Avui l’Observatori de la Fiscalitat dels Residus ha publicat l’estudi dels investigadors Pablo Pellicer*, Marc Iriani, Ignasi Puig i Sergio Sastre, titulat “Las Tasas de Residuos en España 2019”. En la realització d’aquest, s’han analitzat les taxes domiciliàries i comercials de 125 municipis, incloses totes les capitals de província. Aquest estudi dona continuïtat a anàlisis anteriors realitzades amb dades de 2015 i 2018.
Les taxes de residus es troben entre les taxes que més recaptació aporten als municipis, donat que cobreixen el servei de recollida de residus, que és de prestació obligatòria i amb elevats costos. A més d’assegurar el finançament de la prestació d’aquest servei, les taxes de residus poden tenir com a objectiu una distribució el més justa possible de les càrregues econòmiques entre la ciutadania, considerant tant criteris socials com ambientals.
El marc legal permet que els municipis defineixin quin grau de cobertura es pretén assolir amb la taxa, en relació amb els costos del servei. La inexistència d’un percentatge de cobertura establert afavoreix l’heterogeneïtat en l’establiment de les quotes.
Potencialment, les taxes de residus poden ser un dels instruments més eficaços a l’hora de promoure bones pràctiques ambientals en matèria de prevenció i separació de residus. Si una part variable de la taxa es vincula directament a la generació i la correcta separació dels residus en origen (mitjançant l’aplicació de sistemes de pagament per generació) es crea un incentiu econòmic perquè la ciutadania pugui participar d’aquestes pràctiques.
Tot i això, aproximadament un 50% dels municipis analitzats compten amb un model de taxes amb quotes fixes (tots els domicilis paguen el mateix independentment de si realitzen separació de residus). Aplicar una quota fixa implica que els domicilis que generen menys i reciclen més residus estan subvencionant a aquells amb pitjors pràctiques ambientals en matèria de residus. Per la seva banda, en municipis on les taxes no són fixes, hi ha una absència general de criteris ambientals en la seva articulació. En el cas dels comerços, la majoria de les taxes es calculen en funció del tipus d’activitat i la superfície del comerç. Aquest aspecte suggereix que el potencial de les taxes de residus per millorar la gestió dels residus ha estat poc explotat. L’aplicació de sistemes de pagament per generació, d’implantació encara molt minoritària a l’Estat espanyol, però amb una tendència cap a la seva generalització a Europa, és un exemple de la posada en pràctica de les capacitats de la taxa de residus.
En aquest estudi s’ha conclòs que el valor mig de la taxa de residus al 2019 fou de 89,4 euros anuals per domicili. Respecte el 2018, la taxa domiciliària mitjana s’ha incrementat un 1,02% (des de 88,5 euros), en una evolució molt similar a l’1,00% de variació de l’IPC entre els mesos de gener d’ambdós anys.
Per la seva banda, les taxes comercials segueixen una dinàmica més complexa que les domiciliàries. L’estudi 2019 ha incorporat a l’anàlisi cinc nous comerços tipus (hotel, supermercat, botiga d’alimentació, clínica i perruqueria). Les quotes mitjanes més elevades són per a les categories: “supermercat”, “clínica” i “hotel”, essent, alhora, els comerços que més superfície tenen. Les quotes comercials no segueixen una tendència homogènia, però la seva evolució conjunta és superior a la variació de l’IPC.
Les variacions observades a les taxes de residus entre 2015 i 2019 han estat poc significatives, tant en termes qualitatius com quantitatius. Tot i així, hi ha alguns aspectes destacables. La proporció de municipis que no tenen cap tipus de figura impositiva ha disminuït en aquest període, així com també ho ha fet la freqüència de les taxes que no inclouen diferències entre les quotes domèstiques i comercials. A més, menys municipis tenen una taxa fixa de recollida domiciliària i la superfície dels domicilis perd pes entre els criteris de diferenciació per a les taxes variables. Per altra banda, cada cop més municipis opten per una gestió mancomunada, que pot optimitzar els recursos destinats a la gestió de residus.
A la llum d’aquest estudi, el Dr. Ignasi Puig Ventosa, investigador i cap de projectes de la Fundació ENT, considera que “els Ajuntaments haurien de ser més conscients del potencial de les taxes d’escombraries per contribuir a millorar el model de gestió de residus. D’una banda, permeten aportar més recursos per a una millor gestió; d’altra, permeten crear incentius vers la recollida selectiva”.
Per altra banda, Sergio Sastre, coautor de l’estudi, opina que “encara hi ha molta feina a fer en matèria de prevenció. Les passes que s’han fet fins ara són modestes i la tendència actual no és suficient per complir a temps amb els objectius de la nova legislació europea en matèria de residus”. Per la seva banda, Pablo Pellicer, redactor de l’estudi, també apunta que “És de gran utilitat per a una gestió adequada dels residus que la ciutadania estigui implicada en el procés. Els sistemes de recollida selectiva que coresponsabilitzen a la població milloren els resultats obtinguts”.
> Per qualsevol dubte o aclariment, contacteu amb Pablo Pellicer via correu electrònic (ppellicer@ent.cat) o trucant al 622847842.
—
* Pablo Pellicer García està vinculat a la Fundació ENT gràcies al contracte de treball efectuat d’acord amb les condicions establertes en l’Ordre TSF/213/2016, d’1 d’agost, cofinançat per la Iniciativa d’Ocupació Juvenil i el Fons Social Europeu 2014-2020, amb un cofinançament del 91,89%.
Las tasas de residuos en España 2019