Verónica Martínez | ENT medi ambient i gestió
El sector de la construcció representa una de les principals fonts de residus a Europa. El 2022 va generar el 38,4 % del total de residus procedents de totes les activitats econòmiques i de les llars, cosa que equival a 885,3 milions de tones (Eurostat, 2024). Recentment, el Joint Research Centre (JRC) ha evidenciat les grans variacions en la composició dels residus de construcció i demolició (RCD) a la UE, atribuïbles principalment a les diferents tradicions constructives i tècniques de demolició emprades (Cristóbal García et al., 2024; Damgaard et al., 20). No obstant això, malgrat aquesta publicació, les dades sobre la quantitat i la composició dels RCD continuen sent molt limitades. Aquesta escassetat d’informació es deu, en gran mesura, a les inconsistències a les definicions ia les pràctiques de reporti entre els Estats membres de la UE, així com als diferents graus de supervisió regulatòria (Ecorys & CRI, 2014).
L’article 11.2.b de la Directiva Europea sobre Residus estableix que, a partir del 2020, almenys el 70% dels residus no perillosos de construcció i demolició han de ser valoritzats[1]. La majoria dels Estats membres de la UE estan en camí de complir (o ja han superat) aquest objectiu de recuperació (Cristóbal García et al., 2024). Tot i això, encara que els nivells de recuperació dels RCD poden semblar relativament alts, en molts casos s’aconsegueixen mitjançant la seva utilització com a material de rebliment o en altres aplicacions de baix valor. Només una petita proporció dels materials recuperats es reintegra efectivament a nous processos constructius o edificacions (EEA, 2020).
La taxa d’ús circular de materials a la UE el 2023 va ser de l’11,8%, cosa que significa que els materials reciclats només van representar l’11,8% del total de materials consumits. Des del 2010, aquest percentatge gairebé no ha augmentat un 1,1 %, cosa que reflecteix un progrés lent. Aquest ritme, combinat amb l’augment projectat en la demanda de materials des del 2030, indica que la UE no està en camí de complir el seu objectiu de duplicar la taxa d’ús circular de materials per a aquest any (EEA, 2024). Cal destacar que aquest indicador no es refereix exclusivament als residus de construcció i demolició (RCD), però davant de la manca d’estadístiques més específiques per al sector, es pot considerar un indicador aproximat útil.
Segons l’EEA (2020), un dels principals obstacles per a l’adopció de pràctiques d’economia circular (EC) al sector de la construcció és la competitivitat en preus dels materials verges, que solen ser més econòmics que les alternatives secundàries a causa dels menors costos de processament i de la falta d’internalització dels seus impactes ambientals. Un altre repte significatiu és la manca de confiança en la qualitat i traçabilitat dels materials secundaris, ja que els agents del sector solen preferir materials verges recolzats per garanties i estàndards normatius. Així mateix, la presència de substàncies perilloses als corrents de residus complica els processos de reciclatge i eleva els costos de tractament. La circularitat també es veu limitada per la poca disponibilitat de dades sobre la composició dels materials, especialment en edificacions antigues. A més, la llarga vida útil dels edificis pot endarrerir l’obtenció de beneficis tangibles derivats de les accions circulars, cosa que desincentiva la inversió per part dels diferents actors del sector. Finalment, Finamore & Oltean-Dumbrava (2025) també identifiquen la feble col·laboració intersectorial com una barrera addicional per a la implementació de l’economia circular a la construcció.
En la transició cap a una economia més circular, és fonamental considerar tant les edificacions existents com les de nova construcció[2]. Els edificis existents constitueixen grans reserves de materials amb un potencial notable per a la mineria urbana era. Recuperar i reutilitzar materials de l’entorn edificat que, altrament, es convertirien en residus representa una oportunitat clau per reduir l’extracció de primeres matèries. Alhora, els edificis de nova construcció han de concebre’s des del principi amb criteris de circularitat, integrant principis com el disseny per al desmuntatge, l’eliminació progressiva de substàncies perilloses en noves construccions, i la reutilització adaptativa d’espais i components.
Projectes com Woodcircles aborden les dues dimensions, explorant vies per aprofitar el potencial circular de la fusta existent als edificis, reintegrant fusta recuperada a les cadenes de valor del sector i desenvolupant estratègies de disseny circular per a les edificacions futures.
Els edificis i infraestructures ja construïts, que majoritàriament no van ser concebuts sota principis de circularitat, es poden considerar mines urbanes que contenen recursos valuosos. Si es recuperen adequadament, aquests materials es podrien incorporar en noves construccions, reduint així la necessitat d’extreure matèries primeres. Aconseguir-ho requereix mesures tant del costat de l’oferta com de la demanda.
