Meritxell Bernal | ENT medi ambient i gestió
“A vegades em sento malament d’haver-ho fet” va dir l’inventor de les càpsules monodosi de cafè en una entrevista a The Atlantic el 2015.[1] Quan John Sylvan va inventar les primeres càpsules monodosi de cafè per l’empresa Keurig Green Mountain (2002) no s’imaginava l’impacte negatiu que suposarien per al medi ambient. Les càpsules, siguin d’alumini o de plàstic, són actualment un dels residus més difícils de gestionar per la seva composició i disseny. La barreja de material orgànic i inorgànic i la dificultat de separar-los complica considerablement el reciclatge. A més a més, l’escàs nombre de plantes que reciclen aquest producte (a Catalunya només existeix una planta de reciclatge a Jorba) fa que el cost de gestió d’aquest residu sigui molt elevat.
La principal marca distribuïdora de càpsules de cafè a Espanya té habilitat un sistema de recollida propi distribuït per les seves botigues, grans superfícies i punts de recollida de residus municipals. Tot i així, un estudi de l’OCU del 2013 focalitzat en les càpsules Nespresso recull que només el 18% dels consumidors les porten als punts de recollida que l’empresa ha posat a les botigues, i com a molt el 10% les porten als altres punts habilitats.[2]
Això indica que la major part de la recollida i el tractament del residu de càpsules monodosi de cafè l’ha estat assumint i el segueix assumint la població a través del servei de recollida de residus municipals, mentre que els fabricants i distribuïdors han obtingut considerables beneficis per la posada al mercat d’aquestes càpsules.
Actualment, la normativa europea obliga als productors i distribuïdors d’alguns productes a assumir els costos anteriors mitjançant la Responsabilitat Ampliada del Productor (RAP), una política que pretén traspassar els costos de gestió de la fase post-consum dels productes als productors (OCDE, 2016).[3] Tot i així, la directiva d’envasos i residus d’envasos (Directiva 1994/62)[4] diu que les càpsules que tenen cafè a dins no es consideren envasos i, per tant, no estan subjectes a RAP.
D’altra banda, la implantació de Sistemes de Dipòsit Devolució i Retorn (SDDR) o la producció de càpsules compostables podrien optimitzar la gestió d’aquest residu. A les Illes Balears, la llei de residus i sòls contaminats de 2019 prohibeix les càpsules monodosi de cafè a menys que siguin compostables o fàcilment reciclables.[5]
Tanmateix, i en concordança amb la jerarquia de residus, la prevenció hauria de ser la primera opció perquè, a part de la dificultat de reciclatge, s’ha de tenir en compte l’impacte ambiental que suposa l’increment d’embolcalls. No és el mateix comprar un paquet de quilo de cafè que un quilo de cafè en petites porcions envasades individualment. Alhora, l’alumini té un impacte ambiental elevat associat principalment a l’extracció de la bauxita i a la transformació d’aquesta fins a obtenir l’alumini. Així, doncs, potser hauríem de valorar més les cafeteres tradicionals.