Cap a la Generalització de la Responsabilitat Ampliada del Productor (GRAP)

Ignasi Puig Ventosa | ENT

El concepte de Responsabilitat Ampliada del Productor (RAP) forma part de la política de residus de la Unió Europea (UE) des de fa anys. La Directiva Marc de Residus (DMR) [1] estableix que “para mejorar la reutilización, la prevención, el reciclado y la valorización de los residuos, los Estados miembros podrán adoptar medidas legislativas o no legislativas para garantizar que cualquier persona física o jurídica que desarrolle, fabrique, procese, trate, venda o importe productos de forma profesional (el productor del producto) vea ampliada su responsabilidad de productor.” (art. 8.1 DMR), i també especifica que les mesures de la RAP “podrán incluir, entre otras cosas, la aceptación de los productos devueltos y de los residuos que queden después de haber usado dichos productos, así como la subsiguiente gestión de los residuos y la responsabilidad financiera de estas actividades.” (art. 8.1 DMR).

No obstant, l’aplicació de la Responsabilitat Ampliada del Productor només s’ha establert com a obligatòria pels residus d’aparells elèctrics i electrònics [2], piles i acumuladors [3] i vehicles al final de la seva vida útil (o vehicles fora d’ús – VFU) [4]. Per a altres fraccions de residus, la legislació europea inclou una menció específica a l’opció dels Estats Membres (EM) de promoure la RAP, com per als residus d’envasos [5] o olis (art 21 DMR), però finalment l’aprovació de la RAP depèn de la legislació nacional. A més de les tres fraccions de residus per a les quals és obligatòria, altres fraccions per a les quals la RAP és freqüent (aprovada com a mínim a 10 Estats Membres) són: envasos (27 EM), pneumàtics (20), paper premsa (11), olis usats (10) i medicaments caducats/sobrants (10) [6].

Després d’anys d’aplicació es pot argumentar que la Responsabilitat Ampliada del Productor en realitat no ha estat tan àmplia. Diverses limitacions són habituals: a) les organitzacions de productors (PRO) que administren la RAP no assumeixen tot el cost de la gestió de les corresponents fraccions de residus i, per tant, les Administracions Públiques (a través d’impostos) continuen suportant part de la despesa que hauria de ser sufragada pels productors (i traslladada als preus pagats pels consumidors); b) a través de les seves tarifes, les PROs no incentiven prou el reciclatge i l’ecodisseny entre productors individuals; c) la manca de transparència dificulta a les Administracions Públiques avaluar el compliment dels objectius; entre altres [7].

No obstant això, no hi ha dubte que la principal limitació de la RAP dins de la política de residus de la UE és que es redueix a un nombre molt limitat de productes. Per a la majoria d’ells, la RAP simplement no existeix. Els productors estan autoritzats a posar al mercat qualsevol producte, no importa com de difícil i costosa sigui la seva gestió quan es converteix en residu, sense assumir cap responsabilitat. Això és totalment inacceptable.

En alguns casos, els productes sense RAP són un percentatge significatiu de la generació de residus, com és el cas del paper premsa, els mobles o els tèxtils. En altres casos, aquests productes no són gaire rellevants en pes, però ecològicament molt problemàtics i/o de molt costosa gestió, com ara: bolquers, compreses, tovalloletes, pots de pintura, xiclets, matalassos, burilles de cigarretes, etc. La llista podria ser molt més llarga.

Per descomptat, un podria estar a favor de la idea d’estendre la RAP específicament a altres fraccions de residus, però no sembla probable que aquest impuls vingui de la UE, que ja compta amb un nombre important de Directives en relació a la gestió de residus. De fet, el Circular Economy Package –l’esforç més rellevant per actualitzar la legislació europea dels últims anys– no inclou plans per a estendre la RAP a fraccions addicionals de residus.

Els esforços a nivell nacional per a ampliar l’àmbit d’aplicació de la RAP serien molt benvinguts. De fet, alguns països, com França, ja serveixen com a exemple d’aplicació de la RAP sobre fraccions per a les quals fins ara no ha estat habitual.

No obstant això, la idea que vull ressaltar aquí és que potser ha arribat el moment d’aplicar la Generalització de la Responsabilitat Ampliada del Productor (GRAP), segons la qual TOTS els productes posats al mercat, i que puguin convertir-se en residus en algun moment, estarien subjectes a la responsabilitat del productor.

Mentre que a la RAP tradicional hi ha una o més PROs per a cadascuna de les fraccions de residus específiques i els productors han de contribuir a aquestes PROs, en el cas de la GRAP podrien seguir existint fraccions amb el seu esquema específic de RAP, i potser se n’afegirien algunes més, però també hi hauria PROs generals per als productes sense esquemes de RAP específics.

Aquest enfocament seria perfectament coherent amb la Directiva Marc de Residus i amb la regulació de la RAP que conté el seu article 8. S’haurien de definir criteris comuns vàlids per a tots els productes sota la GRAP per a entendre si i com haurien de contribuir. Els nous requisits més detallats sobre RAP que s’estan discutint en el marc del Circular Economy Package [8] podrien servir com a directrius bàsiques.

Les administracions públiques haurien de definir com els diferents productes contribueixen als costos de recollida i tractament (incloent neteja viària, prevenció d’abandonaments, neteja de residus abandonats, etc.) i assignar els costos als diferents esquemes de RAP i GRAP. Al final, només els costos relacionats amb els residus orgànics –ja que deriven del consum endosomàtic d’energia– haurien de ser sufragats per les administracions públiques i traslladats als contribuents; totes les altres despeses haurien de ser sufragades per les PROs i repercutides als productors, i per part d’ells als consumidors.

Per descomptat la implementació de la GRAP suposaria una important càrrega administrativa addicional i la necessitat de dades més detallades sobre l’impacte i cost de les diferents fraccions de residus. Això, però, seria menys costós, més ràpid i més barat de reglamentar i monitoritzar que l’interminable procés de crear un nou esquema de RAP rere l’altre. També garantiria una aplicació coherent de la RAP entre tota una gamma de productes diferents, que em temo que és insuficient entre els diferents models de RAP existents actualment.

S’haurien de discutir molts detalls: vincles entre els actuals sistemes de RAP i els nous sistemes de GRAP i entre les corresponents PROs, naturalesa jurídica, compatibilitat amb altres incentius econòmics, etc. No obstant això, la GRAP podria generalitzar els incentius cap al reciclatge i la producció més neta, especialment si el seu disseny evita alguns dels errors del passat. Això suposaria una distribució molt més equitativa dels costos, el seu desplaçament des de les administracions públiques als productors i, en última instància, dels contribuents als consumidors.