Sergio SASTRE SANZ | ENT Environment & Management
Des que es va introduir el concepte d’Economia Circular [1], els debats al voltant d’aquesta qüestió han desembocat en un nombre creixent de publicacions tant en la literatura acadèmica com en la literatura grisa (informes, working papers, etc..) [2]. Aquests debats van des de la mateixa definició del concepte [3] i el seu àmbit fins a la part més pràctica i aplicada, com són les bones pràctiques en sectors econòmics i models de negoci concrets [4]. A més, el model d’economia circular ha tingut aplicacions polítiques específiques a la Xina [5], la Unió Europea [6] i altres regions del món.
Entre els reptes que l’Economia Circular enfronta, trobem la qüestió de com mesurar els progressos en la circularitat de les economies en diverses escales. En aquest sentit, fer el seguiment de la circularitat a escala estatal i regional és de gran importància per avaluar els resultats de les polítiques en aquest àmbit. Això implica mesurar el funcionament de les economies en termes de, entre altres aspectes, ús de recursos naturals, generació de residus i reciclatge.
El seguiment dels fluxos biofísics que travessen les economies (p.e. entrades de recursos naturals en forma de matèries primeres i productes manufacturats, acumulacions d’estoc i generació de residus) ha estat abordat de manera sistemàtica en les últimes dècades. El que ara anomenem “circularitat” ha estat monitoritzat fins ara en el marc de les polítiques d’eficiència en l’ús dels recursos [7]. De fet, hi ha diverses bases de dades globals en línia que cobreixen els fluxos de materials, energia aigua i terres de la majoria de països del món [8]. Aquests comptes de fluxOS materials són de gran interès per a les polítiques d’economia circular ja que proveeixen la base per mesurar el grau de circularitat de les economies a escala macro. El model d’Economia Circular per la seva banda, amplia les mires de les anàlisis de fluxos de materials, proposant preguntes com “Quin aspecte té una economia circular en termes biofísics?”. Aquesta pregunta es trigaria temps a contestar i pot ser que no hi hagi una resposta senzilla. No obstant això, es podria plantejar una primera aproximació: fer una ullada als patrons metabòlics de les nostres societats i interrogar en termes de circularitat.
D’acord amb els primers treballs sobre la qüestió, l’economia planetària no sembla que segueixi un patró circular [9]. Per contra, la linealitat és dominant amb només 4 Gt anuals reciclades de les 62 Gt/any que entren a l’economia, generant 41 Gt/any de residus.
Si ens centrem en la Unió Europea utilitzant les dades d’Eurostat [10], la situació és similar. El 71% dels inputs a l’economia de la UE en els últims 10 anys són minerals no metàl·lics (46%, majoritàriament materials de construcció) i combustibles fòssils (25%). Per tant, una primera qüestió que crida l’atenció és que, a escala macro, la circularitat té molt a veure amb l’energia i el sector de la construcció.
Pel que fa als combustibles fòssils, un canvi de direcció cap a les energies renovables per substituir el consum del voltant de 1.786 milions de tones de carbó, petroli i gas podria reduir fins a un 25% uns inputs materials a la UE que difícilment podrien fer-se “circulars “d’una altra manera. En aquest sentit, l’economia circular a escala macro és sinèrgica amb les polítiques sobre canvi climàtic, sense perdre de vista la necessària reducció del consum per habitant, ja que els actuals patrons de consum a la UE poden ser inviables fins i tot a partir de fonts renovables [11].
En el cas dels materials de construcció, la circularitat implicaria polítiques des de diversos àmbits, des de la racionalització de les infraestructures, la regulació del sector de la construcció i una política sobre residus de la construcció i demolició millorada. Un canvi del complex keynesià dels països de la UE en períodes de crisi (invertir en infraestructura en temps de depressió econòmica) ha de donar pas a una gestió enfocada a l’estoc ja construït per abordar la circularitat del 46% dels inputs materials a la UE.
Tot i que les polítiques enfocades a altres materials són fonamentals, aquests dos punts són rarament abordats en les polítiques d’economia circular. No obstant això, ignorar-los podria desembocar en resultats descoratjadors a l’hora de mesurar quantitativament el progrés cap a la circularitat des del punt de vista de la comptabilitat de fluxos materials.