Ignasi Puig Ventosa (ENT)
El passat 28 de juny el Consell de Ministres va aprovar el “Proyecto de Ley por el que se establecen determinadas medidas en materia de fiscalidad medioambiental y se adoptan otras medidas tributarias y financieras”, que actualment s’està tramitant al Congrés dels Diputats pel procediment d’urgència (http://ves.cat/hiKb, art. 5).
Malgrat el seu títol, en matèria de fiscalitat ambiental el Projecte de Llei contempla únicament un impost nou: l’Impost sobre Gasos Fluorats d’Efecte Hivernacle. Benvingut sigui un impost sobre aquesta matèria i, sobretot, benvingut sigui el que gairebé podríem denominar com el bateig de l’Estat espanyol en matèria de fiscalitat ambiental.
Així i tot, hom no pot deixar d’expressar certs dubtes. D’una banda, s’és lluny de donar compliment a la recent recomanació específica de la Comissió Europea a Espanya (http://ow.ly/d/1lg0, pàg. 9) on literalment se suggeria al Govern que “donés passos addicionals en matèria de fiscalitat ambiental, especialment sobre impostos especials i sobre impostos sobre hidrocarburs”.
D’altra banda, sorprèn l’objecte seleccionat. Si bé els gasos fluorats contribueixen de manera molt rellevant al canvi climàtic, certament hi ha altres àmbits que demanen de manera clara actuar mitjançant instruments de fiscalitat ambiental, més considerant que Espanya està molt per darrera de la mitjana europea en l’aplicació d’aquestes mesures. Només per esmentar alguns àmbits: política urbanística, polítiques de conservació del patrimoni natural, tractament de residus, posada al mercat de productes ambientalment perjudicials, etc. i, evidentment, el més clau de tots, la fiscalitat de l’energia, on el govern va encadenant de forma improvisada reforma rere reforma.
Potser el principal argument per explicar el perquè de l’impost seleccionat no sigui tant ambiental, sinó copar un dels relativament pocs àmbits de la fiscalitat ambiental no cobert per cap comunitat autònoma, fet sempre resulta menys conflictiu. La passivitat gairebé total dels diferents governs estatals en matèria de fiscalitat ambiental en l’última dècada, conjuntament amb la voluntat de les comunitats autònomes d’augmentar els seus ingressos, ha portat a bastants d’elles a impulsar mesures de fiscalitat ambiental. Això sí, amb una harmonització pràcticament nul·la i amb resultats molt desiguals: des de casos molt reeixits com l’impost català sobre l’abocament i la incineració de residus municipals, a cànons eòlics indignes de ser considerats com a impostos ambientals, ja que de fet no ho són.
D’altra banda, sorprèn la configuració del nou impost, si bé encertadament els tipus impositius es defineixen en funció del potencial d’escalfament atmosfèric de cada gas, en paral·lel es defineix un tipus màxim que a la pràctica afecta gairebé la meitat dels gasos subjectes, i que de fet suposa un tracte preferent als gasos més contaminants.
Finalment, cal assenyalar que el Govern ha aprofitat el Projecte de Llei per introduir una mesura diametralment oposada a la fiscalitat ambiental, és a dir, el que internacionalment es coneix com a subvenció ambientalment perjudicial. En concret, fins ara només les embarcacions d’oci o d’esports nàutics l’eslora dels quals no excedia de 15 metres i que eren afectats a activitats de lloguer estaven exemptes de l’impost de matriculació de vehicles. Ara el Govern proposa que n’estiguin exemptes també les embarcacions d’eslora major.
No sembla lògic que en època de retallades es pugui renunciar a uns ingressos tributaris per privilegiar una activitat que certament no beneficia a aquells ciutadans que més estan sentint la crisi.