Maria Calaf Forn | ENT medi ambient i gestió
Quan parlem de contenidors intel·ligents estem parlant dels contenidors de vorera (presents a la via pública) en els quals s’ha instal·lat un sistema d’identificació de l’usuari, a través dels quals, el ciutadà i/o comerç s’ha d’identificar o es pot identificar per dipositar-hi els seus residus. Existeixen dues modalitats principals: aquells que estan tancats, i en què, per tant, la identificació és obligatòria; o bé aquells en què la identificació és voluntària, i per tant, estan oberts permanentment i només aquells usuaris que volen s’identifiquen i deixen registrats els seus lliuraments. En la primera modalitat, l’obertura es produeix mitjançant una targeta electrònica RFID assignada a l’usuari o mitjançant el telèfon mòbil (amb tecnologia NFC), o fins i tot mitjançant l’escaneig del codi de barres identificatiu de l’usuari imprès sobre la bossa de brossa a punt de llençar. En la segona modalitat, la voluntària, la identificació es produeix quan l’usuari escaneja el codi o xip que hi ha als contenidors mitjançant el seu telèfon mòbil.
La modalitat que s’ha demostrat, de moment, que té implicacions quantitativament mesurables en els resultats de recollida selectiva és la identificació obligatòria, la qual aconsegueix nivells de recollida selectiva de 10 a 20 punts per sobre dels nivells inicials. En el moment en què l’usuari perd l’anonimat, automàticament s’aconsegueixen canvis d’hàbits que milloren els resultats. En conjunt, aquests sistemes solen aconseguir percentatges de recollida selectiva d’entre el 50% i el 70%. Ara bé, per assolir uns bons resultats cal un bon disseny del sistema: a banda d’escollir la tecnologia que presenta més robustesa i menys problemes tecnològics i de manteniment, és clau escollir les fraccions que es tanquen i monitoritzen, així com els dies d’obertura setmanals per fracció. Les fraccions que se solen monitoritzar són la fracció resta, que és la que es desitja reduir; i la fracció orgànica, que és la més important de separar i sobre la qual volem garantir nivells baixos d’impropis. Per la fracció resta se sol permetre l’obertura d’un a tres dies a la setmana, preferiblement un; i per l’orgànica de quatre a set dies. Altres aspectes rellevants per aconseguir un bon funcionament i implicació de la ciutadania solen ser: una bona campanya de comunicació, assegurar el repartiment de targetes a tots els ciutadans previ a l’inici, efectuar una fase de prova pilot perquè els usuaris s’hi vagin acostumant, posar a disposició de l’usuari una App que visualitzi en temps real el comportament del ciutadà o comerç i permeti efectuar consultes o peticions (com la sol·licitud de recollida de voluminosos) i dipositar-hi incidències detectades, entre d’altres.
No obstant, en aquesta modalitat el risc de frau augmenta front a l’opció voluntària i, per tant, hi ha més probabilitat de trobar bosses a terra al costat dels contenidors o de veure incrementat el percentatge de turisme de residus. No obstant, es disposa d’eines i d’informació per atacar aquests problemes: d’entrada el software recull una gran quantitat de registres diaris, que permeten tenir identificat qui llença, quan i quina fracció. Aquells usuaris que no en fan ús són fàcils de detectar. D’altra banda, pel que fa a la qualitat del material dipositat, cal tenir en compte que es recomana vincular cada usuari a un o màxim dos contenidors de cada fracció. Això permet tenir identificats els usuaris que aboquen a cada contenidor i si es detectés un elevat nivell d’impropis en un contenidor, el ventall d’usuaris a visitar quedaria força reduït. Tot això acompanyat d’una bona ordenança reguladora amb un règim sancionador al darrera, facilita que els usos fraudulents del sistema es puguin reduir i controlar.
Per assolir encara més bons resultats es podria vincular la informació recollida sobre el nombre de lliuraments de cada fracció amb la taxa de residus. Es podrien efectuar dos tipus de vinculacions: la primera, aplicant uns sistema de pagament per generació, de manera que aquell usuari que llencés més quantitat de resta (i inclús de la fracció envasos) més hagués de pagar; i la segona aplicant bonificacions a la taxa per ús del contenidor de la fracció orgànica o de les altres fraccions; o una combinació d’ambdues modalitats descrites. No obstant, per fer la primera de les vinculacions, faria falta com a mínim un comptador del volum o pes màxim dipositat al contenidor de fracció resta. Això s’aconseguiria mitjançant la instal·lació d’un receptacle a sota la tapa del contenidor, anomenada cambra (o calotta), que fos d’un volum màxim (normalment de 20-30 litres) per limitar les entrades.
