La introducció de criteris ecològics en el disseny del sistema tributari el converteix en un potent instrument de política ambiental. Aquest pot actuar en un doble sentit, d’una banda reduint mitjançant beneficis fiscals les càrregues tributàries de les activitats que es vulguin estimular, i d’altra augmentant la càrrega impositiva a activitats que han de ser desincentivadas, com poden ser les intensives en l’ús de recursos naturals.
En qualsevol cas, l’obtenció d’ingressos s’ha de considerar en general com un resultat addicional -no l’objectiu- dels tributs ecològics.

Hi ha diverses experiències a tot el món d’utilització d’instruments econòmics per gestionar el turisme. Mentre en alguns casos aquests instruments són utilitzats com una eina per incentivar el turisme, per exemple a través de subsidis per a la construcció d’establiments turístics, en d’altres el turisme és utilitzat com a factor generador dels ingressos públics. En la majoria de casos, els tributs turístics són utilitzats amb una finalitat estrictament recaptadora, però, analitzarem a continuació tres experiències d’impostos turístics enfocats a generar recursos per a la conservació del medi ambient. La primera experiència és l’Impost sobre Estades en Establiments Turístics d’Allotjament de les Illes Balears. Posteriorment descriurem el Fons de fideïcomís de Belize i, finalment, la Taxa de Preservació Ambiental de l’arxipèlag de Fernando de Noronha (Brasil).

autoria

Ignasi Puig

data

2003

publicació

Revista de Orientación tributaria

referència bibliogràfica

Hercowitz, M., Puig, I. (2003) Fiscalidad ambiental y turismo. Impuestos, Revista de Orientación tributaria, 117: 10-15.