Ignasi Puig Ventosa (@I_PuigVentosa) | ENT medi ambient i gestió
El concepte d’economia circular té la virtut que és fàcil de comunicar, que traça un cert paral·lelisme amb els cicles naturals i que el seu impuls a nivell europeu sempre s’ha vist molt associat a la definició d’objectius i polítiques concretes.
Potser el punt més fluix del concepte, o com a mínim de la seva translació a polítiques concretes, és la seva total desconnexió de la component energètica. I és que els cicles (tant els naturals, com els que tractem de reproduir) només funcionen gràcies a l’aportació d’energia. Tota aquesta energia té una base material. Ja sigui carbó, gas natural, derivats del petroli o urani, es tracta de productes d’un sol ús, no es poden reciclar. Gairebé el 25% en pes dels materials [1] que entren en l’economia espanyola són combustibles fòssils, de manera que l’avanç cap a l’economia circular només ho serà si s’avança cap a un aprovisionament energètic 100% renovable (si bé l’aprofitament d’aquesta energia continuarà exigint una important base material). A Catalunya la pràctica totalitat dels combustibles fòssils i la totalitat dels nuclears s’han d’importar. La transició a les renovables no només és fonamental ambientalment, sinó també ho és des d’un punt de vista estratègic. Les polítiques de mitigació del canvi climàtic són, doncs, també polítiques en favor d’una economia més circular i resilient.
D’altra banda, si bé els objectius de la recentment revisada Directiva Marc de Residus (DMR) [2] són ambiciosos, la veritat és que tot i assolint-los, seguirem estant molt lluny de la circularitat. Considerem l’objectiu principal de la DMR: el 65% de reciclatge dels residus municipals a 2035. Bé, doncs això significa que el 35% dels materials encara se seguirà perdent. Només amb enorme generositat es pot considerar circular a un sistema amb aquestes pèrdues… A Catalunya ara mateix només al voltant del 32% dels materials són efectivament reciclats [3]. El marge d’avenç és enorme, tot i així portem anys de força estancament. Això il·lustra que les receptes de sempre poden seguir-nos donant avenços (més recollida de fracció orgànica, més recollida porta a porta, etc.), però no suficients. Més si tenim en compte que els residus municipals representen poc més del 10% del total de residus [4], i per a força dels altres no hi ha ni tan sols objectius de reciclatge.
Cal doncs un canvi de paradigma. No només pensar en residus, sinó tenir una política sobre recursos.
Catalunya importa el 100% dels metalls verges [5]. L’única “producció domèstica” és la que prové del reciclatge, i a més no sempre hi ha una política suficient per assegurar que els materials entrin de nou al cicle econòmic localment, sinó que sovint són exportats. Catalunya també és importadora neta de biomassa i d’altres munerals no metàl·lics [6], a més dels ja comentats recursos energètics. Hi ha política pròpia sobre recursos?
En relació als models de producció, és inadmissible que avui puguin posar-se al mercat productes que no admeten cap circularitat, i a més sense cost per als productors. La Responsabilitat Ampliada del Productor (RAP) brilla per la seva absència. Per a la majoria de productes simplement no existeix (p.e. tèxtils, mobles o materials de construcció). Quan hi és, en general, és parcial, en el sentit que les administracions públiques segueixen assumint part del cost (p.e. de la gestió dels envasos). I a més, els incentius que arriben als productors per canviar formes de producció són ínfims. La RAP s’hauria de generalitzar [7] i hauria de ser completa. Això sens dubte suposaria posar el focus no només en el residu, on fins ara s’han centrat excessivament les mesures sobre economia circular, sinó en les entrades al sistema, donant un lloc preeminent a l’ecodisseny.
En definitiva, es tracta d’alinear el missatge ambiental amb l’econòmic. Fer les coses malament des d’un punt de vista ambiental no pot sortir més barat. En aquest sentit, a més d’avenços en la RAP, convé avançar en matèria de fiscalitat ambiental. La fiscalitat ambiental persegueix que cadascú assumeixi els seus costos (en aquest cas els ambientals), de la mateixa manera que assumeix els seus beneficis. L’objectiu seria que la fiscalitat fos consistent amb la jerarquia dels residus, establint impostos sobre els tractaments finalistes i també sobre productes amb singular impacte. Espanya està a la cua d’Europa en matèria de fiscalitat ambiental [8] i dels residus. Només algunes comunitats autònomes tenen impostos sobre l’abocament i la incineració [9]. Catalunya fou de les primeres i té un escenari d’evolució definit fins a 2020 [10], que caldria que seguís reforçant amb posterioritat.
Finalment, convé que l’èmfasi en la circularitat no ens faci oblidar la importància de la “mida del cercle”, que no para de créixer [11]. Que anem guanyant percentatges de reciclatge, si el sistema continua precisant més i més matèries primeres, no suposa necessàriament disminuir les pressions ambientals. Cal una política sobre recursos que no persegueixi la captura de matèries primeres perquè sí, sinó que encaixi amb una visió econòmica més àmplia que permeti assolir els objectius socials, però que ho faci en un marc de sostenibilitat i suficiència.


