Jaume Freire | Fundació ENT
La Covid-19 ha provocat una disrupció en els sistemes econòmics i socials a nivell global. Els científics ja estan discutint les causes d’aquesta pandèmia global. Tractant-se d’una malaltia zoonòtica, sembla ser que el contacte amb (o el consum de) determinats animals salvatges per part d’humans en sigui la causa més probable. Aquesta és una causa directa evident. Tanmateix, no és nou que alguns grups d’humans estiguin en contacte o consumeixin aquest tipus d’animals. Algú que consumeix un animal salvatge a la Xina és el motiu pel qual estic confinat a casa des del mes de març? O que el sistema econòmic trontolli? Hi ha alguna cosa més? Alguns científics defensen que unes ‘bones condicions ambientals’ o una ‘bona salut dels ecosistemes’ redueixen el risc d’aquest tipus d’esdeveniments. Aquestes ‘bones condicions’ són un concepte ampli i complex, i la degradació ambiental (sigui el que sigui que això significa) que ha portat a aquesta situació provè de moltes accions individuals i col·lectives realitzades al llarg de moltes dècades. La pandèmia es pot veure aleshores, com a il·lustrativa de determinades conseqüències ambientals indesitjades i inesperades d’accions (la majoria d’elles) aparentment inofensives.
No només això, sinó que podem anar més enllà, i observar com accions o polítiques amb un objectiu específic poden proporcionar un resultat contrari de l’esperat. Per exemple, avui dia sabem que, contraintuitivament, l’eficiència i la conservació dels recursos poden no reduir-ne l’ús. Fins i tot poden fer que el seu ús augmenti (!!). Aquest cas extrem s’anomena Paradoxa de Jevons. Aquest efecte no sol ser observat per part dels responsables polítics, ja que requereix una perspectiva diferent, utilitzant enfocaments provinents de les ciències socials, ambientals, psicològiques i del comportament.
Centrant-nos en les polítiques mediambientals, quantes d’elles no proporcionen uns resultats desitjables? Promoure una “economia verda”, en lloc de repensar amb profunditat la manera com consumim, produïm i distribuïm els recursos, produirà un millor entorn, amb persones més felices i saludables a mitjà/llarg termini? Aquesta estratègia reduirà realment l’ús dels recursos i resoldrà l’emergència climàtica? En cas afirmatiu, s’intenten articular aquestes noves estructures socioeconòmiques tenint en compte la complexitat de què parlava? Les ciències ambientals i socials ens demostren que tot està interconnectat. Aquesta manera de pensar, però, no acava de penetrar en els cercles de presa de decisions polítiques, massa arrelats en antics paradigmes intel·lectuals i interessos a curt termini.
Per exemple, descarbonitzar el sistema de transport –és a dir, en termes de política pública actual, canviar els motors de combustió per elèctrics– sembla una bona política per a combatre el canvi climàtic. Alguns estudis demostren però, que les emissions de CO2 poden no reduir-se tant com s’esperaria, tenint en compte el seu cicle de vida. Sense oblidar-nos de la major pressió sobre altres recursos naturals, necessaris per produir els nous motors; a més dels canvis en determinats conflictes socio-ecològics de modificar patrons d’extracció, producció, distribució i consum globals; més els canvis en els estils de vida i la cultura, els quals generen noves maneres de relacionar-se amb el medi, etc.
Malgrat els esforços creixents en la implementació de polítiques sobre els recursos naturals i el medi ambient, segons l’informe Circularity Gap 2020, en cinc dècades, l’economia global ha passat d’utilitzar 26,7 mil milions de tones/any de materials l’any 1970, a 100 mil milions de tones/any el 2019 (50,8 Gt són minerals, 10,1 Gt són menes, 15,1 Gt són combustibles fòssils i 24,6 Gt biomassa). Això significa que han augmentat en un factor de 3,74. Segons l’International Resource Panel, la quantitat total de recursos emprats el 2050 serà d’entre 170 i 184 mil milions de tones. Això suggereix que les polítiques mediambientals relacionades amb els recursos no són prou ambicioses, no són del tot correctes, o ambdues coses.
No és possible comprendre plenament fenòmens complexos sense utilitzar diferents enfocaments multidisciplinaris (moltes disciplines), que donin un pes específic a enfocaments interdisciplinaris (transversals) en els processos de presa de decisions polítiques. Això pot conduir a adoptar un altre tipus de polítiques, o almenys, a comprendre millor la realitat en la que es vol incidir. Cada disciplina conté una part del trencaclosques, però no la imatge completa. De vegades no és necessari conèixer la totalitat de la imatge, però és imprescindible incloure el màxim de perspectives possibles si es vol que una política obtingui els resultats esperats.