A Catalunya, cada dia són més els municipis que aposten per implantar aquest model de residus. Alguns exemples en són els municipis de Santa Pau, Olot i Argelaguer de la Garrotxa, on tenen els contenidors de les fraccions resta, orgànica, envasos i paper tancats. També els municipis de Balsareny, Sant Fruitós i Navarcles del Bages, amb els contenidors de resta i orgànica tancats; el municipi de Rocafort de Queralt, amb els contenidors de resta tancats i amb un sistema bosses amb xip per la fracció resta, que permet aplicar un sistema de pagament per generació; o el municipi de Bellvei al Baix Penedès, amb els contenidors de resta i orgànica tancats; o els 15 municipis disseminats de la Conca de Barberà, entre d’altres.
Tot el que s’ha exposat no hauria de servir per justificar la implantació d’aquests sistemes per davant dels sistemes de recollida porta a porta. En contextos de densitat baixa i mitjana, el model de recollida porta a porta sol ser viable econòmicament i amb resultats de recollida selectiva més satisfactoris que els de tancament de contenidors. A més a més, el model porta a porta, sense tanta tecnologia garanteix de manera natural la pèrdua de l’anonimat, que també es pot veure reforçat amb la introducció de xips identificatius de l’usuari als cubells que es treuen al carrer.
Darrerament, s’està apostant més fortament per aquests models de tancament de contenidors. És més còmode políticament no haver de justificar el canvi de model cap a porta a porta; poder seguir amb el mateix servei de recollida (o molt similar). No obstant, no s’han de perdre de vista varis aspectes: es tracta d’un model encara força nou, amb poques experiències al nostre voltant amb suficient rodatge, amb uns costos d’inversió elevats (entre 350 i 1.400 € per contenidor) i també de manteniment, unes despeses en personal de gestió de les dades i de gestió del manteniment més elevades, unes dificultats en trobar la tecnologia que encaixi bé amb el model de contenidors del municipi, entre d’altres.
A més a més, els llindars de recollida selectiva assolits estan força per sota dels assolits amb el model de recollida porta a porta, fet que farà més difícil amb el temps acomplir els objectius europeus de reciclatge amb aquest tipus de model.
[catala][castellano][english][fi_idiomes][/fi_idiomes]Maria Calaf Forn | ENT medio ambiente y gestión
Cuando hablamos de contenedores inteligentes estamos hablando de contenedores de acera (presentes en la vía pública) a los que se ha instalado un sistema de identificación del usuario, a través del cual, el ciudadano y/o comercio debe o puede identificarse para depositar sus residuos. Existen dos modalidades principales: contenedores cerrados y, por tanto, en los que la identificación es obligatoria; o bien contenedores abiertos en los que solo aquellos usuarios que quieren se identifican y dejan registradas sus entregas. En la primera modalidad, la apertura se produce mediante una tarjeta electrónica RFID asignada al usuario o mediante el teléfono móvil (con tecnología NFC), o incluso mediante el escaneo del código de barras identificativo del usuario, impreso sobre la bolsa de basura que va a depositar. En la segunda modalidad, la voluntaria, la identificación se produce cuando el usuario escanea el código o lee el chip que hay en los contenedores mediante su teléfono móvil.
La modalidad que se ha demostrado, por el momento, que tiene implicaciones cuantitativamente medibles en los resultados de recogida selectiva es la identificación obligatoria, que alcanza niveles de recogida selectiva de 10 a 20 puntos por encima de los niveles iniciales. En el momento en que el usuario pierde el anonimato, automáticamente se consiguen cambios de hábitos que mejoran los resultados. En conjunto, estos sistemas suelen alcanzar porcentajes de recogida selectiva de entre el 50% y el 70%. Ahora bien, para alcanzar estos resultados es necesario un buen diseño del sistema: aparte de elegir la tecnología que presenta más robustez y menos problemas tecnológicos y de mantenimiento, es clave escoger qué fracciones se cierran y monitorizan, así como los días de apertura semanales por fracción. Las fracciones que se suelen monitorear son la fracción resto, que es la que más se desea reducir; y la fracción orgánica, que es la más importante de separar y sobre la que queremos garantizar niveles bajos de impropios. Para la fracción resto se suele permitir la apertura de uno a tres días a la semana, preferiblemente uno; y para la orgánica de cuatro a siete días. Otros aspectos relevantes para conseguir un buen funcionamiento e implicación de la ciudadanía suelen ser: una buena campaña de comunicación, asegurar el reparto de tarjetas a todos los ciudadanos previo al inicio, efectuar una fase de prueba piloto para que los usuarios se vayan acostumbrando, poner a disposición del usuario una App que visualice en tiempo real el comportamiento del ciudadano o comercio y permita efectuar consultas o peticiones (por ejemplo, la solicitud de recogida de voluminosos) y reportar incidencias detectadas, entre otros.
