Català | Castellano | English
Subscriu-te a l'Enviament | CONTACTA
Innovació ambiental al servei de la societat
Reflexions sobre el Pacte Verd Europeu
| Notícies| 30/03/2021

Juanjo Iraegui | Fundació ENT

Recentment ha estat publicat el llibre “Pactes verds en temps de pandèmies. El futur es disputa ara”, escrit per Alfons Pérez de l’Observatori del Deute en la Globalització [1], amb l’objectiu de fer una anàlisi del Pacte Verd Europeu (PVE) promogut per la Unió Europea i que s’aplicarà els propers anys.

Us recomanem la lectura del llibre perquè hi trobareu una anàlisi concisa, detallada i documentada sobre tot un seguit d’aspectes: el context de pactes verds promoguts per diversos organismes i organitzacions internacionals; les primeres accions en el marc de la pandèmia de la Covid-19; les limitacions biofísiques que envolten el PEV, i els aspectes més rellevants amb les seves implicacions mediambientals i socials. La condensació de dades i conceptes estimula la reflexió sobre els aspectes claus del futur que ens espera. Donada la mobilització de recursos que es farà en els propers anys, queda clar que aquest futur vindrà condicionat per les bases que s’assentaran en el marc d’aquest pacte.

El PEV és un gran desplegament de reformes i d’impuls de l’economia per aconseguir que el 2050 la UE sigui climàticament neutra. L’estratègia radica en una modernització de l’economia a través de la tecnologia verda i digital incorporada en diversos sectors econòmics, com l’energia, el transport i l’agricultura, entre d’altres.

Un dels aspectes claus del PEV és assolir el desacoblament de l’economia i les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH). De fet, el precedent aconseguit fins ara avala l’ambició del pla. Durant el període comprés entre 1990 i 2017, les emissions de GEH de la UE van baixar un 22% mentre l’economia va créixer un 58%. Tot i així, amb tota seguretat la magnitud del desacoblament no seria el mateix si es tinguessin en compte els impactes dels processos industrials externalitzats del territori de la UE. I com tots sabem, la crisi ambiental que ens ocupa es produeix a escala planetària i no en un territori concret, de manera que ens farem trampes si aconseguim assolir uns objectius territorials, quan el mateix model adoptat a escala global no permet, ni de bon tros, assolir els objectius globals.

En aquest sentit, una dada sobre la que pivota una reflexió important que ens aporta el llibre és que si es vol assolir l’objectiu dels acords de Paris d’augmentar tan sols un 1,5 ºC la temperatura mitjana, i si prenem en consideració que el model econòmic actual exigeix uns creixements anuals de al voltant del 3%, s’haurien de reduir les emissions a raó d’un 10% anual. És evident que l’incompliment d’aquestes reduccions qüestiona la viabilitat del model econòmic com marc viable per a la solució del problema.

En una altra aresta de la problemàtica és que en tots els períodes expansius l’accés a les matèries primeres pot comportar veritables colls d’ampolla que poden condicionar el creixement previst, o bé, pot portar a conflictes geopolítics, generant tot plegat importants externalitats econòmiques, socials i ambientals. Resulta interessant analitzar les dades mostrades en el llibre que evidencien aquestes limitacions biofísiques per al cas concret del PEV.

Novament, com va succeir en la cimera de Rio 92, la base per al disseny de les polítiques de desenvolupament sostenible passen per una aposta pel canvi tecnològic, esperant que les noves tecnologies permetran assolir els objectius socials i ambientals desitjats. Aquests models de transició ambiental no qüestionen ni revisen el model econòmic capitalista imperant, que basa la seva supervivència en un creixement continu il·limitat[2]. Els mercats inundats de diner generat pels bancs centrals a partir del deute a futur, sí que han desacoblat el creixement econòmic de la realitat biofísica que ens allotja com a espècie humana.

El repte ambiental immediat és colossal i tot apunta a que les receptes adoptades no permetran prevenir les problemàtiques amb la urgència que requereixen. Caldrà veure com evolucionen els indicadors ambientals per fer saltar noves alarmes que facin adoptar mesures eficaces, si encara hi som a temps.


[2] La economía social y solidaria en la transición ambiental. Mª Àngels Alió i Francisco Fransualdo de Azevedo. 2015.