Maria Mestre i Marta Jofra (ENT)
Març 2016
Quan parlem d’anar abandonant progressivament el concepte “residu” per parlar de “recurs” i de la importància de tancar el cicle de producció-consum-reciclatge, quins recursos us vénen al cap? Potser els envasos, que generem en grans quantitats i ocupen un volum important de les deixalles domèstiques; o els metalls, que costen tant d’extreure. La fracció més important en pes dins dels residus municipals, però, és l’orgànica. A Catalunya representa gairebé un 40% dels residus municipals, i un 24% del total de residus generats.
Sovint no li donem importància. Però a banda de ser la fracció més pesada, és la que es redueix i recicla més fàcilment, la que ens permet estalviar més diners en la gestió, i la que permet aconseguir més ràpidament els objectius de reciclatge que estableix la normativa.
A data d’avui, encara hi ha qui qüestiona la conveniència de recollir la fracció orgànica selectivament: moltes comunitats autònomes espanyoles no han establert l’obligatorietat de fer-ho, ni tampoc el PEMAR (Plan Estatal Marco de Gestión de Residuos).
La normativa europea, fins ara, no ha abordat aquesta qüestió amb fermesa, per la qual cosa alguns estats (entre els quals l’espanyol) havien apostat fortament per la recollida no separada i el tractament en plantes mecànico-biològiques.
Recentment, però, i després d’un llarg període de treball i de pressions, la Comissió Europea ha presentat un reglament sobre adobs orgànics obtinguts dels residus, dins del paquet de mesures relacionades amb l’economia circular.
Aquesta normativa crea un mercat únic de fertilitzants obtinguts dels residus, i els equipara als fertilitzants inorgànics. Estableix requisits de qualitat per als adobs, de manera que no es podran comercialitzar si sobrepassen una certa concentració de contaminants.
Això donarà, de ben segur, un gran impuls a la recollida selectiva de la fracció orgànica, i de retruc als models de recollida que aconsegueixen millors resultats tant pel que fa a la quantitat com a la qualitat dels residus recollits. És a dir, als models com la recollida porta a porta o bé la recollida en contenidors amb clau (model implantat sobretot a Euskadi). Cal tenir present que a partir d’un cert nivell d’impropis la qualitat de l’adob cau en picat, per la qual cosa no es podrà comercialitzar. Amb aquest marc, ja no es tractarà tan sols d’assegurar l’estabilització de la matèria orgànica, sinó d’anar més enllà i buscar la qualitat del producte resultant, assegurant-ne la seva utilitat real com a recurs.
A Catalunya, on l’obligatorietat de recollida separada de la fracció orgànica és ja una realitat, és evident que caldrà dirigir el focus sobre els models de recollida. Tot i que cal respectar l’autonomia municipal/local, la planificació de la gestió de residus a nivell autonòmic no pot ser neutral davant els diferents models existents de recollida quan els seus resultats són clarament diferents (en quantitat i qualitat), i per tant, també ho és la seva contribució a l’assoliment, al conjunt de Catalunya, dels nous requeriments del reglament sobre adobs orgànics. Amb actuacions de suport i generalització dels models de recollida més eficients, singularment el model de recollida porta a porta, fem possible el canvi de “residus” a “recurs”, fem que l’orgànica sigui la clau de l’excelència.