Des del costat de l’oferta, és crucial que la fase de demolició s’enfocarà a maximitzar la recuperació de valor dels edificis existents. Aquesta etapa inicial és determinant per assegurar un ús eficient dels materials recuperats. Quan la demolició es duu a terme mitjançant mètodes mecànics convencionals, sense una planificació adequada, els RCD resulten altament heterogenis, cosa que en limita l’aprofitament i sol derivar en aplicacions de baix valor o en la disposició final en abocadors. En canvi, les pràctiques de demolició selectiva i desconstrucció permeten separar i conservar materials reutilitzables, incrementant significativament el seu potencial de valorització. Eines com les auditories prèvies a la demolició i els passaports de materials són clau per millorar la transparència i la planificació de recursos (EEA, 2020). Quan un edifici es deconstrueix acuradament, es transforma en una font de materials secundaris que es poden reintegrar a les cadenes de subministrament del sector de la construcció (JRC, 2024).
Tot i els seus beneficis potencials, la demolició selectiva i la desconstrucció continuen sent l’excepció a la majoria dels països, principalment a causa de barreres estructurals. La demolició tradicional sol ser més ràpida i econòmica, mentre que la desconstrucció requereix més temps i té costos inicials més elevats. Això no obstant, a Espanya, la demolició selectiva és obligatòria des de l’1 de gener de 2024, segons estableix l’article 30, apartat 3, de la Llei 7/2022 de residus, que exigeix dur a terme la demolició de forma selectiva garantint la retirada prèvia de fraccions específiques de materials, després d’un estudi previ que estimi les quantitats de cada fracció. En aquest context, les polítiques públiques poden (i han de) exercir un paper transformador. Tarifes d’eliminació de residus ben dissenyades poden inclinar la balança econòmica a favor de la desconstrucció. Per exemple, si l’abocament de RCD mixtos resultés significativament més car que la seva separació i valorització, els contractistes i les empreses de demolició tindrien un incentiu financer real per adoptar pràctiques més circulars.
Aquestes tarifes podrien estructurar-se de manera escalonada: més elevades per a residus mixts i més baixes per a fluxos de residus separats, per tal d’incentivar la separació a l’origen dels RCD. Així mateix, s’haurien d’aplicar tarifes més altes a aquells residus que comptin amb opcions viables de reciclatge, ja que desviar aquests materials dels abocadors no només és factible, sinó també ambientalment beneficiós. A més, les tarifes d’eliminació haurien de distingir entre RCD descontaminats i contaminats, penalitzant aquests darrers. Aquest enfocament permetria internalitzar els costos ambientals associats i, alhora, ajudaria a compensar les inversions necessàries en tecnologies de descontaminació. Una estructura tarifària adequada, combinada amb incentius a la recuperació i reutilització de materials, podria fer la mineria urbana econòmicament atractiva.
A més, mentre que la demolició convencional depèn en gran mesura de l’ús de maquinària pesada, la deconstrucció és una activitat molt més intensiva en mà d’obra (Coelho & De Brito, 2011). Això podria representar un avantatge significatiu en contextos on enfortir l’economia local i generar ocupació siguin prioritats dins de les estratègies de contractació pública.
Des del costat de la demanda, és fonamental desenvolupar un mercat funcional per als materials de construcció secundaris, amb l’objectiu de donar una segona vida als recursos recuperats. Els governs poden tenir un paper clau establint objectius mínims de reutilització i reciclatge de materials en les seves polítiques de contractació pública, fet que contribuiria a augmentar la demanda de productes secundaris. Atès que la contractació pública representa el 14 % del PIB de la UE (European Court of Auditors, 2023), tota iniciativa que incorpori clàusules ambientals en els contractes públics serà un avenç significatiu (RETEMA, 2024).
Gravar l’ús de matèries primeres verges, com ja fan diversos països (OECD, 2023, 2024) o fins i tot establir un impost a nivell de la UE sobre matèries primeres, com proposa Green Transition Denmark (2024), també podria ajudar a reduir la diferència de preus entre materials primaris i secundaris. A més, podria aplicar-se una reducció de l’IVA als materials secundaris per fer-los més competitius.
La regulació de la UE també podria ajudar a crear demanda per materials secundaris en el sector de la construcció, com ja s’ha fet en altres fluxos de residus, per exemple, l’ús obligatori de PET reciclat en ampolles a partir de 2025 i de plàstic reciclat a partir de 2030 a la Directiva de Plàstics d’un Sol Ús. Algunes regions europees ja han fixat normativament objectius per a certs materials de construcció. Per exemple, el Govern català el 2021 va establir l’obligació d’utilitzar almenys un 5 % d’àrids reciclats de RCD en obres públiques i privades (Generalitat de Catalunya, 2023), però el consum d’àrids reciclats no sembla arrencar a Catalunya a causa de la manca de compliment (EFE Verde, 2025).
S’espera que la implementació del Reglament Delegat (UE) 2023/2486, que complementa el Reglament de Taxonomia de la UE, ajudi a establir demanda de materials secundaris en el sector de la construcció. L’Annex II, Secció 3.1.4, estableix que, perquè els nous edificis contribueixin a la transició cap a una economia circular, han de minimitzar l’ús de matèries primeres verges mitjançant la incorporació de materials secundaris, fixant límits a la quantitat de materials primaris permesos. L’Annex II, Secció 3.2.5, estableix criteris similars per a la renovació d’edificis existents.
