Lydia Chaparro | Fundació ENT
A principis de febrer la cadena de supermercats Carrefour Espanya va anunciar que deixaria de vendre panga en els seus establiments al·legant que era una mesura preventiva a causa dels efectes nocius mediambientals de la seva producció en aqüicultura. El comunicat d’aquesta cadena indicava: “Donat els dubtes que existeixen sobre l’advers impacte de les granges de panga en el medi ambient, hem decidit deixar de vendre aquest peix”.
Una oportunitat d’or perquè per fi els mitjans de comunicació parlessin de consum de peix i informessin dels impactes socio-ambientals que generen alguns dels sistemes de producció actuals. No obstant això, la qüestió no es va centrar en aquests aspectes essencials, sinó que una vegada més el protagonisme es va centrar en els efectes sobre la nostra salut, ometent que moltes altres espècies presents als nostres mercats malmeten el medi ambient tant o més que el panga i que el nostre model de consum actual és clarament insostenible. La “nostra” salut va tornar a guanyar-li el protagonisme a la salut dels nostres ecosistemes.
Però abans de continuar, què és el panga?
En poc més de 10 anys el panga (Pangasius spp.) ha passat de ser un peix gairebé desconegut a ser un dels productes de la pesca més comercialitzats al món. Es tracta d’un peix blanc amb poques espines que arriba als nostres comerços principalment en forma de filets congelats o refrigerats procedent del sud-est asiàtic, majoritàriament del Vietnam.
El panga és una espècie d’aigua dolça que ha estat tradicionalment conreada per camperols del Delta del Mekong -situat entre Vietnam i Xina- per l’autoconsum, venda local i exportació a les regions properes. No obstant això, el desenvolupament econòmic i el baix cost de la seva producció han propiciat que el cultiu de panga passés en pocs anys a ser un comerç a escala global. Avui dia, la gran majoria del panga que arriba als nostres mercats prové de l’aqüicultura intensiva, on es conrea en caixes flotants en rius, tolls o en basses excavades en terra amb densitats de cultiu molt elevades.
Un metre cúbic d’aigua pot contenir fins a 120 kg de panga. Una dada alarmant des del punt de vista del benestar animal, però també des del punt de vista ambiental pels impactes que produeix la seva alimentació amb pinsos (que poden contenir traces de soja o blat de moro transgènics) i per la contaminació generada per la pròpia activitat aqüícola (químics, medicaments, residus i excrements) que acaba afectant als ecosistemes aquàtics. Si tenim en compte a més que el riu Mekong -on es conrea la gran majoria del panga- és un dels rius més contaminats del Planeta, és obvi que sorgeixin dubtes sobre la qualitat i les conseqüències sobre la salut del consumidor.
Però cal tenir en compte que, tal i com succeeix amb qualsevol altre model productiu intensiu, el cultiu de panga a gran escala està guanyant terrenys a l’agricultura, ha produït impactes en els usos del sòl i canvis socials en les poblacions locals que han abandonat els seus mitjans de vida tradicionals. Aquests fets, sumats a l’elevada petjada de carboni associada al transport a grans distàncies de filets refrigerats o congelats, són alguns dels altres impactes ambientals negatius associats a la seva producció.
I si parlem de consum?
A Espanya, on el consum anual per càpita de peix és de 42,4 quilos a l’any -molt per sobre de la mitjana europea (24,9 kg) i mundial (18,9 kg)-, la sobrepesca continua sent un mal endèmic, especialment en el Mediterrani (on més del 93% de les poblacions de peixos avaluades pateixen sobrepesca i algunes estan fins i tot en risc de col·lapse), per la qual cosa resulta un país altament deficitari en productes pesquers i, per tant, altament insostenible en aquest aspecte.
De fet, la nostra dependència de peix exterior és tan gran que s’han d’importar grans quantitats de peix i marisc per poder satisfer la demanda interna. Això crea un comerç internacional molt complex i amb una elevada petjada de carboni, on Espanya se situa com a tercer importador mundial i novè exportador, situant el panga com el producte estrella de les importacions. Segons dades extretes de la web datacomex, en 2015 les importacions espanyoles de Pangasius van ser de 50.675 tones. El que ens converteix en uns dels països amb major consum de panga.
Ara bé, el panga no és l’únic producte produït en aqüicultura intensiva que genera impactes sobre el medi ambient. Altres productes com poden ser el salmó, la perca del Nil, o bé els llagostins produïts a Equador, Tailàndia o Indonèsia, per exemple, estan també associats a greus impactes ambientals. En aquests productes també s’han constatat presència de contaminants i en ocasions la seva producció està associada a la vulneració de Drets Humans fonamentals.
