Ignasi Puig Ventosa (ENT)
Juny 2015
No voldria que aquesta reflexió semblés frívola. Penso que els altíssims nivells d’atur són un dels problemes més greus de la nostra societat. Tanmateix, no crec que l’objectiu d’augmentar el nombre de llocs de treball hagi de ser un objectiu en si mateix, sinó només en la mesura que ens faci avançar cap a una societat millor. I és que hi ha llocs de treball que comporten costos per a la societat i, certament, quan els costos superen els beneficis no té sentit que l’Administració els promogui.
Un exemple extrem hauria de fer-ho veure clar. Davant el tancament o reducció d’activitat d’una empresa fabricant de mines anti-persona, no tindria sentit una acció proactiva de l’administració per a salvar llocs de treball. Aquests comporten un cost net per a la societat i bé està que es perdin. L’acció s’hauria de centrar en la xarxa de protecció social dels nous aturats i en la seva formació i recolzament a la recol·locació.
Espero no fer un excessiu salt mortal fent un paral·lelisme amb aspectes més quotidians, però és que sovint la concepció de polítiques ambientals topa amb l’argument de l’afectació als llocs de treball (i també a la competitivitat). Són habituals arguments en contra de normatives més exigents o en contra de l’aplicació d’impostos ambientals, basats en la seva possible afectació sobre la producció i en la incidència sobre els llocs de treball. Si bé és cert que les polítiques ambientals no poden ser arbitràries i han de ponderar costos i beneficis, no ho és menys que les activitats productives també generen costos socials i l’argument dels llocs de treball a conservar no pot suposar en absolut carta blanca. Hi ha activitats econòmiques que són, de fet, anti-econòmiques per al conjunt de la societat.
En una transició cap a una societat més sostenible és natural que hagi sectors que entrin en crisi, com ara el del carbó. Altres activitats no hi estan però des d’un punt de vista ambiental estaria bé que hi entressin, com les que es dediquen a fabricar quads, motos aquàtiques, jets privats o, el meu preferit, estufes de butà per a terrasses… Centrar-se en salvar sectors sense futur és un error, el que cal és centrar-se en minimitzar les situacions personals de crisi i en posar els recursos en facilitar la transició. Per això cal anticipar-se a identificar els sectors perdedors i pensar a priori com poden reestructurar-se.
Això és fàcil de dir i difícil de fer. L’alternativa potser és més fàcil de fer i ajuda a guanyar eleccions, però certament no serveix per a avançar.