Sin embargo, en esta modalidad el riesgo de fraude aumenta frente a la opción voluntaria y, por tanto, hay más probabilidad de encontrar bolsas en el suelo junto a los contenedores o de ver incrementado el turismo de residuos. No obstante, se dispone de herramientas y de información para atacar estos problemas: de entrada, el software recoge una gran cantidad de registros diarios, que permiten tener identificado quien tira, cuándo y qué fracción. Aquellos usuarios que no hacen uso de los contenedores son fáciles de detectar. Por otra parte, en cuanto a la calidad del material depositado, se recomienda vincular cada usuario a uno o máximo dos contenedores de cada fracción. Esto permite tener identificados los usuarios que vierten en cada contenedor y si se detectara un elevado nivel de impropios en un contenedor, el abanico de usuarios a visitar quedaría bastante reducido. Todo ello acompañado de una buena ordenanza reguladora, que incluya un régimen sancionador, facilita que los usos fraudulentos del sistema se puedan reducir y controlar.
A nivel estatal, cada día son más los municipios que apuestan por este tipo de modelo, aunque las experiencias quedan concentradas, de momento, en pocas comunidades autónomas. Iniciándose en el País Vasco con el cierre del contenedor de orgánico (en San Sebastián), a posteriori Mancomunidades y municipios (Mancomunidades Sasieta, Debagoiena, Urola Medio, Urola Kosta, y municipios como Txingudi, Debabarrena, Urnieta, Irún y Hondarribia, entre otros) introdujeron el cierre del contenedor de resto junto al de orgánico. Por su parte, Pamplona ha realizado una prueba piloto de cierre de los contenedores de orgánico y resto a 20.000 habitantes, con intenciones de ampliar a 100.000 habitantes en 2021. En la Comunidad de Valencia, Alicante ha cerrado unos 300 contenedores de orgánico o, en Asturias, Gijón ha cerrado contenedores de resto y orgánico. Finalmente, en Cataluña es quizás donde están apareciendo más experiencias en los últimos meses: 3 municipios en la comarca de la Garrotxa, 3 en la comarca del Bages, 15 municipios de la Conca de Barberà, Dosrius (Maresme), entre otros y con varias pruebas en marcha. Y, en el horizonte, el compromiso de todos los municipios del área metropolitana de individualizar su recogida.
Para alcanzar aún mejores resultados se podría vincular la información recogida sobre el número de entregas de cada fracción con la tasa de residuos. Se podrían efectuar dos tipos de vinculaciones: la primera, aplicando un sistema de pago por generación, de modo que aquel usuario que tirara más cantidad de fracción resto (e incluso de fracción envases), más tuviera que pagar; y la segunda, aplicando bonificaciones a la tasa por uso del contenedor de fracción orgánica o de otras fracciones; o bien una combinación de ambas modalidades. Sin embargo, para la primera de las vinculaciones, haría falta al menos un contador del volumen o peso máximo depositado en el contenedor de fracción resto. Esto se lograría mediante la instalación de un receptáculo debajo de la tapa del contenedor, llamada cámara (o calotta), que tuviera un volumen máximo (normalmente de 20-30 litros) para limitar las entradas.
Todo lo expuesto no debería servir para justificar la implantación de estos sistemas por delante de los sistemas de recogida puerta a puerta. En contextos de densidad baja y media, el modelo de recogida puerta a puerta suele ser viable económicamente y con resultados de recogida selectiva más satisfactorios que los basados en el cierre de contenedores. Además, el modelo puerta a puerta, sin tanta tecnología, garantiza de manera natural la pérdida del anonimato, que también se puede ver reforzado con la introducción de chips identificativos del usuario en los cubos que se sacan a la calle.
Últimamente, se está apostando más fuertemente por estos modelos de cierre de contenedores. Es más cómodo políticamente no tener que justificar el cambio de modelo hacia puerta a puerta; poder seguir con el mismo servicio de recogida (o muy similar). Sin embargo, no deben perder de vista varios aspectos: se trata de un modelo todavía bastante nuevo, con pocas experiencias con suficiente rodaje en nuestro alrededor, con unos costes de inversión elevados (entre 350 y 1.400 € por contenedor) y también de mantenimiento, unos gastos en personal de gestión de los datos y de gestión del mantenimiento más elevadas, y posibles dificultades para encontrar la tecnología que encaje bien con el modelo de contenedores existente en el municipio, entre otros.
