Jesús Ramos Martín (UAB) | Soci fundador d’ENT
Espanya manté una gran dependència dels combustibles fòssils, que són importats i processats al país. Tot i la reducció en el consum experimentada des de l’any 2007, el dèficit energètic va assolir el màxim el 2012, amb un valor de 45.043 milions d’euros. Tot i la millora des de llavors, el 2017 torna a repuntar, lligat a l’evolució econòmica del país, ja que el creixement econòmic va íntimament lligat al consum d’energia, de la qual els combustibles fòssils en són la majoria. El 2019, abans de l’actual pandèmia Covid19, comença a baixar el dèficit novament, motivat per una caiguda en les importacions, que s’accentua el 2020 per la caiguda brusca de l’activitat.
Figura 1. Factura energètica d’Espanya, 1995 – 2020
Font: Les dades, fonts i figures es poden descarregar aquí.
Com podem veure a laFigura 1, del 2012 al 2016 el dèficit va millorar, assolint els 20.136 milions d’euros el 2016, per empitjorar de nou el 2017 i 2018, any en què el dèficit energètic (línia blava, eix esquerre) es va situar a 28.906 milions d’euros. El 2019 el dèficit baixa als 26.432 milions d’euros i, finalment, el 2020 baixa fins als 16.162 milions d’euros per la caiguda brusca de les importacions a causa de la baixada de l’activitat econòmica. En termes relatius, es pot destacar que el dèficit energètic en relació amb el PIB (línia negra, eix dret) sempre va ser una fracció del dèficit comercial com a percentatge del PIB (línia vermella, eix dret), fins a l’any 2011 en què la totalitat del dèficit comercial fou causat pel dèficit energètic. Durant el període 2017-2019, el dèficit energètic explica més del 90% del dèficit comercial, mentre que el 2020, malgrat la caiguda de l’activitat econòmica i de les importacions de combustibles, el dèficit energètic torna a ser superior al dèficit comercial, tendència que probablement continuarà el 2021, per l’encariment de tots els combustibles fòssils que s’està experimentant. Això vol dir que els guanys de productivitat a Espanya i de quota de mercat mundial, es veuen llastrats pel dèficit energètic, que implica una sortida de divises contínua del país. Dit d’altra manera, sense dèficit energètic, Espanya tindria superàvit comercial.
Aquesta conclusió s’ha vist ratificada pel 2021 segons la informació publicada per Cinco Días el passat 17 de febrer del 2022, segons la qual el dèficit energètic va pujar a 25.325 milions d’euros, cosa que representa un 96,7% del dèficit comercial d’Espanya.
Figura 2. Consum total de petroli i per càpita a Espanya, 1995 – 2020
Font:veure Figura 1
El dèficit energètic implica que el país s’està empobrint i transfereix renda als països exportadors de què depenem. Potser així podrem entendre millor la presència cada vegada més gran d’empreses russes i del Golf Pèrsic al nostre país.
Si mirem la Figura 2 podem observar que el consum de petroli, que va assolir el nivell màxim el 2007, va començar a baixar en termes absoluts i motivat per la crisi econòmica fins a l’any 2014, en què va tenir un valor gairebé idèntic al de 1995. Des de llavors, i fins al 2019, ha augmentat lleugerament, però mantenint-se per sota dels valors del 1998. L’any 2020, per la crisi econòmica induïda per la pandèmia de Covid19, el consum va baixar a nivells inferiors als observats el 1993, no graficats aquí, però disponibles a les fonts originals de dades.
En termes de consum de petroli per habitant, destaca que el màxim es va produir el 2004, amb 12,33 barrils per persona. Aquest valor es va reduir fins al 2014, amb 8,5 barrils per persona. Des del 2015 i fins al 2019 ha tornat a pujar lleugerament, situant-se en 9,17 barrils per persona el 2019, per caure novament el 2020 fins als 7,47 barrils per persona, per sota del consum per habitant del 1995, l’inici de la sèrie .
L’estreta relació entre creixement econòmic i consum d’energia implica que un nivell d’activitat econòmica més gran implicarà irremeiablement un consum d’energia més gran, que a preus més grans dels combustibles fòssils, no farà altra cosa que augmentar el nostre ja elevat dèficit energètic. Això vol dir que cada any el país tindrà menys renda disponible per a la resta d’usos: consum i inversió privats i despesa pública, i que estarem transferint cada any més renda als països exportadors de combustibles fòssils. En resum, creixerem per pagar cada cop més per l’energia necessària per a aquest creixement, i no ens beneficiarem d’aquest creixement en termes de més llocs de treball o de nivells de vida material millors.
Davant d’aquesta situació només cal adaptació. Atès que l’energia serà més cara, si no volem ser més pobres encara haurem de reduir-ne el consum, per això és vital l’electrificació (renovable) de l’economia i les mesures d’estalvi i eficiència energètica. Ara bé, aquesta reducció tampoc no és gratis i implicarà que alguns béns i serveis que fins fa poc eren considerats com a accessibles poden deixar de ser-ho, com els viatges i moltes altres activitats d’oci. Cal afrontar de manera decidida el canvi necessari i planificar la nostra transició a un model que estarà caracteritzat per una menor disponibilitat d’energia i un cost més gran.