Miquel Ortega Cerdà | Fundació ENT
Les dècades passaven, onada darrera onada, acompanyades de dificultats i utopies.
Als 70s la revolució hippy i el naixement del moviment ecologista modern als països del Nord sacsejava consciències: Greenpeace proclamava un món diferent, pacífic i on es respectava la natura, Friends of the Earth clamava contra l’energia nuclear,…
Als 90s els moviments socials ambientals exigien als carrers acabar amb el racisme i la injustícia ambiental, i proclamaven que existia un deute ecològic entre els països del Nord i el Sud. Somnis d’un món millor.
Als 2000s el moviment altermundista expandia el pensament i l’acció glocal i, a l’hora que denunciava el rol de les grans corporacions, proposava el desenvolupament de comunitats locals recolzades en mercats de proximitat. El multiculturalisme obert i local enfrontant-se al capitalisme global.
I al 2020, quan semblava que s’iniciava la dècada on la lluita contra el canvi climàtic abandonaria els despatxos de la tecnocràcia i es faria un lloc a la lluita popular, impulsat per la urgència dels joves (no és un problema, és una emergència!); i l’ecofeminisme que mostrava el valor de les cures, l’esgotament de les estructures patriarcals i el reconeixement dels drets de la natura faria sentir la seva veu; just en aquell moment va arribar la COVID per esquinçar la continuïtat temporal de l’esperable.
“…Vam fer un salt cap a una nova realitat, i aquesta realitat s’ha revelat per damunt no només del nostre coneixement, sinó també de la nostra imaginació… la mort s’amagava a tot arreu… A la gent la va agafar desprevinguda; no estaven preparats, per a això… El món que ens envoltava, … ara infonia por … La gent es neguitejava pel dia a dia i per la seva vida quotidiana”.
No, no són les veus dels primers mesos de pandèmia, dels hospitals amb el COVID, de les residències en ple pic de la pandèmia, del dubte diari del que estava permès fer i d’on venia el perill, de la por i les sensacions que ens han envoltat i ens envolten encara ara tot sovint. Són frases de “La pregària de Txernòbil. Crònica del futur” on l’Svetlana Aleksiévitx explica els sentiments de la gent que viu a la zona afectada per l’accident de Txernòbil. Com ressonen amb força els paral·lelismes amb l’època actual! El trencament amb el que sempre havia estat segur, la por a l’invisible, la incertesa, la impotència, l’entorn tan semblant i diferent al mateix temps. La disrupció temporal a les vides de milions de persones que de cop no saben com actuar. Les incerteses científiques, la informació caòtica, les incoherències en les decisions,… tants punts en comú… la COVID ha estat un Txernòbil global que també ha fet saltar pels aires un bon plec d’utopies.
I entre tots els sentiments que predominen al Txernòbil-COVID s’alcen per sobre de tots la ràbia i la resignació, que segueixen el sentiment d’injustícia (per què?). Ràbia, resignació i impotència. Crec que són els sentiments majoritaris actualment. Com a Txernòbil.
I enfront això hi ha el risc que es faci un pas endarrere i es renunciï a les utopies i per què no, ignorem les possibles distòpies (Prou! Ja no vull sentir més problemes! Ja vivim en la distòpia, no?), i triomfi el replegament cap a la individualitat.
I triomfi el salvi’s qui pugui incubat durant dècades darrera la promoció de l’individualisme occidental (encara em ressonen al cap la veu dels més de 250.000 catalans que van votar Vox i em pregunto quants s’han sentit abandonats a la seva sort i lluitant per les engrunes, i han volgut fer una impugnació a cegues a la major?).
El salvi’s qui pugui de la jove que informada sap que la seva generació té un 40% d’atur, que és qui més renda ha perdut en aquesta crisi, i que la seva inestabilitat laboral anirà a més. I que la generació dels seus pares no sembla disposada a disminuir el seu ritme de vida –que esgota el recursos naturals, incrementa els riscs de noves pandèmies i accelera sense fre el canvi climàtic– malgrat saben que els està robant el que és seu.
