Menjar malbaratat

Luís Campos Rodrigues i Maria Mestre Montserrat (ENT)

Les estimacions de la FAO indiquen que aproximadament una tercera part dels aliments produïts pel consum humà es perd cada any a nivell mundial [1]. La proporció de malbaratament d’aliments arriba al 30% en el sector dels cereals, al 20% en els productes làctics, al 35% del peix i marisc, al 45% en fruites i verdures, al 20% de carn, al 20% de llavors oleaginoses i lleguminoses, i al 45% en arrels i tubercles [1][2].

Aquest procés de malbaratament alimentari és notable al llarg de les diferents etapes de la cadena alimentària, amb la part més significativa en l’etapa de consum (52%), seguida de la producció (23%), i la manipulació i l’emmagatzematge (12%). La part restant correspon a les etapes de transport i logística, i processament i envasatge [3][4]. Les causes del malbaratament són molt diverses, incloent els hàbits de consum, un excés de producció per sobre de la demanda (en els països industrialitzats), collites prematures, condicions precàries en les instal·lacions dels mercats, confusió sobre l’etiquetatge dels aliments, i cadenes alimentàries massa llargues [1][3].

No obstant això, la creixent presa de consciència sobre aquest problema ha portat al desenvolupament de diverses iniciatives de prevenció i reducció de residus alimentaris. Exemples de bones pràctiques inclouen [5]: el desenvolupament de campanyes de sensibilització (per exemple, la pel·lícula documental “Taste the waste” [6]); l’ús d’aliments rebutjats en menjars socials (per exemple, “DiscoSoup” de la Xarxa de Joves Slow Food [7]); programes de formació destinats a donar suport a la reducció de les deixalles a les cuines de les llars (per exemple, “Tallers anti-residus – Classes de cuina”); i el suport de les autoritats públiques a empreses alimentàries per tal d’optimitzar les porcions o la donació d’aliments (per exemple, “FoodSave Londres” [8]; “Menú dose certa” [9]). A més, en el pla legislatiu, el Senat francès va aprovar una llei innovadora a principis d’aquest any amb l’objectiu de prohibir el malbaratament d’aliments als supermercats [10]. Una altra iniciativa d’aquest tipus és la discussió d’una proposició de llei sobre el malbaratament d’aliments al Parlament de Catalunya [11].

Un dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (SDGs) de les Nacions Unides (ONU) per al 2030 és “acabar amb la fam, assolir la seguretat alimentària i la millora de la nutrició i promoure l’agricultura sostenible” [12]. Aquest objectiu ha de considerar l’important augment previst en la demanda d’aliments, que estarà directament relacionat amb l’augment de la població mundial en les pròximes dècades. Segons les projeccions de la FAO per al 2050, la producció agrícola hauria d’augmentar en un 60% per satisfer la demanda d’aliments en comparació amb els nivells de 2005/2007 [13][14].

És important integrar el concepte de sobirania alimentària a la prevenció del malbaratament alimentari i els objectius internacionals d’agricultura sostenible. La sobirania alimentària amplia el concepte de seguretat alimentària, que majoritàriament se centra en assegurar que les persones tinguin aliments suficients per satisfer les seves necessitats nutricionals i donar suport a una vida sana i activa. La sobirania alimentària necessita desenvolupar sistemes alimentaris justos i sostenibles. Això implica, entre d’altres coses, el suport dels mitjans de vida locals posant a proveïdors locals en el centre del procés de presa de decisions, o la promoció de pràctiques d’agricultura sostenible escurçant els esquemes dels circuits d’aliments. D’altra banda, la sobirania alimentària està estretament associada amb la promoció d’un sistema de comerç internacional més just, que pugui contribuir a la reducció dels excedents i les pèrdues d’aliments en els països industrialitzats [15].

La prevenció del malbaratament alimentari ha de ser part de les actuals i futures polítiques alimentàries, i una preocupació transversal de tots els actors involucrats en la cadena alimentària. A més, la promoció d’un millor ús dels productes alimentaris ha d’anar de la mà d’un ampli canvi en els hàbits de consum. Una de les preocupacions és el potencial efecte rebot de les iniciatives de prevenció de residus d’aliments, on l’estalvi econòmic podria portar a un augment en el consum d’altres productes [16][17].

—