Ignasi Puig Ventosa (ENT)
No voldria que aquesta reflexió semblés frívola. Penso que els altíssims nivells d’atur són un dels problemes més greus de la nostra societat. Tanmateix, no crec que l’objectiu d’augmentar el nombre de llocs de treball hagi de ser un objectiu en si mateix, sinó només en la mesura que ens faci avançar cap a una societat millor. I és que hi ha llocs de treball que comporten costos per a la societat i, certament, quan els costos superen els beneficis no té sentit que l’Administració els promogui.
Un exemple extrem hauria de fer-ho veure clar. Davant el tancament o reducció d’activitat d’una empresa fabricant de mines anti-persona, no tindria sentit una acció proactiva de l’administració per a salvar llocs de treball. Aquests comporten un cost net per a la societat i bé està que es perdin. L’acció s’hauria de centrar en la xarxa de protecció social dels nous aturats i en la seva formació i recolzament a la recol·locació.
Espero no fer un excessiu salt mortal fent un paral·lelisme amb aspectes més quotidians, però és que sovint la concepció de polítiques ambientals topa amb l’argument de l’afectació als llocs de treball (i també a la competitivitat). Són habituals arguments en contra de normatives més exigents o en contra de l’aplicació d’impostos ambientals, basats en la seva possible afectació sobre la producció i en la incidència sobre els llocs de treball. Si bé és cert que les polítiques ambientals no poden ser arbitràries i han de ponderar costos i beneficis, no ho és menys que les activitats productives també generen costos socials i l’argument dels llocs de treball a conservar no pot suposar en absolut carta blanca. Hi ha activitats econòmiques que són, de fet, anti-econòmiques per al conjunt de la societat.
En una transició cap a una societat més sostenible és natural que hagi sectors que entrin en crisi, com ara el del carbó. Altres activitats no hi estan però des d’un punt de vista ambiental estaria bé que hi entressin, com les que es dediquen a fabricar quads, motos aquàtiques, jets privats o, el meu preferit, estufes de butà per a terrasses… Centrar-se en salvar sectors sense futur és un error, el que cal és centrar-se en minimitzar les situacions personals de crisi i en posar els recursos en facilitar la transició. Per això cal anticipar-se a identificar els sectors perdedors i pensar a priori com poden reestructurar-se.
Això és fàcil de dir i difícil de fer. L’alternativa potser és més fàcil de fer i ajuda a guanyar eleccions, però certament no serveix per a avançar.
[catala][castellano][fi_idiomes][/fi_idiomes]No quisiera que esta reflexión pareciese frívola. Pienso que los altísimos niveles de desempleo son uno de los problemas más graves de nuestra sociedad. Sin embargo, no creo que el objetivo de aumentar el número de puestos de trabajo deba ser un objetivo en sí mismo, sino solo en la medida que nos haga avanzar hacia una sociedad mejor. Y es que hay puestos de trabajo que conllevan costes para la sociedad y, ciertamente, cuando los costes superan los beneficios no tiene sentido que la Administración los promueva.
Un ejemplo extremo debería permitir verlo claro. Ante el cierre o reducción de actividad de una empresa fabricante de minas anti-persona, no tendría sentido una acción proactiva de la administración para salvar puestos de trabajo. Estos conllevan un coste neto para la sociedad y bien está que se pierdan. La acción debería centrarse en la protección social de los nuevos parados y en su formación y apoyo a la recolocación.
Espero no hacer un excesivo salto mortal haciendo un paralelismo con aspectos más cotidianos, pero es que a menudo la concepción de políticas ambientales choca con el argumento de la afectación a los puestos de trabajo (y también a la competitividad). Son habituales argumentos en contra de normativas más exigentes o en contra de la aplicación de impuestos ambientales, basados ​​en su posible afectación sobre la producción y en su incidencia sobre los puestos de trabajo. Si bien es cierto que las políticas ambientales no pueden ser arbitrarias y deben ponderar costes y beneficios, no lo es menos que las actividades productivas también generan costes sociales, y el argumento de conservar puestos de trabajo no puede suponer en absoluto carta blanca. Hay actividades económicas que son, de hecho, anti-económicas para el conjunto de la sociedad.
En una transición hacia una sociedad más sostenible es natural que haya sectores que entren en crisis, como el del carbón. Otras actividades no lo están, pero desde un punto de vista ambiental convendría que lo estuviesen, como las que se dedican a fabricar quads, motos acuáticas, jets privados o, mi preferido, estufas de butano para terrazas… Centrarse en salvar sectores sin futuro es un error; lo que hay que hacer es centrarse en minimizar las situaciones personales de crisis y en poner los recursos para facilitar la transición. Para ello hay que anticiparse a identificar los sectores perdedores y pensar a priori como pueden reestructurarse.
Esto es fácil de decir y difícil de hacer. La alternativa quizás es más fácil de hacer y ayuda a ganar elecciones, pero ciertamente no sirve para avanzar.
[catala][castellano][fi_idiomes][/fi_idiomes]

Leave a Reply