[catala][castellano][english][fi_idiomes][/fi_idiomes]Jaume Freire | Fundació ENT
La Covid-19 ha provocado una disrupción en los sistemas económicos y sociales a nivel global. Los científicos ya están discutiendo las causas de esta pandemia global. Tratándose de una enfermedad zoonótica, parece ser que el contacto con (o el consumo de) determinados animales salvajes por parte de humanos sea la causa más probable. Esta es una causa directa evidente. Sin embargo, no es nuevo que algunos grupos humanos estén en contacto o consuman este tipo de animales. ¿Alguien que come un animal en China es el motivo por el que estoy confinado en casa desde el mes de marzo? ¿O de que el sistema económico se tambalee? ¿Hay algo más? Algunos científicos defienden que unas ‘buenas condiciones ambientales’ o una ‘buena salud de los ecosistemas’ reducen el riesgo de este tipo de eventualidades. Estas ‘buenas condiciones’ son un concepto amplio y complejo, y las ‘malas condiciones’ actuales (sea lo que sea lo que signifique esto) provienen de muchas acciones individuales y colectivas realizadas a lo largo de muchas décadas. La pandemia se puede ver entonces, como ilustrativa de determinadas consecuencias ambientales indeseadas e inesperadas de acciones (la mayoría de ellas) aparentemente inofensivas.
No sólo eso, sino que podemos ir más allá, y observar como acciones o políticas con un objetivo específico pueden proporcionar un resultado contrario al esperado. Por ejemplo, hoy en día sabemos que, contraintuitivament, la eficiencia y la conservación de los recursos pueden no reducir su uso. Incluso pueden hacer que su uso aumente (!!). Este caso extremo se llama Paradoja de Jevons. Este efecto no suele ser observado por parte de los responsables políticos, ya que requiere una perspectiva diferente, utilizando enfoques provenientes de las ciencias sociales, ambientales, psicológicas y del comportamiento.
Centrándonos en las políticas medioambientales, cuántas de ellas no proporcionan unos resultados deseables? Promover una “economía verde”, en lugar de volver a pensar en profundidad la forma en que consumimos, producimos y distribuimos los recursos, producirá un mejor entorno, con personas más felices y saludables a medio/largo plazo? Esta estrategia reducirá realmente el uso de los recursos y resolverá la emergencia climática? En caso afirmativo, se intentan articular estas nuevas estructuras socioeconómicas teniendo en cuenta la complejidad de la que hablaba? Las ciencias ambientales y sociales nos demuestran que todo está interconectado. Este modo de pensar, sin embargo, no acaba de penetrar en los círculos de toma de decisiones políticas, demasiado arraigados en antiguos paradigmas intelectuales e intereses a corto plazo.
Por ejemplo, descarbonizar el sistema de transporte, es decir, en términos de política pública actual, cambiar los motores de combustión por eléctricos- parece una buena política para combatir el cambio climático. Algunos estudios demuestran sin embargo, que las emisiones de CO2 pueden no reducirse tanto como se esperaría, teniendo en cuenta su ciclo de vida. Sin olvidarnos de la mayor presión sobre otros recursos naturales, necesarios para producir los nuevos motores; además de los cambios en determinados conflictos socio-ecológicos de modificar patrones de extracción, producción, distribución y consumo globales; más los cambios en los estilos de vida y la cultura, los cuales generan nuevas maneras de relacionarse con el medio, etc.
A pesar de los esfuerzos crecientes en la implementación de políticas sobre los recursos naturales y el medio ambiente, según el informe Circularity Gap 2020, en cinco décadas, la economía global ha pasado de utilizar 26,7 mil millones de toneladas/año de materiales 1970, a 100 mil millones de toneladas/año en 2019 (50,8 Gt son minerales, 10,1 Gt son menas, 15,1 Gt son combustibles fósiles y 24,6 Gt biomasa). Esto significa que han aumentado en un factor de 3,74. Según el International Resource Panel, la cantidad total de recursos empleados en 2050 será de entre 170 y 184 mil millones de toneladas. Esto sugiere que las políticas medioambientales relacionadas con los recursos no son suficientemente ambiciosas, no son del todo correctas, o ambas cosas.
No es posible comprender plenamente fenómenos complejos sin utilizar diferentes enfoques multidisciplinares (muchas disciplinas), que den un peso específico a enfoques interdisciplinarios (transversales) en los procesos de toma de decisiones políticas. Esto puede conducir a adoptar otro tipo de políticas, o al menos, a comprender mejor la realidad en la que se quiere incidir. Cada disciplina contiene una parte del rompecabezas, pero no la imagen completa. A veces no es necesario conocer la totalidad de la imagen, pero es imprescindible incluir el máximo de perspectivas posibles si se quiere que una política obtenga los resultados esperados.