No obstant això, el focus d’atenció en la gran majoria de mitjans de comunicació s’ha centrat en la decisió de Carrefour i en les conseqüències que pot tenir el consum de panga sobre la nostra salut, però s’han continuat ignorant els greus impactes soci-ambientals que el nostre model de consum pot exercir en altres zones i comunitats molt allunyades de les nostres llars.
La qualitat dels productes que consumim, en dubte
Una de les raons per la qual s’aconsella menjar peix és perquè forma part d’una dieta saludable, sent un dels beneficis principals el seu contingut en proteïnes i àcids grassos Omega 3. Ara bé, el panga és precisament una de les espècies que destaca per presentar valors baixos de proteïnes i Omega 3 -lleugerament inferiors als que presenten altres peixos blancs com per exemple el lluç o la perca-, per la qual cosa la seva ingesta no resulta particularment nutritiva, especialment si ho comparem amb les quantitats importants de Omega 3 que contenen per exemple molts vegetals com la fruita seca i les llavors.
Així doncs, encara que generalment es recomana una ingesta mínima de peix per motius nutritius, les recomanacions d’ingestes màximes per raons de toxicitat són encara molt tímides, i encara que no és la intenció alarmar, a causa dels contaminants que poden acumular-se en algunes de les espècies més populars, és important que com a consumidors estiguem informats. Una informació que no està sempre a l’abast de tots.
En aquest sentit, l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) ja va informar en 2010 que, com a mesura de precaució, era preferible no consumir panga més d’una vegada per setmana, ja que va trobar traces de trifluoralina, un herbicida prohibit a Europa en diferents mostres que va realitzar. Un fet que va propiciar que alguns col·legis bascos retiressin del menú aquesta espècie ja en 2011. Ara bé, en els últims anys, han sorgit nombrosos estudis que mostren la presència de traces de mercuri, cadmi i altres substàncies nocives en gairebé tots els productes de la pesca que consumim. I si ben no ens hem de preocupar, almenys aparentment, perquè no superen els nivells màxims de toxicitat marcats per la Unió Europea, potser sí que ens hauríem de preocupar per l’exposició crònica a petites quantitats, ja que està provat que l’exposició crònica pot comportar, per exemple, efectes negatius sobre el sistema immune, el sistema nerviós en desenvolupament, o el sistema endocrí. D’altra banda, tenint en compte els milions de tones de peix que es transporten d’un país a un altre, sorgeix el dubte de fins a quin punt està garantit el control de qualitat del peix que ingerim.
Dels milions de tones que passen pels llocs d’inspecció fronterers, quant peix i marisc realment s’analitza? Les Comunitats Autònomes estan realitzant suficients inspeccions dels productes comercialitzats als nostres mercats? Perquè de fet, veient el poc compliment normatiu que hi ha, per exemple, amb respecte la informació mínima obligatòria que ha de mostrar-se en tots els productes de la pesca comercialitzats, és molt possible que els sistemes de control no siguin suficients.
El que tots hem de saber
A principis de 2014 va entrar en vigor el Reglament sobre la informació mínima obligatòria que ha de mostrar-se en els comerços. Aquesta normativa, d’obligat compliment, representa un gran pas quant al dret a la informació es refereix, doncs les persones que vulguin contribuir a la sostenibilitat de la pesca a través d’un consum responsable podrien saber, entre d’altra informació, l’espècie, la zona de captura i l’art de pesca utilitzat (més info sobre l’etiqueta a “Sin Mala Espina“).
El problema radica que molt pocs comerços compleixen amb aquesta normativa, i freqüentment la informació facilitada en els mostradors no només és escassa, sinó que en ocasions també és fraudulenta. En el cas del panga (com succeeix amb moltes altres espècies) s’han destapat fraus en els que filets posats a la venda com a galls, llenguados o bacallà, eren en realitat filets de panga. Per tot això, és possible que realment no coneguem el que mengem.
És hora de replantejar-se seriosament la situació i fer un gir cap a la conservació dels nostres recursos naturals. És hora de reduir el consum de peix (i de proteïnes en general), exigir que es compleixi amb la informació mínima al consumidor en tots els punts de venda, apostar pel peix fresc, local i de temporada. És hora de diversificar al màxim el consum d’espècies i apostar per la pesca artesanal i responsable del nostre litoral.