Miquel Ortega | Fundació ENT
Quan la pròpia administració pública infringeix les normes de caràcter ambiental que ella mateixa -o altres poders públics- redacten, de manera conscient i/o reiterada, hi ha quelcom d’important que es trenca en l’estructura democràtica. No té gaire sentit fer un llistat exhaustiu de casos, però potser valdria la pena posar un parell d’exemples per il·lustrar a què faig referència.
Un primer exemple podria ser la “Llei catalana de canvi climàtic” aprovada pel parlament català i que ha tingut, i encara té, nombrosos aspectes que depenen de la pròpia administració catalana com a responsable executora i no s’han acomplert. Aquí o bé el legislador no ha fet bé la feina i planteja objectius i mecanismes “cara a la galeria”, però poc realistes o impossibles d’assolir, o és l’executor qui està fallant, o tots dos. Però, no és greu fer una llei i no acomplir-la si de veritat ens trobem en una “emergència climàtica”? No és greu que el Parlament aprovi lleis que no acompleix ni la pròpia administració catalana i no passi res?
Un segon exemple és el recent compromís polític assolit a la “Tercera cimera política de la qualitat de l’aire“ d’implantar zones de baixes emissions a partir de l’any 2025 als municipis amb menys de 20.000 habitants. En aquest cas els màxims responsables de la Generalitat de Catalunya i de 65 municipis més han aprovat un compromís polític que marca com a objectiu l’incompliment de la Llei de canvi climàtic i transició energètica, aprovada el maig de 2021, que estableix l’obligatorietat d’aprovar aquests mecanismes als municipis majors de 50.000 habitants abans de 2023, és a dir, dos anys abans del compromís polític. Amb quina defensa es queda aquí el ciutadà que veu perjudicada la seva salut per l’incompliment reiterat legal dels nivells màxims de contaminació des de l’any 2010 -amb l’excepció del període COVID- i que veu com els representants de totes les forces polítiques decideixen acordar incomplir la llei vigent aprovada un any abans?
Els mateixos partits polítics estan darrera de l’aprovació de les lleis, i les declaracions polítiques que després incompleixen en el seu rol de govern. No és això preocupant? No és urgent canviar la dinàmica?
Per fer-ho només veig dues opcions. Una opció és la via ciutadana, augmentant mitjançant tot tipus de protestes el cost reputacional dels incompliments; malauradament és una via que ara mateix com a societat no tinc la sensació que estiguem essent capaços d’impulsar. L’altra via és més tecnocràtica i és la que s’està activant cada vegada més, sobretot al món anglosaxó. Ha arribat el moment d’actuar judicialment de manera sistemàtica i a gran escala contra l’administració (buscant cada vegada més les responsabilitats personals de decisors i executors) per l’incompliment de les seves obligacions i compromisos ambientals, com a via per incentivar un comportament més responsable? És una via que busca fer servir el sistema judicial en el sentit contrari al que usualment s’utilitza (per tractar d’aturar decisions públiques ambientals). De veritat no quedarà altra opció que judicialitzar l’actuació ambiental de l’administració com a via per a resoldre un problema de responsabilitat política-administrativa? Si hem d’arribar a aquest punt crec que serà un fracàs col·lectiu, perquè voldrà dir que acceptem passar decisions clarament de discussió democràtica (com per exemple la proporcionalitat de les mesures, en un context on les decisions han de ser cada vegada més rupturistes i que comporten en molts casos guanyadors i perdedors) de la discussió pública dels representats electes, als jutges. Però si la situació de responsabilitat/irresponsabilitat política no es redreça, quina és l’alternativa?