PEMAR (Plan Estatal Marco de Gestión de Residuos).

La normativa europea, fins ara, no ha abordat aquesta qüestió amb fermesa, per la qual cosa alguns estats (entre els quals l’espanyol) havien apostat fortament per la recollida no separada i el tractament en plantes mecànico-biològiques.

Recentment, però, i després d’un llarg període de treball i de pressions, la Comissió Europea ha presentat un reglament sobre adobs orgànics obtinguts dels residus, dins del paquet de mesures relacionades amb l’economia circular.

Aquesta normativa crea un mercat únic de fertilitzants obtinguts dels residus, i els equipara als fertilitzants inorgànics. Estableix requisits de qualitat per als adobs, de manera que no es podran comercialitzar si sobrepassen una certa concentració de contaminants.

Això donarà, de ben segur, un gran impuls a la recollida selectiva de la fracció orgànica, i de retruc als models de recollida que aconsegueixen millors resultats tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat dels residus recollits. És a dir, als models com la recollida porta a porta o bé la recollida en contenidors amb clau (model implantat sobretot a Euskadi). Cal tenir present que a partir d’un cert nivell d’impropis la qualitat de l’adob cau en picat, per la qual cosa no es podrà comercialitzar. Amb aquest marc, ja no es tractarà tan sols d’assegurar l’estabilització de la matèria orgànica, sinó d’anar més enllà i buscar la qualitat del producte resultant, assegurant-ne la seva utilitat real com a recurs.

A Catalunya, on l’obligatorietat de recollida separada de la fracció orgànica és ja una realitat, és evident que caldrà dirigir el focus sobre els models de recollida. Tot i que cal respectar l’autonomia municipal/local, la planificació de la gestió de residus a nivell autonòmic no pot ser neutral davant els diferents models existents de recollida quan els seus resultats són clarament diferents (en quantitat i qualitat), i per tant, també ho és la seva contribució a l’assoliment, al conjunt de Catalunya, dels nous requeriments del reglament sobre adobs orgànics. Amb actuacions de suport i generalització dels models de recollida més eficients, singularment el model de recollida porta a porta, fem possible el canvi de “residus” a “recurs”, fem que l’orgànica sigui la clau de l’excelència.
[catala][castellano][fi_idiomes][/fi_idiomes]Maria Mestre y Marta Jofra (ENT)
Cuando hablamos de ir abandonando progresivamente el concepto “residuo” para hablar de “recurso” y de la importancia de cerrar el ciclo de producción-consumo-reciclaje, qué recursos te vienen a la cabeza? Quizás los envases, que generamos en grandes cantidades y ocupan un volumen importante de la basura doméstica; o los metales, que cuestan tanto de extraer. La fracción más importante en peso dentro de los residuos municipales, sin embargo, es la orgánica. En Cataluña representa casi un 40% de los residuos municipales, y un 24% del total de residuos generados.
A menudo no le damos importancia. Pero aparte de ser la fracción más pesada, es la que se reduce y recicla más fácilmente, la que nos permite ahorrar más dinero en la gestión, y la que permite lograr más rápidamente los objetivos de reciclado que establece la normativa.
A fecha de hoy, todavía hay quien cuestiona la conveniencia de recoger la fracción orgánica selectivamente: muchas comunidades autónomas españolas no han establecido la obligatoriedad de hacerlo, ni tampoco el PEMAR (Plan Estatal Marco de Gestión de Residuos).
La normativa europea, hasta ahora, no ha abordado esta cuestión con firmeza, por lo que algunos estados (entre ellos el español) habían apostado fuertemente por la recogida no separada y el tratamiento en plantas mecánico-biológicas.
Recientemente, sin embargo, y después de un largo periodo de trabajo y de presiones, la Comisión Europea ha presentado un reglamento sobre abonos orgánicos obtenidos de los residuos, dentro del paquete de medidas relacionadas con la economía circular.
Esta normativa crea un mercado único de fertilizantes obtenidos de los residuos, y los equipara a los fertilizantes inorgánicos. Establece requisitos de calidad para los abonos, por lo que no se podrán comercializar si sobrepasan una cierta concentración de contaminantes.
Esto dará, a buen seguro, un gran impulso a la recogida selectiva de la fracción orgánica, y de rebote a los modelos de recogida que consiguen mejores resultados tanto en lo que respecta a la cantidad como a la calidad de los residuos recogidos. Es decir, los modelos como la recogida puerta a puerta o la recogida en contenedores con llave (modelo implantado sobre todo en Euskadi). Hay que tener presente que a partir de un cierto nivel de impropios la calidad del abono cae en picado, por lo que no se podrá comercializar. Con este marco, ya no se tratará sólo de asegurar la estabilización de la materia orgánica, sino de ir más allá y buscar la calidad del producto resultante, asegurando su utilidad real como recurso.
En Cataluña, donde la obligatoriedad de recogida separada de la fracción orgánica es ya una realidad, es evidente que habrá que dirigir el foco sobre los modelos de recogida. Aunque hay que respetar la autonomía municipal/local, la planificación de la gestión de residuos a nivel autonómico no puede ser neutral ante los diferentes modelos existentes de recogida cuando sus resultados son claramente diferentes (en cantidad y calidad), y por tanto , también lo es su contribución al logro, el conjunto de Cataluña, de los nuevos requerimientos del reglamento sobre abonos orgánicos. Con actuaciones de apoyo y generalización de los modelos de recogida más eficientes, singularmente el modelo de recogida puerta a puerta, hacemos posible el cambio de “residuos” a “recurso”, hacemos que la orgánica sea la clave de la excelencia.
[catala][castellano][fi_idiomes][/fi_idiomes]