Ignasi Puig, Gerard Marina i Raimon Ràfols | ENT medi ambient i gestió
L’informe “Las Tasas de Residuos en España 2025” dibuixa un panorama tan revelador com inquietant sobre com gestionem i financem la recollida i el tractament dels nostres residus. A partir d’una mostra de 131 municipis —totes les capitals de província incloses—, l’estudi posa xifres a una realitat que fa anys que es repeteix: les taxes de residus continuen sense reflectir ni el cost real del servei ni el comportament ambiental dels ciutadans.
La Llei 7/2022 obligava les entitats locals a establir, abans del 10 d’abril de 2025, una taxa específica, diferenciada i no deficitària que cobrís el cost real de la gestió de residus. Més de tres anys després de la seva aprovació, el balanç és contradictori. D’una banda, s’ha avançat: els pressupostos del 2025 mostren un grau de cobertura del 65,5 % dels costos, davant del 53,2 % del 2024. Però de l’altra seguim lluny de l’objectiu del 100 % que marca la llei.
La bona notícia és que gairebé tots els municipis (el 99,2% de la mostra) ja compten amb algun tipus de taxa de residus o figura cobratòria específica. La dolenta, que a la pràctica aquestes taxes amb prou feines distingeixen entre els qui més i menys residus generen, o entre els qui separen correctament els seus residus i els que no ho fan. De fet, només el 19% dels municipis ofereixen algun tipus de benefici fiscal ambiental a les llars, i amb prou feines el 7,6% ho apliquen a les activitats comercials. És a dir, malgrat haver augmentat, els incentius ambientals continuen sent minoritaris.
A nivell domèstic, la taxa mitjana anual el 2025 se situa en 116,32 euros per llar. Les quotes fixes continuen predominant, si bé un nombre creixent de municipis introdueixen criteris de diferenciació —com la localització, el valor cadastral o el consum d’aigua—. Però són criteris indirectes que tenen poc a veure amb l’impacte ambiental real de cada llar.
Els comerços, per part seva, paguen quotes molt dispars. Un bar mitjà paga uns 454 euros cada any; un restaurant, més de 600; i un supermercat supera els 1.100 euros. Les diferències s’amplien amb la mida del municipi: les grans ciutats tendeixen a imposar taxes més altes.
El gran absent del panorama continua sent el pagament per generació (PxG),[1] un sistema que ajusta la taxa al volum o al pes de residus que realment produeix cada usuari. És el model més just i eficaç per reduir residus i fomentar la recollida separada, i està àmpliament estès a països europeus que ens porten anys d’avantatge. A Espanya, en canvi, la seva implantació encara és anecdòtica (al voltant de l’1% dels municipis).
Alhora, convé no oblidar que milers d’empreses posen cada dia al mercat productes que, tard o d’hora, es convertiran en residus. Envasos, aparells elèctrics, tèxtils, matalassos, bolquers, mobles, etc. que els consumidors compren, usen i llencen, però el cost de gestió dels quals assumeix, en gran part, la ciutadania a través de les taxes municipals. Aquesta externalització del cost –i, per tant, de la responsabilitat– és una de les grans injustícies del model actual. Són pocs els productes coberts per sistemes de Responsabilitat Ampliada del Productor (RAP), i els que funcionen no ho fan de manera suficientment satisfactòria.
En definitiva, l’informe mostra avenços, sí, però insuficients. La transició cap a una fiscalitat més justa dels residus —econòmica, socialment i ambientalment— exigeix fer un pas més enllà: que qui menys contamina pagui menys, i que les taxes deixin de ser només un tràmit recaptatori per convertir-se en una eina de canvi. Perquè mentre no vinculem allò que paguem amb allò que llencem (com fem amb qualsevol altre servei: l’aigua, la llum, el gas, etc.), seguirem atrapats en un sistema que penalitza la responsabilitat i premia la indiferència.
—
[1] També conegut com taxa per comportament o taxa justa.