Català | Castellano | English
Subscriu-te a l'Enviament | CONTACTA
Innovació ambiental al servei de la societat
Des de casa
| Notícies| 30/03/2020

Miquel Ortega Cerdà | Fundació ENT

Escric aquest editorial en plena emergència pel coronavirus. Ja fa dies que a ENT tots treballem des de casa i intentem mantenir aquell equilibri tan difícil entre conviure confinats amb les nostres famílies i continuar portant a terme els nostres projectes professionals.

Molts de vosaltres us trobeu en situacions similars, així que estic convençut que compartiu amb mi la sensació que aquestes primeres setmanes sobretot ens han servit per acomodar-nos en els aspectes més pragmàtics de la nostra vida, i ens han permès adaptar-nos mentalment a la nova situació. Tot just ara estic començant a aixecar la mirada i a pensar sobre quines implicacions ambientals es derivaran de la malaltia i les mesures preses per lluitar contra ella. Encara és molt d’hora, però potser ja estem en condicions de donar un primer cop d’ull al panorama.

Des d’ENT hem recolzat des del primer moment l’anàlisi i comunicació diària dels nivells de contaminació a Barcelona (mitjançant el projecte contaminació.barcelona). Hem pogut veure com en qüestió de dies els nivells de NO2 baixaven més del 50% a les estacions de trànsit, arribant a nivells inèdits. Set entre els vint dies menys contaminants dels darrers vint anys corresponen als nivells registrats de la darrera setmana amb les mesures de confinament en vigor. Si algú tenia algun dubte que la contaminació a Barcelona estava directament vinculada a la mobilitat se li han acabat els arguments.

També hem vist, mitjançant els projectes que portem a la Mediterrània, com el sector pesquer està patint moltíssim les conseqüències d’aquesta crisi. Ningú compra peix fresc. Ahir alguna confraria ens explicava que havien llençat 3.000 kg de peix només perquè no havien trobat compradors. Cada vegada hi ha més confraries que estan directament deixant de treballar o han disminuït molt la seva capacitat. De fet, moltes embarcacions petites tampoc no poden acomplir les distàncies mínimes per treballar. Mentrestant un efecte col·lateral és que de ben segur que l’stock pesquer s’està recuperant una mica dels nivells d’extrema sobrepesca en què es troba (gairebé el 80% dels stocks avaluats a la Mediterrània estan sobrepescats). Encara, però, no sabem fins a quin punt aquesta recuperació serà important o no, dependrà en bona part de quant de temps dura aquesta situació, i de si quan es superi la crisi no fem una “cursa olímpica” a veure qui pesca més en menys temps.

Són només dos exemples de les implicacions ambientals de la crisi, n’hi haurà de ben segur moltes d’altres. Per exemple, com afectarà al medi natural no urbà el fet que de cop i volta l’espècie humana hagi desaparegut de l’espai obert (penso en Collserola, en les lleres del Besòs i Llobregat, en el Montseny, en tants i tants espais protegits)? Encara és d’hora per saber-ho. Mentrestant hem vist ja nombrosos vídeos de renaturalitzacions temporals espontànies dels carrers, on de cop i volta apareixen porcs senglars, paons, ànecs, esquirols, etc. No és l’hora del plantocè del que ens parlava Paula Bruna al número d’art de la revista Ecologia Política, però la crisi ens posa davant de fins a quin punt els humans mantenim els animals del nostre entorn fora de les ciutats amb una pressió constant cap a l’exterior. Tenim permanentment una barrera de mobilitat i soroll envoltant les ciutats i ni tan sols ens n’adonem. En qüestió de pocs dies de pausa els animals tornen a explorar què hi ha en aquests llocs tan estranys que anomenem ciutats. Em recorda la primera fase de la recolonització natural de les urbanitzacions abandonades pel crac del 2008.

En tot cas no és així com voldríem resoldre l’excessiva pressió humana sobre el medi natural. Està essent un aprenentatge cruel de fins a quin punt ens havíem oblidat de com la nostra societat i l’economia estan integrats al medi ambient. En aquest sentit ha estat una gran “victòria moral” dels economistes ecològics que durant anys ens han recordat insistentment que l’economia no es relaciona amb la natura només com un sistema on entren i surten recursos naturals i residus, l’economia i la societat estan inserits a la natura. Decididament tenien raó.