El salvi’s qui pugui de qui no se sent prou fort, i que enfront la realitat prefereix alienar-se del que passi en aquest món per refugiar-se en l’univers virtual on el més pària es converteix en totpoderós només amb un cop de click.
I potser no hagués pensat res d’això si no fos perquè sento ràbia i frustració en els joves. Perquè pensadors com “Bifo” Berardi ens estaven avisant fa anys que darrera els suïcides i els assassins en sèrie s’estava produint un trencament social[1] i no ho hem volgut veure. Perquè ho sento allà on miro, des dels manifestant als carrers, a l’esplai dels meus fills, on han renunciat explícitament a dir que com a col·lectiu volen contribuir a transformar la societat, ho veuen massa difícil, i la seva màxima lluita és per mantenir un espai on puguin créixer conjuntament en comunitat, on la seva aspiració és tenir un refugi on ells posin les normes per no ser abocats individualment a un context hostil. A fer una illa entre nàufrags socials.
I també sento ràbia i frustració perquè la meva generació va créixer a cavall dels temps de les utopies, i ja no té excuses per no empènyer la transformació necessària, però no ho fem prou.
Però potser el replegament passarà, la resignació i la impotència s’esvairan, i la ràbia es convertirà en una força col·lectiva creativa. I més enllà del “green growth” impulsat pel “green deal”, que no és més que la resposta tecnocràtica ambiental –necessària i del tot insuficient–, renaixeran les utopies socio-ambientals que els darrers mesos han estat en retirada. Potser sí, ja ho veurem, no està clar. Però si hi ha una cosa que tinc clar és que si bé és cert que el repte és gran, encara més ho és la necessitat.


[1] Franco “Bifo” Berardi, 2015. Heroes. Mass murder and suicide. Editorial Verso futures.
[catala][castellano][fi_idiomes][/fi_idiomes]

Miquel Ortega Cerdà | Fundació ENT
Las décadas pasaban, ola tras ola, acompañadas de dificultades y utopías.
En los 70s, la revolución hippy y el nacimiento del movimiento ecologista moderno en los países del Norte sacudía conciencias: Greenpeace proclamaba un mundo diferente, pacífico y donde se respetara la naturaleza, Friends of the Earth clamaba contra la energía nuclear,…
En los 90s, los movimientos sociales ambientales exigían en las calles acabar con el racismo y la injusticia ambiental, y proclamaban que existía una deuda ecológica entre los países del Norte y el Sur. Sueños de un mundo mejor.
En los 2000s, el movimiento altermundista expandía el pensamiento y la acción glocal y, a la vez que denunciaba el rol de las grandes corporaciones, proponía el desarrollo de comunidades locales apoyadas en mercados de proximidad. El multiculturalismo abierto y local enfrentándose al capitalismo global.
Y en 2020, cuando parecía que se iniciaba la década donde la lucha contra el cambio climático abandonaría los despachos de la tecnocracia y se haría un lugar en la lucha popular, impulsado por la urgencia de los jóvenes (no es un problema, ¡es una emergencia!); y el ecofeminismo que mostraba el valor de los cuidados, el agotamiento de las estructuras patriarcales y el reconocimiento de los derechos de la naturaleza haría oír su voz; justo en ese momento llegó la COVID para cortar la continuidad temporal de lo esperable.
“… Hicimos un salto hacia una nueva realidad, y esa realidad se ha revelado por encima no sólo de nuestro conocimiento, sino también de nuestra imaginación… la muerte se ocultaba en todas partes… A la gente la cogió desprevenida; no estaban preparados, para ello… El mundo que nos rodeaba,… ahora infundía miedo… La gente se inquietaba por el día a día y por su vida cotidiana”.
