Català | Castellano | English
Subscriu-te a l'Enviament | CONTACTA
Innovació ambiental al servei de la societat
Orgull rural davant la despoblació: un rerefons socioambiental en les relacions camp-ciutat
| Notícies| 26/11/2019

Pablo Pellicer | Fundació ENT

El darrer any s’han visibilitzat creixents mobilitzacions entorn l’àmbit rural i al despoblament històric que pateixen els seus territoris. Així, des de la “Revuelta de la España vaciada” del març passat, i fins a la recent celebració del primer Dia Universal de l’Orgull Rural, es vénen succeint reivindicacions que reclamen una major dignitat per la vida de les persones que habiten aquests territoris.

En paral·lel, des de l’àmbit urbà, més enllà de les simpaties que puguin generar aquestes reivindicacions, costa transcendir de l’imaginari de l’món rural com quelcom bucòlic, aïllat completament de les dinàmiques de la ciutat. I és que les zones rurals al conjunt de l’Estat espanyol representen actualment entorn el 80% de la superfície, on hi viu menys del 20% de la població [1]. Així mateix, en algunes regions com la Serranía Celtibérica, s’arriba a densitats de població equiparables a les de Lapònia, en una tendència que es preveu que seguirà durant les properes dècades. [2]

Aquestes dades, més enllà de situar-nos en realitats demogràfiques en que predomina l’envelliment i la masculinització de la població, així com l’escassetat d’oportunitats laborals i serveis públics; ens descriuen la realitat dels territoris perifèrics del sistema econòmic. Una perifèria que, dins de la pròpia dinàmica territorial estatal, s’ha consolidat com el pati del darrere sobre el qual sostenir els excessos del metabolisme energètic i material a les ciutats.

Així, a mesura que es proposen (amb més o menys encert) noves infraestructures per al desenvolupament rural [3], té lloc una nova onada extractivista [4], proliferen instal·lacions energètiques [5], i es desenvolupen macroprojectes de la indústria agroalimentària [6]; tot això justificat en nom de el desenvolupament econòmic d’aquestes regions [7]. Però les externalitats d’aquest model de desenvolupament les paguen les persones i el medi.

La pèrdua de biodiversitat és un dels factors més visibles en aquest aspecte, acompanyada per una política agrària comuna (PAC) que ha estat un factor clau en la modelització d’un sistema de producció que ha beneficiat, i beneficia, a les rendes agràries més elevades.

En aquest sentit, les activitats agràries, que han estat tradicionalment principals en les economies rurals, han anat perdent pes relatiu a mesura que el model agroindustrial ha anat avançant. Actualment, la població activa en el sector agrari a nivell estatal representa aproximadament el 4% del total. Així mateix, en zones com Catalunya (on la desagrarització de la societat rural ha estat més elevada, comparativament) la grandària mitjana de les explotacions agràries ha incrementat fins 19ha [8], alhora que tan sols el 5% de les explotacions concentren el 44% de les terres agrícoles [9].

Aquestes dades, poden posar certa llum sobre un procés que s’ha anat estenent de manera general a tot l’Estat: la marginalització de l’agricultura familiar. És a dir, aquella que es realitza a petita escala, està més arrelada a el territori i manté pràctiques culturals més respectuoses amb el medi ambient. El seu retrocés implica la pèrdua de gran part dels paisatges-mosaic que han caracteritzat tradicionalment el medi rural, així com els agroecosistemes més diversos, com ara la devesa. A canvi, té lloc la proliferació de monocultius intensius [10] i de projectes de ramaderia industrial [11], amb els danys ambientals i la precarització laboral que això comporta.

Malgrat aquestes conjuntures, multitud d’organitzacions com La Riada, la Plataforma Loporzano contra la Ganadería IndustrialPueblos Vivos Cuenca, Universidad Rural Paulo Freire, entre moltes altres, aporten – cadascuna en els seus àmbits i capacitats – respostes per frenar aquesta dinàmica i reclamar una vida digna per a les persones que habiten el món rural. Així, el passat 16 de novembre (Dia Universal de l’Orgull Rural), una de les protestes que es van llançar en Cuevas de Almudén, un petit lloc de la província de Terol, va ser:

“La roda de la despoblació està en marxa, com una piconadora que vol fer de la nostra terra un camp buit d’extracció, un erm despersonalitzat amb riqueses ocultes que marxen mitjançant monstruoses estructures a la capital. Un parc temàtic de cap de setmana. Sense deixar res a canvi”. [12]

Així doncs, pot ser que hagi arribat el moment de deixar alguna cosa a canvi, i enfortir els ponts imprescindibles entre el món rural i l’urbà. Per a això, plantejar desenvolupaments amb òptiques agroecològiques (sistemes alimentaris territorialitzats, cooperativisme, etc.) i repensar la relació camp-ciutat pot ser un bon punt de partida per aconseguir la sostenibilitat social, econòmica, cultural i ambiental de les nostres societats.


[8] DARP ( 2018). Dades bàsiques de l’agroalimentació a Catalunya. https://www.agronoms.cat/wp-content/uploads/2018/04/dades-B-2017-v3-1642018.pdf

[9] Llaurant Barcelona (2016). “Mesures per construir Sobirania Alimentària a Barcelona. Recull de propostes per al desenvolupament de polítiques municipals. https://ddd.uab.cat/record/177376