A més dels instruments econòmics i normatius esmentats per augmentar la demanda de materials secundaris, l’establiment de sistemes de certificació i estàndards de qualitat per a materials reciclats és crucial per abordar la manca de confiança en la seva qualitat i traçabilitat (EEA, 2020). Establir criteris de fi de condició de residu i assignar responsabilitats per a la gestió al final de la vida útil també és essencial, juntament amb proporcionar definicions clares per reparar, reacondicionar, readaptar, remanufacturar i reutilitzar, que permetin una presa de decisions informada (JRC, 2024).
Més enllà de la reducció de residus, la mineria urbana contribueix directament als objectius climàtics. Reutilitzar acer estructural o fusta recuperada evita les emissions associades a la producció d’aquests materials a partir de fonts verges. Adoptar la circularitat en la construcció ofereix un camí pràctic cap a ciutats amb menors emissions de carboni.
REFERÈNCIES
Coelho, A., & De Brito, J. (2011). Economic analysis of conventional versus selective demolition – A case study. Resources, Conservation and Recycling, 55(3), 382–392. https://doi.org/10.1016/j.resconrec.2010.11.003
Cristóbal García, J., Caro, D., Foster, G., Pristerà, G., Gallo, F., & Tonini, D. (2024). Techno-economic and environmental assessment of construction and demolition waste management in the European Union Status quo and prospective potential. https://doi.org/10.2760/721895
Damgaard, A., Lodato, C., Butera, S., Fruergaard, T. A., Kamps, M., Corbin, L., Tonini, D., & Astrup, T. F. (2022). Background data collection and life cycle assessment for construction and demolition waste (CDW) management. https://doi.org/10.2760/772724
Ecorys, & CRI. (2014). Resource efficiency in the building sector. Final report. Client: DG Environment. https://trinomics.eu/resource-efficiency-opportunities-in-the-building-sector/?aid=1013&sa=0
EEA. (2020). Construction and demolition waste: challenges and opportunities in a circular economy. Briefing no. 14/2019.
EEA. (2024). How far is Europe from reaching its ambition to double the circular use of materials? Briefing no. 08/2023. https://doi.org/10.2800/599752
EFE Verde. (2025). Ningún residuo de la construcción debe acabar en un vertedero. Miguel Ángel Pérez Peñalva (Gerente HERCAL).
European Court of Auditors. (2023). Special report 28/2023: Public procurement in the EU. Less competition for contracts awarded for works, goods and services in the 10 years up to 2021. https://www.eca.europa.eu/en/publications/SR-2023-28
Eurostat. (2024). Waste Statistics. Eurostat. https://ec.europa.eu/eurostat/statistics-explained/index.php?title=Waste_statistics#Data_sources
Finamore, M., & Oltean-Dumbrava, C. (2025). Emerging Trends in the Circular Economy: Multidimensional Perspective in the Building Sector. In Circular Economy and Sustainability. Springer Nature. https://doi.org/10.1007/s43615-024-00485-0
Generalitat de Catalunya. (2023). ORDRE ACC/9/2023, de 23 de gener, per la qual es regula la utilització dels àrids reciclats procedents de la valorització de residus de la construcció i demolició. https://www.gencat.cat/dogc
Green Transition Denmark. (2024). CIRCULAR CONSTRUCTION: FROM DREAM TO POLITICAL PRACTICE IN EU. www.rgo.dk/en/
JRC. (2024). Circular Technologies in Construction. Putting Science Into Standards. https://doi.org/10.2760/876431
OECD. (2023). Environmental Tax Policy Review of Andalusia. https://doi.org/10.1787/fe6d8b45-en
OECD. (2024). Economic Instruments for the Circular Economy in Italy. OECD Publishing.
RETEMA. (2024). Áridos reciclados. Pilar de la construcción sostenible. https://www.retema.es/articulos-reportajes/aridos-reciclados-pilar-de-la-construccion-sostenible
—
[1] La mineria urbana de les edificacions existents consisteix a extreure materials valuosos (com formigó, maons, acer, coure, fusta, etc.) d’estructures i infraestructures existents, com ara els edificis al final de la seva vida útil.
[2] Reglament Delegat (UE) 2023/2486 de la Comissió, de 27 de juny de 2023, pel qual es completa el Reglament (UE) 2020/852 del Parlament Europeu i del Consell mitjançant l’establiment dels criteris tècnics de selecció per determinar en quines condicions s’entendrà que una activitat econòmica contribueix de manera substancial a l’ús sostenible i la protecció dels recursos hídrics i marins, a la transició cap a una economia circular, a la prevenció i control de la contaminació, o a la protecció i recuperació de la biodiversitat i dels ecosistemes, i per determinar si aquesta activitat econòmica no causa un perjudici significatiu a cap dels altres objectius ambientals, i pel qual es modifica el Reglament Delegat (UE) 2021/2178 de la Comissió pel que fa a la divulgació d’informació pública específica sobre aquestes activitats econòmiques.