Irene Castells Rey, Pablo Pellicer García i Ignasi Puig Ventosa | Fundació ENT
La Ley 7/2022, de 8 de abril, de Residuos y Suelos Contaminados para una Economía Circular ha renovat el marc de la fiscalitat i els incentius econòmics relacionats amb la gestió dels residus. A continuació, es repassen breument els seus aspectes clau:
Taxes de residus
L’article 11.3 de la Llei determina que en un termini de tres anys les entitats locals hauran d’establir “una tasa o, en su caso, una prestación patrimonial de carácter público no tributaria, específica, diferenciada y no deficitaria, que permita implantar sistemas de pago por generación y que refleje el coste real, directo o indirecto, de las operaciones de recogida, transporte y tratamiento de los residuos”. La Llei enumera els costos que han de cobrir aquestes figures impositives. Entre aquests, cal esmentar alguns que avui rarament els ens locals consideren, com “el mantenimiento y vigilancia posterior al cierre de los vertederos”.
Així mateix, l’article 11.4 enumera elements que podran tenir-se en compte en la definició de les taxes o prestacions, com ara la pràctica de compostatge domèstic o comunitari, la recollida separada de matèria orgànica o la utilització de punts nets.
Finalment, la disposició final primera modifica la Ley de Haciendas Locales per a incorporar l’opció de bonificar (fins al 95%) les quotes de residus comercials quan s’estableixin marcs de prevenció del malbaratament alimentari en col·laboració amb entitats d’economia social i sense ànim de lucre.
Impost sobre els tractaments finalistes
La Llei estableix l’impost sobre els tractaments de “depósito de residuos en vertedero, la incineración y la coincineración para su eliminación o valorización energética”. Es tracta de la primera mesura indicada per la Comissió Europea per a millorar la política de residus a Espanya (1).
La base imposable està constituïda pel pes dels residus i la quota íntegra dependrà del tipus impositiu que li correspongui a cada tipus de residu i tractament. La Llei compta amb una vintena de tipus impositius, entre els quals destaquen els 40 €/t per a l’abocament de residus municipals o els 15 €/t per a la incineració de residus municipals amb valorització energètica.
L’article 93.2 permet a les CCAA l’increment dels tipus impositius per sobre dels nivells mínims definits en la Llei. A més, la recaptació de l’impost anirà assignada a les CCAA en funció d’on tinguin lloc els fets imposables (art. 97). Així mateix, la disposició addicional vint-i-unena permet mantenir els impostos autonòmics preexistents a la llei sempre que compleixin amb la identitat del fet imposable, les mateixes exempcions i l’import de la quota no sigui inferior.
Impost especial sobre els envasos de plàstic no reutilitzables
Una altra figura fiscal creada per la Llei és l’impost especial sobre els envasos de plàstic no reutilitzables, a raó de 0,45 euros per quilogram (art. 78).
Estan afectes a l’impost la fabricació, importació o adquisició intracomunitària dels envasos, però no la seva exportació. La base imposable és la quantitat de plàstic no reciclat, expressada en quilograms, continguda en els productes que formen part de l’àmbit objectiu de l’impost (art. 77.1). Així mateix, la quantitat de plàstic reciclat continguda en els productes haurà de ser certificada mitjançant una entitat acreditada.
Responsabilitat ampliada del productor
La Llei també inclou novetats respecte la responsabilitat ampliada del productor (RAP). D’acord amb el que s’estableix en l’article 37.b, la responsabilitat financera de la gestió de residus recau sobre el productor, qui podrà sufragar-la totalment o parcialment, podent compartir els costos amb el distribuïdor. Així mateix, l’article 43.1.a concreta que s’hauran de cobrir els costos de la recollida selectiva, així com el seu transport i tractament (incloent la recuperació de residus de la fracció resta, zones verdes, àrees recreatives i platges, la qual cosa és una important novetat), a més dels costos relatius a la comunicació, informació i constitució de garanties financeres. En afegit, l’article 43.1.b estableix la modulació dels costos de cada producte a partir d’enfocaments basats en el cicle de vida. L’ecomodulació de les tarifes, per a la qual mai va existir cap barrera, es veurà finalment implantada.
Complementàriament, els articles 60.2 i 60.3 detallen les especificitats de costos que ha de cobrir la RAP depenent de la tipologia del producte. La nova Llei compta amb una major concreció dels productes subjectes a la RAP (part F, Annex IV), sent d’especial rellevància la inclusió d’algunes tipologies de residus com els productes de tabac (gener 2023) i la futura incorporació (gener 2025) d’un sistema definit de RAP per als arts de pesca.
Dins de la RAP, cal realitzar especial menció als sistemes de dipòsit, devolució i retorn (SDDR). La nova Llei defineix terminis concrets per a la seva implantació. Un primer condicionant per a la seva aplicació és el compliment dels objectius de recollida selectiva establerts en l’article 59.1 de productes de plàstic (detallats en l’apartat E de l’annex IV). En cas de no complir-se amb tals objectius el 2023 o el 2027 (revisant els valors a l’octubre de 2024), en el termini de dos anys s’implantaria un SDDR per a tals productes, podent-se incloure altres envasos i residus d’envasos (art. 59.2).
En definitiva, es tracta d’una llei que, encara que arriba tard i en alguns punts pateix falta d’ambició, suposarà un pas endavant en matèria d’incentius econòmics vers una millor gestió dels residus.
—
1) Roadmap Spain. https://ec.europa.eu/environment/pdf/waste/framework/facsheets%20and%20roadmaps/Roadmap_Spain.pdf
* Aquest text (en castellà) va ser publicat a Castells, I., Pellicer, P., Puig, I. (2022) “Los instrumentos económicos y fiscales en la Ley de Residuos”. RETEMA 237: 14-15.