Ignasi Puig | ENT medi ambient i gestió
El passat 14 de maig es va donar a conèixer el document “Cuestiones relevantes en relación con el establecimiento y la gestión de la tasa local de residuos sólidos urbanos”, que signa el Subdirector General de Tributs Locals, però que és el resultat d’un Grup de Treball integrat per representants del Ministeri d’Hisenda, del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITERD) i de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP).
Segons indica a la seva introducció, el document pretén ser una guia que faciliti a les entitats locals la regulació, gestió i aplicació de la taxa o la prestació patrimonial de caràcter públic no tributari (PPPNT) pel servei de recollida, transport i tractament de residus.
És positiu que el Ministeri d’Hisenda publiqui una guia per a entitats locals, sobretot quan compta amb el consens d’actors igualment rellevants com el MITERD o la FEMP. Es tracta d’una qüestió de plena actualitat ja que les disposicions sobre aquesta matèria contingudes a la Ley 7/2022, de 8 de abril, de residuos y suelos contaminados para una economia circular són de molta rellevància i han de ser desplegades el 10 d’abril de 2025 (fet que per una qüestió com aquesta gairebé equival a dir l’1 de gener de 2025).
En efecte, la Llei 7/2022, a l’art. 11.3 indica que “las entidades locales establecerán, en el plazo de tres años a contar desde la entrada en vigor de esta ley, una tasa o, en su caso, una prestación patrimonial de carácter público no tributaria, específica, diferenciada y no deficitaria, que permita implantar sistemas de pago por generación y que refleje el coste real, directo o indirecto, de las operaciones de recogida, transporte y tratamiento de los residuos (…)”. El subsegüent art. 11.4 enumera diverses particularitats que les entitats locals poden tenir en compte en la seva definició.
Les entitats locals tenen dubtes i una guia sobre aquesta matèria és benvinguda. Alguns aspectes positius continguts al document són, entre d’altres, que s’apunten les possibles conseqüències de l’incompliment de les obligacions de la Llei (pàg. 3 i 4), l’enumeració il·lustrativa dels costos i ingressos que s’han de tenir en compte per determinar els costos nets del servei a l’informe tecnicoeconòmic (pàg. 7-10) o la possibilitat d’exigir la part variable de la quota durant el mateix període impositiu o bé al següent (pàg. 12).
Un altre aspecte rellevant és la interpretació que “la norma no impone la obligación taxativa de exigir una tasa totalmente individualizada para cada sujeto pasivo con efectos a partir del 10 de abril de 2025, sino que lo que pretende es que paulatinamente se incorporen estos sistemas, en consonancia con el principio de jerarquía de residuos y de quien contamina paga”. Compartim aquesta interpretació. El legislador podria haver estat molt més clar si del que es tractava era de fer obligatòria l’adopció de pagament per generació (PxG).
No obstant, el document conté altres interpretacions que al meu entendre són equivocades o innecessàries i que poden tenir un efecte contrari als objectius de la Llei.
En primer lloc, s’indica que “serían admisibles los siguientes sistemas de pago por generación:
- Elemental: Reducciones sobre una cuota única en función de determinados comportamientos (por ejemplo, por aportaciones a puntos limpios, participación en la separación de las nuevas fracciones de recogida separada obligatoria, adhesión a programas voluntarios de compostaje doméstico, etc.).
- Medio: Cuota básica y cuota variable en función del comportamiento detectado según las zonas del municipio (…).
- Avanzado: Cuota básica y cuota variable individualizada en función del comportamiento del sujeto (por ejemplo, en los casos de prestación del servicio puerta a puerta o con contenedores inteligentes que permiten identificar los residuos generados por cada ciudadano).”
Malauradament, es tracta d’una classificació errònia. Per exemple, un sistema basat en quota única i descomptes per ús de deixalleria o per compostatge domèstic mai ha estat considerat PxG (ni a Espanya -la pròpia definició de l’Annex V de la Llei-, ni fora de la mateixa -vegeu per exemple la definició de pay-as-you-throw de l’European Environment Agency (2023) o la ingent literatura al respecte-). D’altra banda, es considera ‘elemental’ la reducció per la participació en la separació de certes fraccions (el que a Catalunya es coneix com a ‘bonificació per participació’ o save-as-you-throw internacionalment), i que en general exigeix una monitorització individual de la conducta que seria més pròpia de l’anomenat sistema ‘avançat’.
El sistema referit com a ‘medio’ és el que el Pla de residus de Catalunya (PRECAT 2013-2020) anomenava PxG indirecte, un concepte que ha estat poc implantat i que tampoc no s’acull al que internacionalment es coneix com per PxG.
