Lydia Chaparro Elias | Fundació ENT
Mentre milions de joves -i no tant joves- es mobilitzen arreu pel clima i per aturar la pèrdua de biodiversitat a través de moviments com “Fridays For Future” o “Extinction Rebellion”, a escala més local nombrosos col·lectius es tornen a mobilitzar per exigir un canvi en el model urbanístic i d’ordenació territorial.
Una de les moltes lluites que estan tenint lloc actualment la protagonitza SOS Costa Brava, una plataforma integrada per nombroses entitats que es van unir el passat mes d’agost per tractar d’aturar l’especulació urbanística que amenaça els pocs espais (semi)naturals que queden a la Costa Brava. Una reivindicació que precisament no és nova, ja que en el passat nombrosos col·lectius ja van haver d’organitzar-se i lluitar per exigir exactament el mateix, aturar l’urbanisme ferotge en espais litorals fràgils i d’elevat valor natural.
Avui en dia, alguns dels espais més ben conservats del litoral gironí són precisament fruit d’aquelles lluites reeixides. Sense l’organització dels naturalistes en la dècada dels 70s, amb el suport d’una bona part de la societat civil, els aiguamolls de l’Alt Empordà s’haguessin transformat en urbanitzacions de milers de cases, i les maresmes de Castelló d’Empúries haguessin patit la mateixa sort que les localitats veïnes on es van crear macrourbanitzacions com la d’Empuriabrava o Santa Margarida.
Aquesta, però, és tant sols una de les moltes mobilitzacions populars que han tingut lloc al llarg del territori, on un bon grapat de paisatges s’han pogut salvar gràcies als moviments ecologistes i socials en dècades passades. Petites rebel·lions que han estat capaces d’aturar projectes urbanístics, de declarar la protecció d’espais naturals, però també d’aturar alguns transvasaments de rius o la construcció de nous ports, per exemple, i que han servit alhora per crear consciència sobre la necessitat de protegir el medi natural. Malgrat tot, però, el repte per canviar el model de creixement econòmic, de producció, de consum, de turisme, de mobilitat o d’urbanisme insostenible i imperant continua essent el mateix. Continua essent titànic. Tant a nivell local com global el sistema de producció i de consum continua amenaçant una bona part del medi natural i alhora fomentant les desigualtats socials.
Però tot i que cadascuna d’aquestes reivindicacions o lluites -internacionals o locals- puguin semblar molt distants entre elles, totes comparteixen un mateix objectiu, aturar la imminent degradació ambiental. Cadascuna d’elles, ja sigui en forma de moviments socials o petites plataformes, i des de múltiples escales i perspectives, es complementen i es necessiten més que mai.
La comunitat científica internacional adverteix que ens queden pocs anys per introduir canvis dràstics i sense precedents en el nostre sistema social i econòmic abans d’arribar al punt de no retorn, i classifica el canvi climàtic com el major repte del segle XXI [1]. Per la seva banda, la pròpia Organització de les Nacions Unides alerta dels danys provocats per l’escalfament global i reclama mesures urgents per frenar aquesta situació, així com la necessitat d’augmentar dràsticament la protecció del medi natural [2]. Alhora, les evidències científiques adverteixen que la pèrdua d’hàbitats naturals i la degradació, així com el canvi climàtic, són les principals amenaces que afronta la biodiversitat [3]. Una diversitat biològica que es troba en continu declivi a gairebé tot el món i que constitueix la base de la nostra socio-economia, doncs protegir la diversitat biològica és també protegir els nombrosos serveis ecosistèmics vitals que mantenen el benestar humà.
Així doncs, com pot ser que amb la informació científica disponible i les nombroses lleis en vigor i compromisos internacionals adquirits per part de la Unió Europea i els Estats Membres, la societat civil s’hagi de mobilitzar contínuament per exigir que es prenguin mesures urgents per lluitar contra el canvi climàtic, o per exigir la protecció de la biodiversitat natural que sustenta la nostra pròpia supervivència? Com pot ser que encara avui en dia les entitats socials i ambientals s’hagin d’organitzar i tornar a mobilitzar de valent per salvar els pocs espais naturals que queden a la nostra costa? Com pot ser que haguem d’alertar any rere any sobre les conseqüències nefastes d’un model turístic que es revela depredador amb els recursos naturals i que al seu torn fomenta les desigualtats? No n’hi hauria d’haver prou amb les advertències dels experts i de la comunitat científica internacional sobre les amenaces i els riscos que comporta el sistema econòmic actual i la contínua degradació del medi natural? Vetllar pel benestar del conjunt de la ciutadania i del patrimoni natural no hauria de ser intrínsec al funcionament normal de qualsevol Govern suposadament democràtic?
Probablement la resposta sigui no, i probablement part de la culpa passa per l’escassa sensibilitat ambiental (amb comptades excepcions) que històricament ha tingut la classe política. Prova d’això és la poca voluntat de complir amb la majoria d’obligacions i compromisos legals vigents en aquesta matèria. Aspectes que dibuixen un panorama força obscur pel conjunt de la biodiversitat i dels hàbitats naturals, i per la tant necessària justícia social i ambiental. Per estar a l’alçada dels reptes que hem d’afrontar com a societat, cal establir canvis radicals en les dinàmiques territorials, econòmiques i socials, i posar en el més alt de l’agenda política la necessitat de protegir el medi natural i establir amb caràcter d’urgència polítiques actives i efectives per lluitar contra l’escalfament global i la pèrdua d’hàbitats naturals. Però mentre això no succeeixi, és essencial que totes les lluites, a totes les escales, continuïn amb la seva particular rebel·lió i tinguin l’oportunitat d’influenciar per protegir el bé comú, doncs no només ens juguem el nostre futur, sinó també el de moltes altres espècies.
—
[1] Veure per exemple “Fifth Assessment Report” de l’IPPC del 2014 o l’informe “Summary for Policymakers. In: Global Warming of 1.5°C. An IPCC Special Report on the impacts of global warming of 1.5°C above pre-industrial levels and related global greenhouse gas emission pathways, in the context of strengthening the global response to the threat of climate change, sustainable development, and efforts to eradicate poverty” del 2018.
[2] Veure per exemple els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible, en particular l’ODS 13 titulat “Prendre mesures urgents per combatre el canvi climàtic i els seus impactes”
[3] WWF (2014) Living Planet Report 2014: Species and Spaces, People and Places, eds McLellan R, Iyengar L, Jeffries B, Oerlemans N (WWF International, Gland, Switzerland).
Fotografia: www.paisatgesverticals.cat