Català | Castellano | English
Subscriu-te a l'Enviament | CONTACTA
Innovació ambiental al servei de la societat
La responsabilitat ampliada del productor: com superar la paràlisi
| Notícies| 06/08/2018

Dr. Ignasi Puig Ventosa | ENT Medi Ambient i Gestió

La Responsabilitat Ampliada del Productor (RAP) és un concepte que des de fa anys forma part de la política de residus de la Unió Europea (UE). Segons l’article 8.1 de la Directiva Marc de Residus les mesures de RAP per a millorar la reutilització, la prevenció, el reciclatge i la valorització podran incloure, entre altres, “la aceptación de los productos devueltos y de los residuos que queden después de haber usado dichos productos, así como la subsiguiente gestión de los residuos y la responsabilidad financiera de estas actividades (…)”.

Tanmateix, són pocs els productes per als quals la Unió Europea ha obligat o ha induït la RAP: aparells elèctrics i electrònics, piles i acumuladors, vehicles, envasos, pneumàtics i olis minerals.

A força països (p.e. Espanya) els productes sobre els quals s’aplica la RAP són estrictament aquestes i, així, per als milers d’altres productes, la RAP simplement no existeix. Els productors poden posar al mercat qualsevol producte, no importa com de difícil i costosa sigui la seva gestió quan es converteix en residu, sense assumir cap responsabilitat, ni tan sols financera. El cost se’l mengen íntegrament les Administracions, és a dir, el paguem els ciutadans via impostos o taxes; en lloc de pagar-lo els productors i traslladar-lo en tot cas als consumidors. A més de ser injust, és un exemple d’activitats que externalitzen part dels seus costos al conjunt de la societat, i per tant es tracta d’un cas clar d’ineficiència econòmica.

Hi ha productes que per la seva importància en pes haurien de ser candidats obvis a l’aplicació de la RAP (p.e. mobles, roba, matalassos, etc.). N’hi ha altres que no són gaire rellevants en pes, però que tenen una gestió molt costosa per les administracions i que per tant l’absència de mesures de política pública resulta inexplicable si no és des de la desídia o la connivència. Productes com els bolquers, les colilles, les càpsules de cafè o els xiclets, formen part d’aquesta llista.

Un cas paradigmàtic són les tovalloletes sanitàries d’un sol ús, la gestió de les quals suposa un enorme cost per a les depuradores i que suporta l’Administració Pública. La Asociación Española de Abastecimientos de Agua y Saneamiento ha estimat que a l’estat espanyol representen un sobrecost anual d’uns 200 MM€ (entre 4 i 6 €/habitant i any).[1]

La recent aprovació de la reforma de Directiva Marc de Residus inclou noves disposicions rellevants en matèria de RAP. En concret el nou article 8 bis, inclou la definició de “Requisitos mínimos generales aplicables a los regímenes de responsabilidad ampliada del productor”, fet que indica que fins ara no existien requisits mínims. La nova Directiva inclou entre altres aspectes la necessitat de mitjans financers i organitzacionals suficients, garantir la qualitat de les dades recollides i reportades, o que “las contribuciones financieras abonadas por el productor del producto para cumplir sus obligaciones en materia de RAP (…) estén moduladas, en la medida de lo posible, para cada producto o grupo de productos similares, sobre todo teniendo en cuenta su durabilidad, que se puedan reparar, reutilizar y reciclar y la presencia de sustancias peligrosas”.

Confiem que l’adopció de la Directiva derivi en una aplicació més àmplia i estricta de la RAP, si bé ens temem que encara no suposarà la seva generalització, com aquí proposàvem.

En tot cas, cal remarcar que no hi havia res fins ara que impedís avançar. De fet, en altres països europeus, com ara França, la RAP s’ha aplicat també a molts altres productes. Així, si a nivell estatal se segueix sense avançar en matèria de RAP mentre no es transposi la Directiva, és més per manca de voluntat que no pas per impossibilitat.

Mentre la inacció estatal continuï no veig motiu perquè les CCAA que ho desitgin avancin en aquesta línia. Si ja va quedar ben palesa la possibilitat legal de desplegar un sistema de dipòsit, devolució i retorn a nivell autonòmic,[2] no sembla que els obstacles hagin de ser insalvables per desplegar altres formes de responsabilitat ampliada del productor.

Deixa el teu comentari