Mike Stinavage | Fundació ENT
Els residus orgànics ens poden ensenyar —si estem disposats a aprendre— molt. Des de la seva composició material fins a l’origen, la ubicació, la qualitat i el tractament, els bioresidus i la seva gestió són una de les moltes lupes de la societat.
No obstant això, aprendre dels bioresidus i millorar-ne la gestió requereix un requisit previ en gran mesura infravalorat.
Sense una comprensió adequada i un aprofitament de la governança multinivell, la gestió de residus és una taca amorfa subjecta a solucions massa simplificades i no sincronitzades. El federalisme i la devolució del poder, en aquesta mesura, són crucials. I en abordar la política de residus a través del federalisme, la UE aconsegueix exactament el que els Estats Units no han aconseguit.
El 1964, el politòleg nord-americà William Riker va teoritzar el federalisme com una negociació racional entre el lideratge central i els governs perifèrics que “s’uneixen amb el propòsit de crear un territori més gran per facilitar millor la recaptació d’impostos i la formació d’exèrcits”.
Tot i això, no tots els sistemes federals són iguals. Per equilibrar les diferències ètniques, religioses i lingüístiques, el politòleg Alfred Stepan (1999) desenvolupa la idea del pacte rikerià i detalla la variació i l’asimetria al federalisme. El federalisme, com explica Stepan, és un mecanisme en què l’Estat “uneix”, “manté unides” o “posa juntes” les regions.
En descriure les federacions democràtiques en aquesta categoria, Stepan escriu: “L’única manera de mantenir els seus països units en una democràcia seria tornar el poder constitucionalment i convertir les polítiques amenaçades en federacions”. Aquests matisos al federalisme ajuden a explicar la variació regional d’Europa en la capacitat i voluntat d’assumir la càrrega de treball de la gestió sostenible de residus.
Arreu del món, la gestió de residus és implementada pels governs locals, que, en molts casos, es basen en mesures polítiques en els nivells superiors del govern per a les regulacions i directrius.
“Si els ciutadans no poden distingir clarament les esferes d’autoritat en tots els nivells de govern, es poden tornar més vulnerables a les estratègies dels polítics de culpar altres nivells de govern per excusar o justificar els mals resultats de les polítiques”, diu la politòloga espanyola Sandra León (2010).
La UE és pionera en una resposta política de residus a diversos nivells en múltiples àmbits transversals, com ara l’agricultura, la salut del sòl, l’energia, les emissions i la contaminació. La Directiva marc sobre residus de 2008 de la UE, així com la seva propera revisió, han estat transposades per la majoria dels Estats membres. Als Estats Units, per altra banda, hi ha una absència de marcs i directrius de polítiques d’alt nivell que ajudin els municipis a realinear els incentius i augmentar la capacitat de recollida i tractament de bioresidus.
Tot i això, mentre que les polítiques europees s’obren camí en una xarxa de governança de múltiples capes, els avenços no sempre es donen fàcilment. A la UE, hi ha una evolució lenta de les taxes mitjanes de reciclatge i una diferència limitada, per exemple, entre la llista d’Estats membres en risc als informes d’alerta primerenca 1r i 2n de la Comissió Europea, que rastregen el progrés dels Estats membres cap al compliment dels objectius de la política de residus. Els 14 Estats membres enumerats al 1r informe també es van enumerar al 2n, juntament amb 4 països addicionals.
Tot i que la UE té la capacitat de reconèixer problemes, la seva capacitat per resoldre’ls és una altra qüestió. Sense mecanismes efectius per al monitoratge i l’aplicació del mandat de recollida selectiva de bioresidus programat per al 2024, la UE corre el risc d’establir lleis de manera displicent, cosa que no estableix un bon precedent legal.
Europa ha de continuar fonamentant la política a cada pas de l’escala federal. La UE ha d’assumir un paper més actiu en la identificació de les millors pràctiques europees en matèria de bioresidus i en establir objectius rigorosos en matèria de política de residus. Perquè les polítiques europees arribin als municipis, els governs nacionals han d’adoptar i galvanitzar els elements motors per promoure les millors pràctiques. L’objectiu és realinear estratègicament els incentius i el coneixement perquè els governs regionals i locals implementin la recollida i el tractament de bioresidus de qualitat.
A l’altra banda de l’Atlàntic, NYC aviat s’unirà a una lliga de ciutats progressistes: San Francisco, Austin, Seattle, etc., amb el seu compromís amb la gestió de bioresidus. Però fins que els Estats Units estableixin una política federal de bioresidus de diversos nivells com la UE, els resultats seran dispars i aïllats. Els Estats Units perdran l’oportunitat d’unir, mantenir units o fins i tot alinear els estats sota l’autoritat federal.
—
León, S. (2010), “¿Quién es responsable de qué? Claridad de responsabilidades en estados multinivel: El caso de España”, European Journal of Political Research.
Stepan, A. (1999), “Federalism and democracy: Beyond the U.S. Model,” Journal of Democracy, Vol. 10, no. 4: 19-34.
Riker, W. (1955), “El Senado y el federalismo estadounidense”, American Political Science Review, Vol. 49, no. 2: 452-469.