Gerard Marina Cortés | ENT medi ambient i gestió
Des de totes les escales de l’administració es posa èmfasi en la necessitat d’avançar cap a models de prevenció de residus, l’ecodisseny i la circularitat dels materials. Tanmateix, aquest esforç per part dels agents compromesos amb la sostenibilitat, hi ha una clara esquerda entre el discurs i la realitat. Un exemple el trobem en els residus d’aparells elèctrics i electrònics (RAEE). Les dades mostren com la seva generació és major any rere any[1] i la seva gestió esdevé cada cop més complexa i costosa.
Un dels exemples més evidents d’aquesta desconnexió el trobem en l’augment massiu del consum de cigarrets electrònics o vapes. Si fa només una dècada tenien una presència anecdòtica, avui en dia el seu consum, sobretot entre la població jove, s’ha disparat. Segons les dades més recents de l’enquesta ESTUDES[2] sobre consum de drogues en població de 14 a 18 anys, més del 20 % dels adolescents consumeixen aquests productes habitualment. El que es va començar posant al mercat com una alternativa més saludable al tabac ha generat una problemàtica que va molt més enllà del debat sanitari.
La generació de residus que suposa la indústria dels cigarrets electrònics i la incapacitat del sistema per gestionar-los adequadament, evidencien fins a quin punt el mercat avança més ràpid que la regulació i la capacitat de gestió.
Quan aquests articles arriben al final de la seva vida útil, en la majoria casos, no hi ha la possibilitat de reomplir-los i, per tant, es converteixen directament en un residu, que la immensa majoria de vegades no es disposa adequadament. Aquests residus combinen múltiples materials: plàstics de diversa tipologia, bateries generalment de liti, components electrònics, metalls i restes dels químics presents al vapor. Aquesta composició fa que articles que tenen una vida útil de pocs dies o setmanes es converteixin en residus electrònics perillosos, el reciclatge dels quals és summament complicat.
Els components descrits presenten un risc de contaminació i seguretat greu si es gestionen inadequadament. Les bateries de liti tenen el risc de provocar incendis i explosions, així com alliberar lixiviats tòxics que poden contaminar el sòl i les aigües subterrànies[3]. Per altra banda, els metalls presents als dispositius també poden provocar episodis de contaminació del sòl.
Tot i que existeixen instruccions per dur-los a punts nets o retornar-los als estancs, a la pràctica aquestes vies són majoritàriament desconegudes pels consumidors. La falta de sensibilització, fa que la majoria d’usuaris simplement els llencin amb la fracció resta. Aquesta manca d’informació fa que milions de dispositius acabin als abocadors, on no només provoquen un impacte ambiental significatiu, sinó que també evita que es faci una valorització i es reciclin els materials malbaratant uns recursos cada cop més escassos.
Així doncs, la situació evidencia un problema que transcendeix els vapers: la normalització del consum ràpid. Es poden trobar exemples d’aquest tipus de consum en molts àmbits, com el fast-fashion, la compra d’articles d’escàs valor i utilitat en portals en línia, l’ús excessiu dels plàstics a la indústria alimentària, etc. El fet que tots aquests articles generalment tinguin un preu relativament baix fomenten el consum massiu. Sovint l’usuari no és conscient de les conseqüències dels residus que es generen ni de la gran quantitat de recursos necessaris per fabricar productes superflus i que acaben ràpidament en un abocador. Malgrat que sigui molt fàcil culpar a un consumidor mal informat, la problemàtica no és que algú compri aquests productes, sinó que es produeixin i venguin amb tanta facilitat; al final si no existeix el producte tampoc existeix el consumidor. La situació actual ens porta al pitjor escenari: es produeixen uns articles nocius per al medi ambient, els quals es consumeixen sense consciència, i ni el productor ni l’usuari assumeixen les externalitats generades de tot el procés.
És evident que cal un canvi de paradigma. El primer pas seria ampliar els sistemes de responsabilitat ampliada del productor (RAP) per fer que els productors es responsabilitzin plenament dels productes que posen al mercat. És evident que això no passa ara, en la mesura que la gran majoria d’aquests productes no tenen una gestió adient. Els sistemes de retorn o de fiança de devolució podrien ser un estímul adequat perquè els usuaris entreguin els dispositius als punts de recollida corresponents, de manera que s’asseguri que arriben als canals de valorització. La sensibilització a través de campanyes que parlin de totes les problemàtiques d’aquests productes també pot ser cabdal en una millora de la seva gestió.
Finalment, és essencial una regulació de la venda i consum dels vapes amb la mateixa severitat amb la qual es regulen els productes de tabac, especialment tenint en compte la problemàtica que existeix amb el consum entre gent jove, què s’afegeix el rastre ecològic i de malbaratament que deixen. La lluita contra la cultura de consum ràpid ha de començar per exigir responsabilitats als productors, distribuïdors i, en última instància, als consumidors.
—
[1] Global E-waste monitor: https://ewastemonitor.info/the-global-e-waste-monitor-2024/
[2] Encuesta sobre el uso de drogas en enseñanzas secundarias en España (ESTUDES) 2025, Ministerio de Sanidad https://pnsd.sanidad.gob.es/profesionales/sistemasInformacion/sistemaInformacion/pdf/2025/ESTUDES_2025_Informe_nacional_df.pdf
[3] Ecoembes: ¿Dónde se tiran los vapes? Una guía completa para el reciclaje responsable. https://reducereutilizarecicla.org/donde-se-tiran-los-vapers/