L’Observatori de la Fiscalitat dels Residus, impulsat per la Fundació ENT, ha publicat l’estudi dels investigadors Alex Terrén, Pablo Pellicer, Marc Iriani, Ignasi Puig i Sergio Sastre, titulat “Las Tasas de Residuos en España 2020”. En la seva realització, s’han analitzat les taxes domiciliàries i comercials de 125 municipis, incloses totes les capitals de província. Aquest estudi dona continuïtat a anàlisis anteriors realitzats amb dades de 2015, 2018 i 2019.
Les taxes de residus són de les que més recaptació aporten als municipis, ja que cobreixen el servei de recollida de residus, que és de prestació obligatòria i amb elevats costos. A més d’assegurar el finançament de la prestació d’aquest servei, les taxes de residus poden tenir com a objectiu una distribució el més justa possible de les càrregues econòmiques entre la ciutadania, considerant tant criteris socials com ambientals.
El marc legal permet que siguin els municipis els que defineixin el grau de cobertura a què es pretén arribar amb la taxa, en relació amb els costos de el servei. La inexistència d’un percentatge de cobertura definit afavoreix l’heterogeneïtat en l’establiment de les quotes.
Potencialment, les taxes de residus poden ser un dels instruments més eficaços per a la promoció de bones pràctiques ambientals en matèria de prevenció i separació de residus. Si una part variable de la taxa es vincula directament a la generació i la correcta separació dels residus en origen (mitjançant l’aplicació de sistemes de pagament per generació) es crea un incentiu econòmic perquè la ciutadania pugui participar d’aquestes pràctiques.
No obstant això, aproximadament un 47% dels municipis analitzats compten amb un model de taxes amb quotes fixes (tots els domicilis paguen el mateix independentment de si fan o no separació de residus). Aplicar una quota fixa implica que els domicilis que generen menys i reciclen més residus estan subvencionant a aquells amb pitjors pràctiques ambientals en matèria de residus. D’altra banda, en els municipis on les taxes no són fixes, hi ha una absència general de criteris ambientals en la seva articulació. En el cas dels comerços, la majoria de les taxes es calculen en funció del tipus d’activitat i de la superfície del comerç. Aquesta anàlisi suggereix que el potencial de les taxes de residus per millorar la gestió de residus ha estat poc explotat. L’aplicació de sistemes de pagament per generació, d’implantació encara molt minoritària a l’Estat espanyol, però amb una tendència cap a la seva generalització a Europa, és un exemple de la posada en pràctica de les capacitats de les taxes de residus.
En aquest estudi s’ha conclòs que el valor mitjà de la taxa de residus al 2020 és de 90,2 euros per domicili. Pel que fa a al 2019, la taxa domiciliària mitjana s’ha incrementat en un 0,88% (des dels 89,4 euros) en una evolució lleugerament inferior a l’1,1% de variació de l’IPC entre els mesos de gener de dos anys.
Per la seva banda, les taxes comercials segueixen una dinàmica més complexa que les domiciliàries. Les quotes mitjanes més elevades han estat per a les categories “supermercat”, “clínica” i “hotel”, essent els comerços que compten amb més superfície. Les quotes comercials no segueixen una tendència homogènia, però la seva evolució conjunta és superior a la variació de l’IPC.
Les variacions observades en les taxes de residus entre 2015 i 2020 han estat poc significatives, tant en la seva dimensió qualitativa com quantitativa. Amb tot, hi ha alguns aspectes destacables. La proporció de municipis que no tenen cap tipus de figura impositiva ha disminuït en aquest període, així com també ho ha fet la freqüència de les taxes que no inclouen diferències entre les quotes domèstiques i comercials. A més, menys municipis tenen una taxa fixa de recollida domiciliària i la superfície dels domicilis perd pes entre els criteris de diferenciació per a les taxes variables. D’altra banda, cada vegada més municipis opten per una gestió mancomunada, que pot optimitzar els recursos destinats a la gestió de residus.
Arran dels resultats d’aquest estudi, el Dr. Ignasi Puig Ventosa, investigador i cap de projectes de la Fundació ENT, considera que “els Ajuntaments haurien de ser més conscients del potencial de les taxes d’escombraries per contribuir a millorar el model de gestió de residus. D’una banda, permeten aportar més recursos per a una millor gestió; i de l’altra, permeten crear incentius al voltant de la recollida selectiva”.
D’altra banda, Sergio Sastre, coautor de l’estudi, opina que “encara hi ha molta feina per fer en matèria de prevenció. Els passos que s’han fet fins ara són modestos i la tendència actual no és suficient per complir a temps amb els objectius de la nova legislació europea en matèria de residus”. Per la seva banda, Pablo Pellicer, redactor de l’estudi, també apunta que “és de gran utilitat per a una gestió adequada dels residus que la ciutadania estigui implicada en el procés. Els sistemes de recollida selectiva que coresponsabilitzen a la població milloren els resultats obtinguts“.
Per resoldre qualsevol dubte o aclariment, contacteu amb Pablo Pellicer per correu electrònic (ppellicer@ent.cat) o bé trucant al 622847842.
Las tasas de residuos en España 2020