No, no son las voces de los primeros meses de pandemia, de los hospitales con la COVID, de las residencias en pleno pico de la pandemia, de la duda diaria de lo que estaba permitido hacer y de dónde venía el peligro, del miedo y las sensaciones que nos han rodeado y nos rodean aún ahora a menudo. Son frases de “La oración de Chernobyl. Crónica del futuro” donde Svetlana Aleksiévitx explica los sentimientos de la gente que vive en la zona afectada por el accidente de Chernobyl. ¡Cómo resuenan con fuerza los paralelismos con la época actual! La ruptura con lo que siempre había sido seguro, el miedo a lo invisible, la incertidumbre, la impotencia, el entorno tan parecido y diferente al mismo tiempo. La disrupción temporal en las vidas de millones de personas que de pronto no saben cómo actuar. Las incertidumbres científicas, la información caótica, las incoherencias en las decisiones… tantos puntos en común … la COVID ha sido un Chernobyl global que también ha hecho saltar por los aires un buen número de utopías.
Y entre todos los sentimientos que predominan en Chernobyl-COVID se alzan por encima de todos la rabia y la resignación, que siguen al sentimiento de injusticia (¿por qué?). Rabia, resignación e impotencia. Creo que son los sentimientos mayoritarios actualmente. Como en Chernobyl.
Y frente eso existe el riesgo de que se dé un paso atrás y se renuncie a las utopías y por qué no, ignoramos las posibles distopías (¡Basta! ¡Ya no quiero sentir más problemas! Ya vivimos en la distopía, ¿no?), y que triunfe el repliegue hacia la individualidad.
Y triunfe el sálvese quien pueda incubado durante décadas tras la promoción del individualismo occidental (aún me resuena en la cabeza la voz de los más de 250.000 catalanes que votaron a Vox y me pregunto ¿cuántos se han sentido abandonados a su suerte y luchando por las migajas, y han querido hacer una impugnación a ciegas a la mayor?).
El sálvese quien pueda de la gente joven que informada sabe que su generación tiene un 40% de paro, que es quien más renta ha perdido en esta crisis, y que su inestabilidad laboral irá a más. Y que la generación de sus padres no parece dispuesta a disminuir su ritmo de vida -que agota los recursos naturales, incrementa los riesgos de nuevas pandemias y acelera sin freno el cambio climático- pese saber que les están robando lo que es suyo.
El sálvese quien pueda de quien no se siente suficientemente fuerte, y que frente a la realidad prefiere alienarse de lo que pase en este mundo para refugiarse en el universo virtual donde el más paria se convierte en todopoderoso sólo con un golpe de click.
Y quizás no hubiera pensado nada de esto si no fuera porque siento rabia y frustración en los jóvenes. Porqué pensadores como “Bifo” Berardi nos estaban avisando hace años que tras los suicidas y los asesinos en serie se estaba produciendo una rotura social [1] y no lo hemos querido ver. Porqué lo siento allí donde miro, desde los manifestantes en las calles, al esplai de mis hijos, donde han renunciado explícitamente a decir que como colectivo quieren contribuir a transformar la sociedad, lo ven demasiado difícil, y su máxima lucha es para mantener un espacio donde puedan crecer conjuntamente en comunidad, donde su aspiración es tener un refugio donde ellos pongan las normas para no ser abocados individualmente a un contexto hostil. A hacer una isla entre náufragos sociales.
Y también siento rabia y frustración porque mi generación creció a caballo de los tiempos de las utopías, y ya no tiene excusas para no empujar la transformación necesaria, pero no lo hacemos suficientemente.
Pero tal vez el repliegue pasará, la resignación y la impotencia se desvanecerán, y la rabia se convertirá en una fuerza colectiva creativa. Y más allá del “green growth” impulsado por el “green deal”, que no es más que la respuesta tecnocrática ambiental -necesaria pero del todo insuficiente-, renacerán las utopías socio-ambientales que los últimos meses han estado en retirada. Quizás sí, ya lo veremos, no está claro. Pero si hay algo que tengo claro es que si bien es cierto que el reto es grande, aún más lo es la necesidad.


[1] Franco “Bifo” Berardi, 2015. Heroes. Mass murder and suicide. Editorial Verso futures.
[catala][castellano][fi_idiomes][/fi_idiomes]

Leave a Reply