I les de la triple jornada, què?

Yesmina Mascarell Rocher | Fundació ENT

Els darrers dos anys hem assistit a un esclat del moviment feminista al que s’hi han anat sumant pràcticament tots els sectors de la societat. També ho ha fet el sector primari. Associacions de dones agricultores, ramaderes o mariscadores venen conformant-se des dels anys 80 i es troben actualment en un context de revalorització de lo tradicionalment i ecològicament saludable que les col·loca en primera línia de les polítiques institucionals d’igualtat de gènere. Les mobilitzacions del 8M de 2018 i 2019 a l’Estat Espanyol (emmarcades dins la coneguda com quarta onada feminista) han contribuït a aquesta realitat, sent ja un referent a nivell mundial. No obstant, podem dir que s’estan enfrontant les desigualtats reals de base des d’una perspectiva feminista?

Dins del món rural, la situació de precarietat de les dones és especialment cridanera, particularment als sectors de la pesca i l’aqüicultura. Diversos estudis de la FAO^[1] reflecteixen que les dones pateixen un accés inferior als recursos productius, tenint sols una petita part de la propietat dels mitjans. Si bé és cert que la presència de dones està pràcticament a tots els estaments de la cadena productiva, el seu treball segueix majoritàriament vinculat a les tasques tradicionalment femenines, lligades als treballs no cotitzats i, per tant, menysvalorats. Així, mentre els homes treballen majoritàriament en la part productiva, les dones es dediquen principalment a les tasques de l’empresa familiar (paperassa, burocràcia, preparació dels estris de feina, recol·lecció de productes de baix valor econòmic, preparació i venda del producte, etc.) que en la majoria dels casos no són ni tan sols remunerades. En conseqüència, els seus ingressos són menors, però la seua càrrega de treball és en molts casos major. Al mateix temps, segueixen sent elles les que es fan càrrec d’altres responsabilitats com la cura de la llar i de les persones. Tot plegat suposa una doble o triple jornada laboral que repercuteix en la seua qualitat de vida.

Els darrers anys hem assistit a un augment de l’associacionisme femení al món rural; elles mateixes han sentit la necessitat de liderar els seus propis processos des de les seues realitats com a dones, creant espais no mixtes des d’on poder començar a plantejar altres maneres de funcionar possibles. Les dones dels sectors pesquer i agrícola estan cada vegada més presents als àmbits públics, sent els seus propis altaveus, amb discursos molt potents que reivindiquen aquesta necessitat de reconeixement del seu treball i creant xarxes de suport a nivell estatal i, fins i tot, europeu.

En els seus informes, la FAO reconeix la importància del paper de les dones en la pesca i l’agricultura, això no obstant, admet que la seua força de treball no es pot reflectir numèricament i quantitativa en les estadístiques disponibles. Segons Mies i Shiva (1998), en aquest tipus d’informes el treball ocult no es comptabilitza a causa de la “incapacitat conceptual (d’alguns economistes) per a definir el treball de les dones dins i fora de la llar”. En aquest sentit, l’economia feminista denuncia els profunds biaixos androcèntrics que encara trobem al sistema imperant, el qual es construeix sobre l’absència de les dones, negant la rellevància econòmica de les esferes associades amb la feminitat. L’escissió entre els àmbits públic i privat, així com la divisió sexual del treball que imposa un model constret de família nuclear i uns rols econòmics injustos, suposen un paradigma basat en la idea que tant el treball invisibilitzat com el medi en què es realitza són considerats com inputs gratuïts per a la creació de riquesa i no com a riquesa per si mateixa.^[2]

Les polítiques públiques dirigides a disminuir les desigualtats de gènere al sector primari van majoritàriament encaminades a una major incorporació de les dones a les feines productives, deixant de banda l’establiment de mecanismes de valoració dels treballs no remunerats o la necessària conciliació i redistribució de les tasques de cures. Buscar fórmules per a posar la vida al centre de les prioritats sembla que encara no consta en cap imaginari; potser haurem d’esperar fins a la cinquena onada. Qui sap.