Català | Castellano | English
Subscriu-te a l'Enviament | CONTACTA
Innovació ambiental al servei de la societat
Les conseqüències ambientals de les polítiques ambientals
| Notícies| 28/04/2020

Jaume Freire | Fundació ENT

La Covid-19 ha provocat una disrupció en els sistemes econòmics i socials a nivell global. Els científics ja estan discutint les causes d’aquesta pandèmia global. Tractant-se d’una malaltia zoonòtica, sembla ser que el contacte amb (o el consum de) determinats animals salvatges per part d’humans en sigui la causa més probable. Aquesta és una causa directa evident. Tanmateix, no és nou que alguns grups d’humans estiguin en contacte o consumeixin aquest tipus d’animals. Algú que consumeix un animal salvatge a la Xina és el motiu pel qual estic confinat a casa des del mes de març? O que el sistema econòmic trontolli? Hi ha alguna cosa més? Alguns científics defensen que unes ‘bones condicions ambientals’ o una ‘bona salut dels ecosistemes’ redueixen el risc d’aquest tipus d’esdeveniments. Aquestes ‘bones condicions’ són un concepte ampli i complex, i la degradació ambiental (sigui el que sigui que això significa) que ha portat a aquesta situació provè de moltes accions individuals i col·lectives realitzades al llarg de moltes dècades. La pandèmia es pot veure aleshores, com a il·lustrativa de determinades conseqüències ambientals indesitjades i inesperades d’accions (la majoria d’elles) aparentment inofensives.

No només això, sinó que podem anar més enllà, i observar com accions o polítiques amb un objectiu específic poden proporcionar un resultat contrari de l’esperat. Per exemple, avui dia sabem que, contraintuitivament, l’eficiència i la conservació dels recursos poden no reduir-ne l’ús. Fins i tot poden fer que el seu ús augmenti (!!). Aquest cas extrem s’anomena Paradoxa de Jevons. Aquest efecte no sol ser observat per part dels responsables polítics, ja que requereix una perspectiva diferent, utilitzant enfocaments provinents de les ciències socials, ambientals, psicològiques i del comportament.

Centrant-nos en les polítiques mediambientals, quantes d’elles no proporcionen uns resultats desitjables? Promoure una “economia verda”, en lloc de repensar amb profunditat la manera com consumim, produïm i distribuïm els recursos, produirà un millor entorn, amb persones més felices i saludables a mitjà/llarg termini? Aquesta estratègia reduirà realment l’ús dels recursos i resoldrà l’emergència climàtica? En cas afirmatiu, s’intenten articular aquestes noves estructures socioeconòmiques tenint en compte la complexitat de què parlava? Les ciències ambientals i socials ens demostren que tot està interconnectat. Aquesta manera de pensar, però, no acava de penetrar en els cercles de presa de decisions polítiques, massa arrelats en antics paradigmes intel·lectuals i interessos a curt termini.

Per exemple, descarbonitzar el sistema de transport –és a dir, en termes de política pública actual, canviar els motors de combustió per elèctrics– sembla una bona política per a combatre el canvi climàtic. Alguns estudis demostren però, que les emissions de CO2 poden no reduir-se tant com s’esperaria, tenint en compte el seu cicle de vida. Sense oblidar-nos de la major pressió sobre altres recursos naturals, necessaris per produir els nous motors; a més dels canvis en determinats conflictes socio-ecològics de modificar patrons d’extracció, producció, distribució i consum globals; més els canvis en els estils de vida i la cultura, els quals generen noves maneres de relacionar-se amb el medi, etc.

Malgrat els esforços creixents en la implementació de polítiques sobre els recursos naturals i el medi ambient, segons l’informe Circularity Gap 2020, en cinc dècades, l’economia global ha passat d’utilitzar 26,7 mil milions de tones/any de materials l’any 1970, a 100 mil milions de tones/any el 2019 (50,8 Gt són minerals, 10,1 Gt són menes, 15,1 Gt són combustibles fòssils i 24,6 Gt biomassa). Això significa que han augmentat en un factor de 3,74. Segons l’International Resource Panel, la quantitat total de recursos emprats el 2050 serà d’entre 170 i 184 mil milions de tones. Això suggereix que les polítiques mediambientals relacionades amb els recursos no són prou ambicioses, no són del tot correctes, o ambdues coses.

No és possible comprendre plenament fenòmens complexos sense utilitzar diferents enfocaments multidisciplinaris (moltes disciplines), que donin un pes específic a enfocaments interdisciplinaris (transversals) en els processos de presa de decisions polítiques. Això pot conduir a adoptar un altre tipus de polítiques, o almenys, a comprendre millor la realitat en la que es vol incidir. Cada disciplina conté una part del trencaclosques, però no la imatge completa. De vegades no és necessari conèixer la totalitat de la imatge, però és imprescindible incloure el màxim de perspectives possibles si es vol que una política obtingui els resultats esperats.

2 Comentaris

Deixa el teu comentari