Además, los umbrales de recogida selectiva alcanzados están bastante por debajo de los alcanzados con el modelo de recogida puerta a puerta, lo que hará más difícil con el tiempo cumplir con los objetivos europeos de reciclaje mediante este tipo de modelo.
[catala][castellano][english][fi_idiomes][/fi_idiomes]Maria Calaf Forn | ENT environment & management
When we talk about smart containers we refer to street containers in which a user identification system has been installed, through which the citizen and / or business must be or can be identified when depositing its waste. There are two main modalities: those that are closed, and in which, therefore, identification is mandatory; or those which are permanently open and only those users who voluntarily want to identify themselves leave their deliveries registered. In the first mode, the opening takes place by means of an electronic card RFID assigned to the user or by means of mobile phone (with NFC technology), or even by means of scanning the user’s bar identification code printed on the garbage bag about to be thrown away. In the second mode, voluntary identification tends to occurs when the user scans the code or chip in the containers using their mobile phone.
So far, mandatory identification has shown to have quantitatively measurable implications for selective collection results, achieving selective collection levels 10 to 20 points above the initial levels. When users lose their anonymity, changes in habits are automatically achieved, improving the results. Taken together, these systems usually achieve selective collection rates between 50% and 70%. However, to achieve these results a good system design is necessary: as well as choosing the technology that has more robustness and less technological and maintenance problems, it is key to choose the fractions that are closed and monitored, as well as the days of weekly opening by fraction. The fractions that are usually monitored are mixed waste, which is the one that needs to be reduced more; and the organic fraction, which is the most important to separate and on which low levels of impurities are a priority. The mixed waste fraction is usually left open one to three days a week, preferably one; and organic from four to seven days, although this can vary among regions.
Other relevant aspects to achieve good functioning and involvement of the citizens are: a good communication campaign, ensuring the distribution of cards to all citizens prior to the start, carrying out a pilot test phase for users to get used, making an App available to users that visualizes in real time the behaviour of the citizen or commerce and allows to carry out consultations or requests (like the request of collection of bulky waste) and to report detected incidents, among others.
However, in this model the risk of fraud increases compared to the voluntary option and, therefore, it is more likely to find bags on the ground next to the containers or to see an increase in the percentage of waste tourism. However, tools and information are available to tackle these problems: the software regularly collects a lot of data, which allow to identify who throws, when and what fraction. Those users who do not use the system can be detected easily. On the other hand, regarding the quality of the deposited material, it is recommended to link each user to one or at most two containers of each fraction. This allows to identify the users who use each container, and if a high level of impurities is detected in a container, the number of users to visit would be relatively small. All this accompanied by a good regulatory ordinance including a sanctioning regime, makes it easier for fraudulent uses of the system to be reduced and controlled.
To achieve even better results the information collected on the number of deliveries of each fraction could be linked to the waste charge. Two types of schemes could be applied: first, a pay-as-you-throw system, whereby users pay according to their production of mixed waste (packaging could also be considered). To estimate volume or weight deposited in the a chamber system (or “calotta”) with be installed, with a maximum volume (usually 20-30 litres) to limit inputs.
A second option could be to apply a bonus on the use of organic fraction containers (maybe also for other recyclables). A combination of both systems would also be possible
All of the above should not be used to justify the implementation of these systems ahead of door-to-door collection systems. In low and medium density contexts, door-to-door collection is usually economically viable and with higher selective collection results than using smart containers. In addition, door-to-door collection, without so much technology, naturally guarantees the loss of anonymity, which can also be reinforced by the introduction of user identification chips in the individual waste bins.
Lately, there has been a strong interest towards the use of smart containers. It is most convenient politically not having to justify a change to a door-to-door model and to continue with the same (or a very similar) collection service. However, we must keep in mind several aspects: smart containers are still rather new, with few experiences around us and with a lack of apprenticeship, with high maintenance and investment costs (between 350 and 1,400 € per container), with higher expenses in data management personnel and of maintenance management, and with some difficulties in finding the appropriate technology that fits well with the existing containers in each municipality, amongst others.
In addition, the selective collection levels achieved through smart containers are well below those achieved with door-to-door separate collection models. This will make it more difficult over time to meet the EU recycling targets.
[catala][castellano][english][fi_idiomes][/fi_idiomes]

Leave a Reply