[1] Input material directe.
[4] Eurostat. Waste generation by economic activities and households, EU-28, 2014 (%).
[9] Observatori de la fiscalitat dels residus. Impostos a l’abocament i la incineració de residus. https://www.fiscalitatresidus.org/?page_id=39
[10] PRECAT20. Programa general de prevenció i gestió de residus i recursos de Catalunya 2020. Annex 15. Pla econòmic financer. http://residus.gencat.cat/web/.content/home/ambits_dactuacio/planificacio/precat20/docs/15_pla_economic_financer.pdf
[11] UN Environment. Global Resources Outlook. 2019: Natural Resources for the Future We Want. http://www.resourcepanel.org/reports/global-resources-outlook
[catala][castellano][english][fi_idiomes][/fi_idiomes]Ignasi Puig Ventosa (@I_PuigVentosa) | ENT medio ambiente y gestión
El concepto de economía circular tiene varias virtudes: es fácil de comunicar, traza un cierto paralelismo con los ciclos naturales y su impulso a nivel europeo siempre se ha visto muy asociado a la definición de objetivos y políticas concretas.
Quizás el punto más flojo del concepto, o al menos de su traslación a políticas concretas, es su total desconexión de la componente energética. Y es que los ciclos (tanto los naturales, como aquellos que tratamos de reproducir) solo funcionan gracias a la aportación de energía. Toda esta energía tiene una base material. Ya sea carbón, gas natural, derivados del petróleo o uranio, se trata de productos de un solo uso. No se pueden reciclar. Casi el 25% en peso de los materiales [1] que entran en la economía española son combustibles fósiles, por lo que el avance hacia la economía circular solo lo será si se avanza hacia un aprovisionamiento energético 100% renovable (si bien el aprovechamiento de esta energía continuará exigiendo una importante base material). En España, la práctica totalidad de los combustibles fósiles y nucleares se importan. La transición a las renovables no solo es fundamental ambientalmente, sino también lo es desde un punto de vista estratégico. Las políticas de mitigación del cambio climático son, pues, también políticas en favor de una economía más circular y resiliente.
Por otra parte, si bien los objetivos de la recién revisada Directiva Marco de Residuos (DMR) [2] son ambiciosos, lo cierto es que, aun lográndolos, seguiríamos estando muy lejos de la circularidad. Consideramos el objetivo principal de la DMR: el 65% de reciclaje de los residuos municipales en 2035. Ello significa que el 35% de los materiales todavía se seguirá escapando del ciclo. Solo con enorme generosidad se puede considerar circular a un sistema con estas pérdidas… En España menos del 34% de los materiales son efectivamente reciclados [3]. El margen de avance es enorme, aun así, llevamos años de notable estancamiento. Las recetas tradicionales pueden seguir dando avances (más recogida de la fracción orgánica, más recogida puerta a puerta, etc.), pero no suficientes. Más si tenemos en cuenta que los residuos municipales representan poco más del 10% del total de residuos [4], y para los otros no hay ni siquiera objetivos de reciclaje.
Hace falta pues un cambio de paradigma. No solamente pensar en residuos, sino tener una política sobre recursos.
España importa gran parte de los metales vírgenes [5]. Una parte importante de la “producción doméstica” es la que proviene del reciclaje, y además no siempre ha habido una política suficiente para asegurar que los materiales entren de nuevo al ciclo económico localmente, sino que a menudo son exportados. España también es importadora neta de biomasa y de otros minerales no metálicos [6], además de los ya comentados recursos energéticos. ¿Hay política propia sobre recursos?
En relación a los modelos de producción, es inadmisible que hoy puedan ponerse en el mercado productos que no admiten ninguna circularidad, y además sin coste para los productores. La Responsabilidad Ampliada del Productor (RAP) brilla por su ausencia. Para la mayoría de productos simplemente no existe (p.e. textiles, muebles o materiales de construcción). Cuando la hay, en general, es parcial, puesto que las administraciones públicas siguen asumiendo parte del coste (p.e. de la gestión de los envases). Y, además, los incentivos que llegan a los productores para cambiar formas de producción son ínfimos. La RAP debería generalizarse [7] y debería ser completa. Esto sin duda supondría poner el foco no solo en el residuo, donde hasta ahora se han centrado excesivamente las medidas sobre economía circular, sino en las entradas al sistema, poniendo el ecodiseño en un lugar preeminente.
En definitiva, se trata de alinear el mensaje ambiental con el económico. Hacer las cosas mal desde un punto de vista ambiental no puede salir más barato. En este sentido, además de avances en la RAP, conviene avanzar en materia de fiscalidad ambiental. La fiscalidad ambiental persigue que cada cual asuma sus costes (en este caso los ambientales), del mismo modo que asume sus beneficios. El objetivo sería que la fiscalidad fuese consistente con la jerarquía de los residuos, estableciendo impuestos sobre los tratamientos finalistas y también sobre productos con singular impacto. España está a la cola de Europa en materia de fiscalidad ambiental [8] y sobre los residuos. Sólo algunas comunidades autónomas tienen impuestos sobre el vertido y la incineración [9].