La inclusió errònia dins del que es considera PxG de sistemes que certament no ho són té diverses conseqüències negatives, és a dir: a) municipis que implantaran sistemes menys ambiciosos del que podrien, sense que per tant es derivin els beneficis ambientals d’aplicar realment PxG; b) Espanya comptarà com a PxG una cosa que internacionalment no serà reconeguda com a tal, amb la consegüent dificultat d’abandonar el grup de països on aquestes taxes brillen per la seva absència (EEA, 2023). En resum, aquesta classificació no era necessària i portarà més inconvenients que avantatges.
Un altre àmbit en què la Llei és meridianament clara és indicar que la taxa o PPPNT ha de ser “no deficitaria”. Tot i això, el document analitzat indica (pàg. 5) que “la previsión contenida en la Ley 7/2022 debe ser interpretada como el necesario cumplimiento de un principio y no como la imposición a los ayuntamientos de una absoluta precisión en la cobertura de los costes del servicio, es decir, que dicha cobertura se aproxime lo máximo posible al coste real del servicio”. Doncs no: una cosa és cobrir costos i una altra aproximar-s’hi. Aquesta interpretació no era necessària i induirà alguns Ajuntaments a no cobrir costos, allunyant-se del que la Llei ordena.
En aquest sentit, l’informe indica (pàg. 6) que “el importe de las reducciones que se establezcan (…) no deberá repartirse entre el resto de los sujetos pasivos”. És a dir, és la recaptació bruta i no la neta (descomptades reduccions) la que ha de cobrir costos. Per tant, al final, l’ingrés per taxa/PPPNT serà deficitari, contràriament al que exigeix la Llei. Per mi, una altra interpretació innecessària i que s’allunya de l’esperit de la norma.
En definitiva, es tracta d’un document amb diversos aspectes interessants, però amb una definició equivocada del que es pot considerar PxG i amb dues recomanacions que no calien i que poden allunyar els Ajuntaments del deure de cobertura de costos.
En aquest sentit, cal valorar positivament nota interpretativa que ha fet l’Agència de Residus de Catalunya (ARC) en relació amb els errors que contenia i el retrocés que suposava el citat document del Ministeri d’Hisenda.
Alguns punts destacats són la determinació clara de que es considera taxa justa a Catalunya:
“El sistema anomenat avançat és l’únic considerat taxa justa per l’Agència de Residus de Catalunya, ja que és l’únic que dona compliment a l’establert a la Directiva com sistema de pagament per generació de residus (“pay as you throw”, PAYT) que imposin taxes als productors de residus segons la quantitat real de residus generats i proporcionin incentius per a la separació en origen dels residus reciclables i per la reducció dels residus barrejats.”
Així com dels seus requisits:
“Els sistemes de recollida eficients, com el porta a porta o els contenidors amb identificació dels usuaris i control d’accés, són prioritaris. Si l’ens local utilitza altres sistemes, ha de justificar els motius. A més, aquests sistemes amb individualització són els únics que permeten identificar els usuaris i són requisit imprescindible per a l’establiment de taxes justes.”
I, per oposició, també defineix allò que no es considera taxa justa:
“El sistemes anomenats elemental i mitjà en el document publicat pel Ministeri d’Hisenda són considerats per l’Agència de Residus com a sistemes d’incentius, però no es consideren sistemes de taxa justa.”
Per que fa a la cobertura també recupera l’esperit de la Llei 7/2022:
“Les taxes han de cobrir la totalitat dels costos reals, sense superar-los, el que suposa una adaptació periòdica als canvis que es produeixin en el servei”.
No és que l’ARC hagi introduït grans novetats, simplement fa una interpretació acurada amb el que internacionalment es coneix com a pagament per generació i més acurada amb l’esperit de la Llei. Seria bo que altres Comunitats Autònomes també fessin aquesta lectura.
Crec que, pretenent fer un favor als Ajuntaments amb una interpretació laxa de la Llei, el document del Ministeri d’Hisenda indueix a una reducció del nivell d’ambició en l’aplicació de la norma, just el contrari del que fa falta en un context en que Espanya va incomplir els principals objectius europeus de residus el 2020 i -sense risc a equivocar-se- incomplirà de nou els de 2025. Passos endarrere. Per sort, el document de l’ARC corregeix la interpretació, si més no a Catalunya. Passos endavant.
Hauríem d’estar corrent i ni tan sols està clar si avancem…
Referències: