L’Instituto de Estudios Fiscales acaba de publicar l’informe “Las tasas de residuos en España”, elaborat pel Dr. Ignasi Puig Ventosa (Fundació ENT). L’estudi analitza una mostra representativa de 125 municipis, incloses totes les capitals de província, tant a nivell domiciliari com comercial. Es tracta del primer estudi en profunditat sobre aquest tipus de taxes, fet notable tractant-se d’un dels principals ingressos fiscals dels ajuntaments.
La taxa de residus és en general la taxa que més recaptació aporta als municipis atès que el servei de recollida de residus és un servei de prestació obligatòria i amb elevats costos. En la situació actual, en la qual les hisendes municipals estan en una situació financera complicada, aquestes taxes es presenten com una eina útil per assegurar el finançament del servei de gestió de residus.
A més, les taxes haurien de tenir com a objectiu una distribució el més justa possible de les càrregues econòmiques entre els ciutadans, tenint en compte tant criteris socials com ambientals. L’experiència demostra que les taxes de residus poden ser un dels instruments més eficaços a l’hora de promoure bones pràctiques ambientals en matèria de prevenció i reciclatge de residus.
La base legal de les taxes de residus permet que els propis municipis siguin els encarregats de definir quin grau de cobertura s’arribi sobre el cost del servei, si bé el fet que el marc legal no exigeixi cobrir la totalitat de costos del servei, com passa en altres països, és un punt feble. Això pot ser acceptable en el cas de les taxes domiciliàries, però segons l’autor “el fet que el cost de la gestió dels residus comercials i tot sovint no es cobreixi per les taxes que aquests paguen -i per tant sigui cobert pels pressupostos que es nodreixen dels impostos que paguen els ciutadans- és inadmissible”.
El fet que no hi hagi un percentatge de cobertura de costos establert afavoreix la dispersió en l’establiment de les quotes. La gran disparitat que presenten les taxes de residus entre municipis és una de les principals conclusions de l’estudi.
En general, s’ha detectat una absència de criteris ambientals en l’articulació de la taxa. En un 44% dels municipis analitzats, els domicilis paguen simplement una quota fixa. Aplicar una quota fixa implica que aquells domicilis que generin menys residus o reciclin més, estan subvencionant a aquells que generen més residus o no reciclen. Segons l’autor “les quotes fixes són l’antítesi del principi qui contamina paga“, mitjançant el qual es premia els ciutadans i empreses que realitzen un esforç en matèria de reducció i separació en origen. Els beneficis fiscals (p.e. bonificacions) amb motivació ambiental també són molt escassos.
Les taxes comercials s’articulen principalment en funció de l’activitat i la superfície, i són també infreqüents els casos de beneficis fiscals que incentivin les bones pràctiques.
Segons l’autor “aquest panorama suggereix que el potencial de les taxes de residus per millorar la gestió dels residus ha estat poc explotat”. L’aplicació d’esquemes de pagament per generació,[1] d’implantació encara minoritària a Espanya (només 8 municipis), però amb una tendència cap a la seva generalització a Europa, és un exemple de la posada en pràctica de les capacitats de les taxes de residus.
El 2015 (any de referència de l’estudi), el valor mitjà de la taxa de residus va ser de 82,2 euros anuals per domicili. Aquest valor és inferior en municipis de menys de 50.000 habitants i superior a les capitals de província.
Veient els resultats de l’estudi, Ignasi Puig apunta que “sorprèn l’enorme diversitat de les taxes de residus entre els municipis, tant a nivell domiciliari com comercial. Aquest fet dificulta la comparació i per tant incideix sobre la transparència”. Segons Puig “a mig termini haurem d’acostumar a pagar pels residus com per qualsevol altre servei, d’acord amb l’ús que fem. En l’àmbit dels residus en concepte de barra lliure és un absurd. De la mà de la recollida selectiva porta a porta en el futur podrem pagar en funció dels quilos o litres que generem”.