Sergio Sastre Sanz | ENT medi ambient i gestió
L’economia circular té un fort component quantitatiu imprescindible en escales que van des del disseny d’un producte o els resultats d’una organització fins a un govern municipal, regional, estatal, etc.
Es fa difícil pensar en el plantejament d’objectius i el disseny de polítiques sense una base quantitativa que dimensioni les estratègies, ens ajudi a pensar quins objectius són raonables i a fer-ne el seguiment. De fet, la proliferació de marcs d’indicadors d’economia circular[1] evidencia aquesta necessitat, si bé el grau d’harmonització i coordinació fins avui és millorable.
El marc conceptual i metodològic que és al cor dels indicadors de l’economia circular és la comptabilitat de fluxos materials, que permet mesurar la magnitud biofísica de les economies i calcular inputs (extracció i importacions), outputs (exportacions i generació d’emissions i residus), balanços comercials físics, consum de materials, etc. D’aquestes comptes en deriva el nucli quantitatiu a partir del qual es construeixen els principals marcs d’indicadors d’economia circular.
A escala europea comptem amb un marc d’indicadors que, amb els seus alts i baixos, sembla consolidat[2] alhora que políticament inofensiu. Com en capítols anteriors de la saga de conceptes que intenten reconciliar el funcionament econòmic amb l’explotació dels ecosistemes, no planteja la qüestió principal: la impossibilitat d’un creixement econòmic infinit i, per tant, la caducitat del gruix del nostre sistema d’organització social i econòmica.
Aquest marc s’aplica a escala d’Estats membres i, per a Espanya, l’INE publica part dels indicadors del marc europeu a escala estatal i alguns d’addicionals. Quan arribem a l’escala regional (on recauen bona part de les competències de política econòmica i ambiental a Espanya), el grau de dispersió d’aquests marcs es multiplica i els indicadors tenen poc en comú si comparem les Comunitats Autònomes. Aquest fenomen s’explica per la manca de coordinació regional i de les regions amb l’administració estatal, i en part, per la disponibilitat asimètrica de les comptes de fluxos materials a escala regional, que impedeixen un cert grau d’harmonització per a indicadors centrals amb l’escala estatal i europea.
El 2025, almenys tres CCAA (Euskadi, Navarra, Catalunya) disposen de les seves comptes de fluxos materials raonablement actualitzades i inclouen els indicadors derivats (p. ex. consum domèstic de materials) dins els seus marcs de monitoratge d’economia circular. Les Balears tenen les seves comptes publicades fins a l’any 2019. La Comunitat de Madrid està en procés de càlcul i altres CCAA estan valorant la possibilitat de portar-les a terme[3].
Existeixen precedents d’aquestes comptes per a totes les CCAA d’Espanya per a la sèrie 1996-2010 i literatura científica al respecte, la qual cosa indica que obtenir aquests indicadors és metodològicament possible des de fa almenys una dècada. Aquesta situació és excepcional a la UE i situa les regions espanyoles al capdavant en matèria d’informació per a les polítiques públiques d’economia circular.
Aquest potencial per mesurar i dotar les regions espanyoles d’un marc quantitatiu harmonitzat i comparable amb les dades estatals i europees és encara per explotar. Vista l’aportació que ja fa al disseny de polítiques d’economia circular i al seu seguiment a Euskadi, Navarra i Catalunya, no sembla que hi hagi cap barrera per a la seva aplicació a la resta de regions espanyoles, més enllà de la voluntat de dotar la presa de decisions d’una millor base quantitativa.
—
[1] OECD. 2021. The OECD Inventory of Circular Economy indicators. OECD, Paris.
[2] Alhora que políticament inofensiu perquè com en capítols anteriors de la saga de conceptes que intenten reconciliar el funcionament econòmic amb l’explotació dels ecosistemes, no planteja la qüestió principal: la impossibilitat d’un creixement econòmic infinit i, per tant, la caducitat del gruix del nostre sistema d’organització social i econòmic.
[3] Fins on arriba el coneixement de l’autor, almenys Canàries.