Sergio Sastre (ENT)
Abril 2016
Dins de la UE, economia circular és un terme encunyat des de l’àmbit polític per tal d’il·lustrar el camí a seguir respecte a l’eficiència en l’ús dels recursos. L’últim Paquet d’Economia Circular posat en marxa per la Comissió Europea a finals de 2015 [1], inclou una proposta d’esmena de diversa legislació en matèria de residus sòlids municipals, envasos i altres. A més, s’estableixen els principals elements emmarcats en el discurs de l’Economia Circular.
Com assenyalaven Lakoff i Johnson fa tres dècades en el seu llibre “Metaphors we live by” [2], el llenguatge importa quan es tracta de construir realitats. Els discursos, sovint plens de metàfores, ens ajuden a comprendre i interpretar el món que ens envolta. En un context de crisi social, econòmica i ambiental global, la forma en què les narratives sobre el canvi ambiental global es construeixen, condicionen el seu diagnòstic i, per tant, les accions a dur a terme.
En aquest context, des de la publicació de l’influent informe “The Limits to Growth” [3] de Meadows i altres a principis dels anys 70, una sèrie de discursos encapçalats amb atractius eslògans com “desenvolupament sostenible” i “economia verda” han sorgit per tal d’absorbir i recodificar el seu missatge en un to més inofensiu. Això ha contribuït a evitar desafiar les inconsistències en el nucli del concepte modern de desenvolupament: un creixement econòmic sense fi (al seu torn una de les principals peces de l’imaginari del desenvolupament modern) és inviable des del punt de vista ecològic (a més de dubtosament desitjable des d’un punt de vista social).
L’economia circular és la porta d’entrada a l’última trampa discursiva nascuda de l’status quo per tal de, per una banda, mostrar una de les cares més visibles dels problemes ambientals (p.e. residus sòlids), i per l’altra deixar intactes les bases ideològiques en què s’assenta el món ric tal i com el coneixem avui dia.
Des del punt de vista d’un economista ecològic, l’economia circular es revela fàcilment com un d’aquests dispositius discursius perquè comparteix els principals trets dels seus predecessors, l’optimisme tecnològic i el fet d’ignorar les lleis de la termodinàmica. Així, en paraules de José Manuel Naredo, la fantasia d’un carrusel sense fi de la producció i consum [4] (primera pàgina de qualsevol llibre de la carrera de ciències econòmiques) pot estendre’s cap al món físic dels productes i residus.
La magnitud del carrusel ja ha estat calculada a nivell mundial [5]: el reciclatge va arribar al 10% del total de les sortides del sistema econòmic. A Catalunya la situació no és gaire diferent. Fins i tot si l’ecodisseny i el reciclatge tenen espai per millorar, només una petita part dels materials que processa una economia pot ser “circular”. Per exemple, la generació de residus sòlids arribà a 11 milions de tones el 2010, mentre que l’economia catalana va necessitar l’extracció de 300 milions de tones de minerals de construcció en el seu propi territori per a ser processats el mateix any. Per tant, la qüestió és com fer front a les creixents necessitats materials per al procés econòmic (consum i exportacions), ja sigui domèstic o importat, i més quan el PIB i l’ús dels recursos estan tan estretament vinculats. No obstant això, enfrontar-se a aquests punts és políticament més incòmode que promoure el reciclatge dels residus d’envasos.
D’altra banda, els treballs sovint ignorats de Nicholas Georgescu-Roegen sobre la Llei de l’Entropia i el procés econòmic [6] ja assenyalen que una part dels materials i l’energia utilitzada pels sistemes socioeconòmics es perd irreversiblement. Per tant, un cop més, el reciclatge i l’ecodisseny no són suficients.
Mentre l’augment del PIB impliqui l’augment del consum material i d’energia en un món finit, l’atenció s’ha de centrar en qüestionar la racionalitat del creixement econòmic com a fi. En la mesura que l’economia circular eviti aquest debat, romandrà en una zona de confort intel·lectual i polític. D’aquí el seu creixent èxit.