Fiscalitat ambiental a Catalunya

El sistema econòmic provoca sovint efectes negatius sobre la natura que es denominen costos externs o externalitats negatives. Els agents econòmics prenen decisions que afecten a tercers (p.e. la contaminació) sense tenir en compte aquests efectes, i això genera problemes d’eficiència, atès que les decisions només tenen en compte una part dels costos, els que recauen sobre els que prenen les decisions. També genera problemes d’equitat, ja que els efectes de la degradació ambiental no recauen per igual sobre tothom.

La intervenció pública és necessària per evitar o reduir aquestes externalitats. La forma més tradicional d’intervenció ha estat l’establiment de normes: prohibicions, límits d’emissions, establiment de llicències, etc. Un enfocament complementari és adreçar-les mitjançant instruments econòmics de política ambiental, que no estableixen què fer, sinó que creen incentius econòmics.

El principal d’aquests instruments és la fiscalitat ambiental, que consisteix en aplicar el principi de “qui contamina, paga”. Així, s’afegeix un objectiu ambiental a les tradicionals funcions recaptatòria i distributiva de la fiscalitat.

Els impostos ambientals internalitzen costos (en el sentit que els costos ambientals ocasionats comporten costos als seus responsables) i així corregeixen els preus. Això no només ajuda a conduir la situació ambiental cap als objectius fixats políticament, sinó que constitueix una forma més eficient d’assignació de costos per part del mercat.