Maria Calaf Forn | ENT medi ambient i gestió

Quan parlem de contenidors intel·ligents estem parlant dels contenidors de vorera (presents a la via pública) en els quals s’ha instal·lat un sistema d’identificació de l’usuari, a través dels quals, el ciutadà i/o comerç s’ha d’identificar o es pot identificar per dipositar-hi els seus residus. Existeixen dues modalitats principals: aquells que estan tancats, i en què, per tant, la identificació és obligatòria; o bé aquells en què la identificació és voluntària, i per tant, estan oberts permanentment i només aquells usuaris que volen s’identifiquen i deixen registrats els seus lliuraments. En la primera modalitat, l’obertura es produeix mitjançant una targeta electrònica RFID assignada a l’usuari o mitjançant el telèfon mòbil (amb tecnologia NFC), o fins i tot mitjançant l’escaneig del codi de barres identificatiu de l’usuari imprès sobre la bossa de brossa a punt de llençar. En la segona modalitat, la voluntària, la identificació es produeix quan l’usuari escaneja el codi o xip que hi ha als contenidors mitjançant el seu telèfon mòbil.
La modalitat que s’ha demostrat, de moment, que té implicacions quantitativament mesurables en els resultats de recollida selectiva és la identificació obligatòria, la qual aconsegueix nivells de recollida selectiva de 10 a 20 punts per sobre dels nivells inicials. En el moment en què l’usuari perd l’anonimat, automàticament s’aconsegueixen canvis d’hàbits que milloren els resultats. En conjunt, aquests sistemes solen aconseguir percentatges de recollida selectiva d’entre el 50% i el 70%. Ara bé, per assolir uns bons resultats cal un bon disseny del sistema: a banda d’escollir la tecnologia que presenta més robustesa i menys problemes tecnològics i de manteniment, és clau escollir les fraccions que es tanquen i monitoritzen, així com els dies d’obertura setmanals per fracció. Les fraccions que se solen monitoritzar són la fracció resta, que és la que es desitja reduir; i la fracció orgànica, que és la més important de separar i sobre la qual volem garantir nivells baixos d’impropis. Per la fracció resta se sol permetre l’obertura d’un a tres dies a la setmana, preferiblement un; i per l’orgànica de quatre a set dies. Altres aspectes rellevants per aconseguir un bon funcionament i implicació de la ciutadania solen ser: una bona campanya de comunicació, assegurar el repartiment de targetes a tots els ciutadans previ a l’inici, efectuar una fase de prova pilot perquè els usuaris s’hi vagin acostumant, posar a disposició de l’usuari una App que visualitzi en temps real el comportament del ciutadà o comerç i permeti efectuar consultes o peticions (com la sol·licitud de recollida de voluminosos) i dipositar-hi incidències detectades, entre d’altres.
No obstant, en aquesta modalitat el risc de frau augmenta front a l’opció voluntària i, per tant, hi ha més probabilitat de trobar bosses a terra al costat dels contenidors o de veure incrementat el percentatge de turisme de residus. No obstant, es disposa d’eines i d’informació per atacar aquests problemes: d’entrada el software recull una gran quantitat de registres diaris, que permeten tenir identificat qui llença, quan i quina fracció. Aquells usuaris que no en fan ús són fàcils de detectar. D’altra banda, pel que fa a la qualitat del material dipositat, cal tenir en compte que es recomana vincular cada usuari a un o màxim dos contenidors de cada fracció. Això permet tenir identificats els usuaris que aboquen a cada contenidor i si es detectés un elevat nivell d’impropis en un contenidor, el ventall d’usuaris a visitar quedaria força reduït. Tot això acompanyat d’una bona ordenança reguladora amb un règim sancionador al darrera, facilita que els usos fraudulents del sistema es puguin reduir i controlar.
Per assolir encara més bons resultats es podria vincular la informació recollida sobre el nombre de lliuraments de cada fracció amb la taxa de residus. Es podrien efectuar dos tipus de vinculacions: la primera, aplicant uns sistema de pagament per generació, de manera que aquell usuari que llencés més quantitat de resta (i inclús de la fracció envasos) més hagués de pagar; i la segona aplicant bonificacions a la taxa per ús del contenidor de la fracció orgànica o de les altres fraccions; o una combinació d’ambdues modalitats descrites. No obstant, per fer la primera de les vinculacions, faria falta com a mínim un comptador del volum o pes màxim dipositat al contenidor de fracció resta. Això s’aconseguiria mitjançant la instal·lació d’un receptacle a sota la tapa del contenidor, anomenada cambra (o calotta), que fos d’un volum màxim (normalment de 20-30 litres) per limitar les entrades.
A Catalunya, cada dia són més els municipis que aposten per implantar aquest model de residus. Alguns exemples en són els municipis de Santa Pau, Olot i Argelaguer de la Garrotxa, on tenen els contenidors de les fraccions resta, orgànica, envasos i paper tancats. També els municipis de Balsareny, Sant Fruitós i Navarcles del Bages, amb els contenidors de resta i orgànica tancats; el municipi de Rocafort de Queralt, amb els contenidors de resta tancats i amb un sistema bosses amb xip per la fracció resta, que permet aplicar un sistema de pagament per generació; o el municipi de Bellvei al Baix Penedès, amb els contenidors de resta i orgànica tancats; o els 15 municipis disseminats de la Conca de Barberà, entre d’altres.
Tot el que s’ha exposat no hauria de servir per justificar la implantació d’aquests sistemes per davant dels sistemes de recollida porta a porta. En contextos de densitat baixa i mitjana, el model de recollida porta a porta sol ser viable econòmicament i amb resultats de recollida selectiva més satisfactoris que els de tancament de contenidors. A més a més, el model porta a porta, sense tanta tecnologia garanteix de manera natural la pèrdua de l’anonimat, que també es pot veure reforçat amb la introducció de xips identificatius de l’usuari als cubells que es treuen al carrer.
Darrerament, s’està apostant més fortament per aquests models de tancament de contenidors. És més còmode políticament no haver de justificar el canvi de model cap a porta a porta; poder seguir amb el mateix servei de recollida (o molt similar). No obstant, no s’han de perdre de vista varis aspectes: es tracta d’un model encara força nou, amb poques experiències al nostre voltant amb suficient rodatge, amb uns costos d’inversió elevats (entre 350 i 1.400 € per contenidor) i també de manteniment, unes despeses en personal de gestió de les dades i de gestió del manteniment més elevades, unes dificultats en trobar la tecnologia que encaixi bé amb el model de contenidors del municipi, entre d’altres.
A més a més, els llindars de recollida selectiva assolits estan força per sota dels assolits amb el model de recollida porta a porta, fet que farà més difícil amb el temps acomplir els objectius europeus de reciclatge amb aquest tipus de model.