Jofre Rodrigo Aribau (ENT)
Fins fa pocs anys, la responsabilitat de conservar el patrimoni natural, paisatgístic i cultural ha recaigut quasi exclusivament en les administracions públiques, que han anat implantant diverses mesures de protecció com ara la declaració d’espais naturals protegits, la protecció de determinats recursos naturals i paisatges a través de la planificació urbanística i la catalogació i declaració de diferents béns culturals, entre d’altres. No obstant això, els poders públics no han pogut cobrir totes les necessitats existents i el retrocés ecològic ha estat constant.
Davant d’aquest fet els governs han tendit a potenciar polítiques de conservació basades en mecanismes de mercat (p.e. Pagaments per Serveis Ambientals). Aquests mecanismes estan agafant gran protagonisme afavorits per una crisi econòmica que ha endeutat greument el sector públic. Tanmateix, cal tenir presents els seus límits ja que moltes estratègies de conservació basades en sistemes de mercat xoquen amb la complexitat dels sistemes ecològics i tenen dificultats per separar i valorar monetàriament elements interrelacionats i interdependents d’aquests ecosistemes.
Paral·lelament a aquestes dues polítiques de conservació basades en l’Estat o el mercat, s’ha anat desenvolupant des de principis del segle passat, i principalment en els països anglosaxons, la Custòdia del Territori (CdT). La CdT, que és com s’ha traduït en català el terme anglès land stewardship, aplega un conjunt d’estratègies i instruments que pretenen implicar els propietaris i usuaris del territori en la conservació i el bon ús dels valors i els recursos naturals, culturals i paisatgístics. Per aconseguir-ho, les anomenades entitats de custòdia cerquen acords i altres mecanismes de col·laboració contínua amb propietaris de terrenys, diferents usuaris del territori (com per exemple pagesos, pastors i ramaders, silvicultors o societats de caça i pesca), i altres agents públics i privats.
La CdT, des dels seus orígens, ha estat una estratègia de la comunitat per a gestionar un llegat natural i cultural comú que pretén conservar per a les generacions futures. En aquest sentit, la premi Nobel d’Economia de l’any 2009, la difunta Elinor Ostrom, va demostrar amb seva recerca la destacada capacitat de la gent per generar les seves pròpies regles i poder seguir vivint dels recursos naturals dels quals depèn la seva subsistència, sense exhaurir-los ni malmetre’ls. Una capacitat que, malauradament, avui no es veu prou afavorida per les dinàmiques econòmiques i polítiques, i que deixa en mans de pocs decisions que ens afecten a tots.
Ha passat més d’un segle des de les primeres experiències de CdT als Estats Units i aquesta ha anat evolucionant acompassadament amb les institucions i els marcs jurídics aprovats, donant un salt qualitatiu i quantitatiu els darrers anys. Si analitzem els resultats principals, veiem que en els últims decennis el creixement en nombre d’entitats de custòdia i d’hectàrees protegides ha estat molt significatiu. Per exemple, actualment als Estats Units hi ha 1.700 entitats de custòdia registrades que tenen 5 milions de membres, mobilitzen 100.000 voluntaris anualment i gestionen aproximadament 15 milions d’hectàrees. Pel que fa a Catalunya, hi ha 80 entitats de custòdia que disposen de 634 acords de custòdia que abasten 62.129 ha.
Les estratègies de CdT són tan variades com ho són les comunitats que les desenvolupen, els recursos que gestionen i els problemes de funcionament que afronten. Tanmateix, és una mostra de com des de les institucions es poden crear marcs afavoridors de l’acció col·lectiva i en xarxa per afrontar problemes centrals de la nostra societat. Concretament i en aquest sentit, la fiscalitat ambiental juga un paper molt important a l’hora de generar potents incentius per a accions d’aquesta naturalesa. És per això que des d’ENT Medi Ambient i Gestió s’està treballant intensament, amb cooperació amb diferents sectors del nostre país, en iniciatives innovadores de l’àmbit de l’economia ecològica i de la fiscalitat ambiental, encaminades a la conservació de la biodiversitat i a la millora del medi ambient.