Aina González Puig (ENT)
La protecció dels espais naturals a Catalunya ha evolucionat de forma molt rellevant en les últimes dècades, des de l’aprovació de xarxa bàsica d’espais naturals de Catalunya l’any 1985, fins a la compleció dels Plans Territorials Parcials l’any 2010. En aquest període, tant el concepte d’“espai natural” com les polítiques de protecció d’aquests espais han evolucionat també, apropant-se cada cop més a una gestió global del territori i allunyant-se d’un enfocament conservacionista d’uns pocs espais emblemàtics.
Actualment més del 30% del territori de Catalunya es troba sota alguna de les figures de protecció desenvolupades per la Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals, i tot el territori català es troba regulat per algun dels Plans Territorials Parcials mencionats anteriorment.
Fins al moment, les eines impulsades per a la gestió i conservació dels espais naturals han estat gairebé exclusivament de caire normatiu, amb la regulació dels diferents usos permesos per a cada tipus de sòl mitjançant la normativa urbanística o sectorial. Tot i ser necessàries, les eines normatives han resultat insuficients en el passat per a protegir adequadament el territori, especialment en zones sotmeses a una forta pressió urbanística. Cal, per tant, impulsar altres eines complementàries per a protegir els valors naturals del territori.
Entre altres iniciatives possibles, destaca la necessitat d’establir mecanismes econòmics que incentivin la conservació dels espais naturals, gravant aquelles actuacions amb un major impacte sobre el territori i incentivant econòmicament aquelles activitats que resultin positives per a la conservació. Especialment rellevant seria un impost sobre el canvi d’ús del sòl, aplicat per al canvi d’estat de sòl no urbanitzat a sòl urbanitzat, que revertís sobre aquells municipis amb menors taxes d’urbanització, eliminant així l’incentiu econòmic que representen per a certs ajuntaments els ingressos urbanístics. Altres possibilitats serien el pagament per serveis ambientals, així com les subvencions destinades a la correcta gestió dels espais naturals, que suposarien un incentiu per a la seva conservació en front d’altres opcions que actualment poden resultar econòmicament més rendibles.
L’objectiu comú seria que la protecció dels espais naturals no solament fos obligada –en alguns casos– per la normativa, sinó que també fos econòmicament atractiva.
Finalment, també seria positiu incentivar econòmicament les entitats ambientalistes (com per exemple les entitats de custòdia del territori) que tenen un paper actiu en la conservació del medi natural i en la implicació de la població en aquesta temàtica, ja que en molts casos resulten agents clau en la protecció dels espais naturals.