La crisi m’ha fet recordar una classificació que utilitzava Joan Martínez Alier, un dels fundadors internacionals de l’economia ecològica i l’ecologia política -que continua essent insuficientment reconegut a Catalunya-, durant la crisi econòmica del 2008. Venia a dir que l’economia tenia tres nivells: l’economia financera o especulativa –que podia créixer indefinidament a base de la generació de deute-; l’economia “productiva” o “real”, que és en la que usualment pensem; i l’economia “real-real”, que era la base material i energètica de l’economia productiva. Crec que en aquesta ocasió potser va fer curt. Per mantenir “l’economia productiva” la crisi del coronavirus ha evidenciat que no només depèn dels fluxos d’energia i materials, ens cal entendre que l’economia és part d’una complexa xarxa de relacions biològiques que interconnecten molt més que mai el món dels humans amb la resta de la natura -no només ha augmentat la interconnexió de bits, també la de la natura. Definitivament si avui en dia algú no ha entès que l’economia depèn de les relacions amb la resta d’éssers no humans, ja no sé què més s’ha de fer.

Crec que aquesta reinterpretació de la vinculació entre natura i economia és una raó prou poderosa per tractar de sortir d’aquesta crisi amb vies més respectuoses amb aquesta relació i no contràries. Hi haurà moltes temptacions per aturar les reformes ambientals, en lloc de continuar accelerant la transició ecològica que tot just es començava a intuir. Ens trobarem enfront del clàssic fals dilema on es posa en contraposició la crisi social i les polítiques ambientals. No ha quedat prou clar que aquesta oposició és caduca? A veure si en lloc de caure-hi de nou, sortim de la crisi gràcies a una acceleració de la transició ecològica que també donarà ocupació i ens permetrà d’una vegada per totes entendre que no podem prescindir del nostre entorn com si fóssim extra-terrestres.

No, no podem ser extra-terrestres i no podem aïllar-nos indefinidament de la resta i de la natura. L’aïllacionisme no pot ser la sortida. La natura és la nostra aliada, tot i que en massa ocasions l’hem ignorada, i ara un virus és el nostre enemic. M’agrada recordar una dada d’un estudi publicat el 2018 que diu que només un 43% de les nostres cèl·lules són humanes, la resta són bàsicament éssers microscòpics colonialistes. Només la meitat dels humans és humà . Ens agradi o no som natura i quasi permanentment ens aporta vida i felicitat, no desgràcia com aquest virus. La nostra societat i economia estan també dins de la natura i per tant simular una sortida en la seva contra seria no només una falsa sortida sinó de ben segur contraproduent.

Aquesta crisi ha posat de nou en l’esfera pública la necessitat de protegir la vida: amb sistemes sanitaris eficients, amb unes relacions intergeneracionals reforçades, amb la necessitat de desenvolupar les cures d’aquells amb qui convivim, amb la revalorització de les mesures col·lectives i donant el just valor als exemples de generositat i cooperació que hem vist aquests dies. Crec que faríem bé en apostar per una relació més saludable amb el medi com a part d’aquesta revalorització de la vida.

Voldria acabar aquest editorial enviant molts ànims a tots els lectors de l’enviamENT i els seus familiars, i molt especialment a tots aquells que potser esteu malalts i de ben segur aviat ho superareu. I com no pot ser de cap altra manera també vull aprofitar aquestes línies per agrair de tot cor a tots els professionals de l’àmbit sanitari, però també dels altres serveis bàsics, que estan fent possible el funcionament de la nostra societat en un context molt difícil. Entre tots superarem aquesta crisi, i haurà estat en bona part gràcies a vosaltres.

3 Comentaris

  • núria vidal de Llobatera pomar %A %d 31UTC %B 31UTC %Y a les %H:%M

    Un article molt encertat, gràcies Miquel. Cuideu-vos!

  • jordi Macarro %A %d 02UTC %B 02UTC %Y a les %H:%M

    Una bona reflexió, certament aquesta etapa que estem vivint, venint ja d’una crisi del 2008, ens hauria de fer reflexionar no només en què el sistema sanitari és la peça clau, que hem de cuidar, sinó també la nostra relació amb la natura, l’hem explotat, l’hem maltractat i ves a saber si això no és venjança. Ens cal una nova relació natura-humans de convivència, no de sotmetiment. De la mateixa manera que la natura et cuida, la natura també et pot treure la vida si es ressent de les ferides infringides. Serà aquest virus un sistema autoregulador quan una espècie es torna problemàtica? Res serà igual després, ni nosaltres mateixos ni les nostres relacions…Cuideu-vos equip d’ENT.

  • Oscar Santana %A %d 03UTC %B 03UTC %Y a les %H:%M

    Gracias Miquel, buen articulo para reflexionar sobre lo que viene y para intentar mejorar las cosas, salud y suerte.