Luís Campos Rodrigues (ENT)
Maig 2015
El procés d’urbanització costanera a l’Estat espanyol representa un clar exemple de com algunes intervencions en el territori, sovint suportades per fons públics i per la connivència del marc legal vigent, poden acabar sortint molt cares per a les poblacions directament implicades, el propi Estat i el medi ambient.
Segons un estudi de Greenpeace [1], entre 1987 i 2005, es van urbanitzar dues hectàrees diàries en els primers 500 metres de costa. La superfície artificial costanera va passar a ser de 72.000 hectàrees (ha) en comparació amb les 58.000 ha associades al primer any de l’anàlisi. Entre les comunitats autònomes amb major nivell d’ocupació destacaven el País Valencià (51%), Catalunya (44%) i Andalusia (36%). Les zones més protegides es trobaven més al nord, especificament a Astúries, Cantàbria i el País Basc amb percentatges iguals o inferiors a 15%.
L’elevada urbanització de les costes va ser impulsada, entre altres factors, per la bombolla immobiliària, el model turístic 3S (Sun, Sea, and Sand), i per la (permissiva) Llei de Costes. No va ser desenvolupada una política de planificació costanera equilibrada, hi va haver un increment de casos de corrupció, malbaratament de recursos financers en diversos municipis espanyols i una major degradació d’ecosistemes costaners i marins.
Als danys econòmics, socials, i ambientals ja generats, s’hauran d’afegir costos futurs associats a l’adaptació al Canvi Climàtic. Amb la major urbanització, hi va haver un augment de l’exposició de les costes a efectes com la pujada del nivell del mar i la major freqüència d’esdeveniments extrems com tempestes de vent i mar. El passat mes de març, com a conseqüència dels temporals ocorreguts en el primer trimestre, el Govern va aprovar el Pla Litoral 2015, dotant la quantia de 21 milions d’euros per a la restauració d’infraestructures danyades, reposició de sorra i altres mesures de protecció de les zones afectades.
Les mesures d’adaptació poden ser diferents segons la tipologia d’usos del sòl (p.e. residencial, comercial, industrial, zones amb infraestructures de transport). Entre aquestes es poden incloure: accions legislatives com la revisió de la Llei de Costes; una major fiscalització de la construcció il·legal; l’increment de zones protegides; gestió més sostenible d’activitats turístiques (p.e. busseig, nàutica esportiva); solucions de protecció i accés a les costes basades en estructures que presenten un menor impacte ambiental (p.e. passejos marítims de fusta, carrils bici); i el reforç del cordó de dunes litorals, etc.
És important considerar que algunes accions podran entrar en col·lisió amb models econòmics municipals que són part del problema (p.e. l’aposta desenfrenada pel turisme de masses) i, en alguns casos, trobar fortes resistències. Serà fonamental integrar una visió de llarg termini perquè no se segueixin repetint els mateixos errors, fent una adequada avaluació de les polítiques d’intervenció sobre el territori quant als seus efectes socioeconòmics i ambientals, així com de la forma com aquests es distribueixen al nivell de les poblacions i sectors implicats.
—