[catala][castellano][english][fi_idiomes][/fi_idiomes]Jaume Freire | ENT Foundation
Covid-19 has provoked a disruption in economic and social systems at a global level. Scientists are already discussing the causes of this global pandemic. As it is a zoonotic disease, the most likely cause seems to be human consumption of wild animals. This is an obvious direct cause. However, it is not new that some groups of humans eat these kinds of animals. Somebody eating an animal in China is really the reason that I am confined at home since last month? Or that the economic system is wobbling? Is there something else? Some environmental scientists defend that ‘good environmental conditions’, or ‘good ecosystems health’ reduce the risk of this kind of event. These ‘good conditions’ is a complex concept, and current ‘bad conditions’ (whatever this means) come from many individual and collective actions taken throughout many decades. The pandemic could be seen then as illustrative of many environmental undesirable and unexpected consequences from (most of them) apparently inoffensive actions.
Not only this, we can go beyond and observe how actions or policies with a specific aim can provide the opposite rather than the expected result. For instance, we know that, counterintuitively, resources efficiency and conservation may not reduce the use of them. Their use can even be increased (!!). This extreme case is called Jevons’ Paradox. This effect is not usually observed by policy-makers, as it requires a different perspective from approaches coming from social, psychological and environmental sciences.
Focusing on environmental policies, how many of them are not providing the desirable results? Promoting ‘green economies’, instead of deeply rethinking the way we consume, produce and distribute resources, will it produce a healthier environment with happier and healthier people in the mid/long term? Will this strategy really reduce the use of resources and solve the climate emergency? If so, are we trying to articulate these new socio-economic structures considering the complexity I was talking about? Environmental and social sciences show us that all is interconnected. This way of thinking has, however, not permeated in mainstream policy decision circles, which are too rooted in old intellectual paradigms and other short-term interests.
For instance, decarbonizing the transport system—aka changing combustion engines to electric ones in current policy terms—seems a good policy to tackle climate change, but some studies show carbon emissions may not be reduced much considering their life-cycle, not to mention the higher pressure on other natural resources needed to produce the new engines, plus changes in social and ecological conflicts from modifying global extraction, production, distribution and consumption patterns, plus changes in lifestyles and culture delivering new relations with the environment, etc.
Despite the increasing efforts in implementing resource and environmental policies, according to the Circularity Gap Report 2020, in five decades, the global economy has gone from using 26.7 billion tons/year of materials, in 1970, to 100 billion tons/year in 2019 (50.8 Gt are minerals, 10.1 Gt are ores, 15.1 Gt are fossil fuels, and 24.6 Gt are biomass). This means they have increased by a factor of 3.74. According to the International Resource Panel, the total amount of resources used by 2050 will be between 170 and 184 billion tons. This suggests environmental policies related to resources are not ambitious enough, or are not correct, or both.
It is not possible to fully understand complex phenomena without using different multidisciplinary (many disciplines), that give a specific weight to interdisciplinary (cross fields) approaches in policy decision processes. This may lead to take other kinds of policies, or at least, have a better understanding of the reality. Each discipline has a part of the puzzle but not the whole picture. Sometimes is not necessary to understand the whole picture, but is indispensable to include as much perspectives as possible if you want a policy to obtain the expected results.
[catala][castellano][english][fi_idiomes][/fi_idiomes]

2 Comments

  • Pedro Herrera ha dit:

    Me parece una reflexión muy valiosa. Muchas gracias.

  • Mercè ha dit:

    Molt interessant aquesta visió calidoscòpica a l’hora de prendre decisions. Però dissortadament i tal com dieu a l’article, està lluny de ser utilitzada a nivell polític, que són qui prenen, avui per avui, les decisions.