Finalmente, conviene que el énfasis en la circularidad no nos haga olvidar la importancia del “tamaño del círculo”, que no para de crecer [10]. Que vayamos ganando porcentajes de reciclaje, si el sistema sigue precisando más y más materias primas, no supone necesariamente disminuir las presiones ambientales. Hace falta una política sobre recursos que no persiga la captura de materias primas porque sí, sino que encaje con una visión económica más amplia que permita alcanzar los objetivos sociales, pero que lo haga en un marco de sostenibilidad y suficiencia.


[1] Input material directe.
[4] Eurostat. Waste generation by economic activities and households, EU-28, 2014 (%).
[6] Ídem.
[9] Observatorio de la fiscalidad de los residuos. Impuestos al vertido y la incineración de residuos. https://www.fiscalidadresiduos.org/?page_id=39
[10] UN Environment. Global Resources Outlook. 2019: Natural Resources for the Future We Want. http://www.resourcepanel.org/reports/global-resources-outlook
[catala][castellano][english][fi_idiomes][/fi_idiomes]Ignasi Puig Ventosa (@I_PuigVentosa) | ENT environment & management
The concept of circular economy has several virtues: it is easy to communicate, and it draws a certain parallelism with natural cycles. Perhaps the weakest point of the concept, or at least in relation to its translation into concrete policies, is its total disconnection from the energy dimension. All cycles -be they natural or those that we try to reproduce in the economy- only work thanks to the contribution of energy, and energy has a material base. Coal, natural gas, oil or uranium, all are single-use products: they cannot be recycled.
22.5% of all direct material consumption in the EU in 2017 corresponded to fossil energy materials/carriers,[1] so the advance towards a circular economy will only be possible if we move towards a 100% renewable energy supply, although this supply will continue to have important material requirements.
In the EU (2017), 74.4% of the direct material consumption of fossil energy materials/carriers is imported. The transition to renewables is therefore not only environmentally fundamental, but also economically strategic. Policies to mitigate climate change are therefore also policies in favour of a more circular and resilient economy.
Although the objectives of the recently revised Waste Framework Directive (WFD)[2] are ambitious, the truth is that even achieving them, we would still be far from circularity. Let us consider the main objective of the WFD: 65% recycling of municipal waste in 2035. This means that 35% of the materials will still escape from the cycle. Only with enormous generosity could a system with these losses be considered circular…
In the EU, in 2017, 46.4% of municipal waste was recycled.[3] The margin of advance is enormous. Traditional formulas can continue to make progress (separate collection of biowaste, door to door collection, pay-as-you-throw, etc.), but not sufficiently. Especially, if we consider that municipal waste represents little more than 10% of the total waste,[4] and for other types of waste there are not even recycling targets.
Therefore, a shift in the paradigm is necessary. We need not only think about waste, but about resources.
In the EU, imports of metal ores represent 74,2% of the direct material consumption of these materials.[5] Although a relevant part of “domestic production” of metals comes from recycling, there has not been a policy to ensure that separately collected materials re-enter the economic cycles locally, rather they have been often exported. Similarly with other materials, such as plastic. Do we really have a policy on resources?
In relation to production models, it is unacceptable that today products that do not admit any circularity can be put on the market, and without any cost for the producers. Extended Producer Responsibility (EPR) is rare. For most products, it simply does not exist (e.g. textiles, furniture or construction materials). When in place, in general, it is partial, since public administrations continue to assume part of the cost (e.g. for packaging waste). In addition, the incentives that producers receive to change production forms are very limited, if any. EPR should be generalized[6] (all products) and should be complete (all costs). This would undoubtedly mean putting the emphasis not only on waste, where measures on circular economy have excessively focused so far, but on the inputs to the system, putting eco-design in a pre-eminent place.
In short, it is about aligning the environmental discourse with the economic one. Doing things which are bad for the environment cannot come out cheaper. In this sense, in addition to advances in EPR, environmental taxation should also make progress. Environmental taxation pursues that each one assumes their costs (i.e., environmental costs), in the same way that assumes their benefits. Establishing taxes on landfill and incineration would be consistent with the waste hierarchy. Still several EU countries do not have such taxes in place or have it at a too low level.[7] Also products with a high impact should be subject to taxes.
Finally, the emphasis on circularity should not make us forget about the importance of the “size of the circle”, which continues to grow. [8] Reaching higher recycling levels does not necessarily reduce environmental pressures, if the system continues to require more and more raw materials. A resource policy is needed that does not pursue the capture of raw materials per se, but rather fits in a broader economic vision that allows achieving social objectives, but within a framework of sustainability and sufficiency.


[8] UN Environment. Global Resources Outlook. 2019: Natural Resources for the Future We Want. http://www.resourcepanel.org/reports/global-resources-outlook
[catala][castellano][english][fi_idiomes][/fi_idiomes]

Leave a Reply