Rosaria Chifari | Fundació ENT

En els propers anys es preveu un augment de la recollida selectiva de la fracció orgànica dels residus municipals, però hi ha instal·lacions suficients per tractar-los a Espanya?

Les noves directives en matèria de residus i reciclatge han imposat tres reptes importants per a tots els Estats Membres: la limitació de la proporció de residus municipals que poden portar-se als abocadors fins a un màxim del 10% el 2035; la implantació obligatòria de la recollida separada de bioresidus abans del 31 de desembre de 2023; la limitació que a partir de 2027 només la fracció orgànica que es reculli selectivament compti per al càlcul de la taxa de reciclatge. Aquests reptes, sumats a l’objectiu de reciclatge a assolir el 2035 (65%), actuen com a motor clau per introduir millores en els sistemes existents de gestió dels residus municipals.

A Espanya, les comunitats autònomes (CCAA) tenen molta responsabilitat en la consecució dels objectius fixats a nivell estatal ja que són les responsables dels serveis de recollida i tractament dels residus municipals. El paper de les CCAA és rellevant ja que segons el Pla Nacional de Gestió de Residus d’Espanya (PEMAR 2016-2020), per garantir el compliment dels objectius nacionals, les CCAA han de complir almenys aquests objectius dins dels seus territoris: cada CA ha de complir els objectius de forma independent.

A nivell nacional, el 2018, es van generar 22.265.000 de tones i la recollida selectiva va arribar al 17,7% dels Residus Municipals (RM) generats, sent la part restant fracció resta (FR) (79,3%) i voluminosos (3,0%). Les quatre fraccions principals recollides selectivament van ser paper i cartró (27,1%), orgànica (25,6%), incloent residus biodegradables de cuines i restaurants i fracció vegetal procedent de parcs i jardins, vidre i envasos de vidre (21,2 %) i envasos barrejats (18,8%).[1]

L’increment de la recollida selectiva està estretament relacionada amb la ràtio de recollida separada de la fracció orgànica, donada la seva rellevància dins la composició de RM (a Espanya 42,72% del total generat)[2]. Gràcies a una sèrie de mesures posades en marxa a Espanya pels residus biodegradables, s’ha anat disminuint progressivament la seva deposició en abocador i incrementant la seva recollida selectiva. De fet, en els últims anys la recollida separada de bioresidus a Espanya s’ha incrementat de forma més significativa, més que duplicant el 2018 (1.006.000 t/any)[1] les tones recollides el 2006 (400.000 t/any)[1]. La introducció d’impostos creixents sobre l’abocament i incineració a Catalunya i la introducció obligatòria de la recollida selectiva de bioresidus en tots els municipis catalans des de 2008 van contribuir de forma important a aquest increment.

La recollida selectiva no es realitza de forma generalitzada al país. De fet, el 2018 es va arribar a recollir a nivell estatal respectivament el 24%, 26% i 54% de les fraccions envasos lleugers, paper i cartró i vidre generades. Per a la FORM la situació és encara pitjor ja es recull només el 12% de la fracció orgànica generada. A les comunitats on es pràctica una recollida selectiva de la matèria orgànica més generalitzada (Catalunya i la Comunitat Foral de Navarra) s’arriba a seleccionar el màxim un 34% dels residus orgànics generats. Al 2018, en 6 CCAA (Cantàbria, Ceuta, Extremadura, la Rioja, Melilla i Regió de Múrcia) la FORM (residus biodegradables de cuines i restaurants) no s’ha recollit selectivament mentre que en dos (Castella la Manxa, Castella i Lleó ) la recollida selectiva de la fracció orgànica recentment ha començat. Allà on no ve separada selectivament, la fracció orgànica dels RM en la majoria dels casos es tracta barrejada amb la fracció resta en plantes de TMB.

Els nivells de reciclatge de RM són diferents a cada regió, fet que mostra les diferents estratègies de gestió de RM emprades a nivell regional[3]. S’han de produir canvis profunds en els sistemes de gestió de residus sòlids urbans de la majoria de les regions espanyoles per assolir els objectius fixats a nivell europeu. Per moltes CCAA, aconseguir aquests canvis representa un gran repte a afrontar. A la necessitat d’haver d’implantar la recollida selectiva de matèria orgànica de manera obligatòria, se li suma el fet d’haver de tractar una quantitat més gran de fracció orgànica recollida selectivament i el fet que les tones de bioestabilitzat procedents de les plantes de tractament mecànic biològic (TMB) de fracció resta ja no podran comptabilitzar-se com “material reciclat”. D’aquí la necessitat d’incrementar la capacitat de valorització orgànica mitjançant la implementació de nova infraestructura o la reconversió de les plantes de tractament mecànic biològic (TMB) de fracció resta existents en instal·lacions que puguin rebre i valoritzar els bioresidus recollits selectivament. Sense aquesta adaptació tecnològica, moltes plantes de TMB quedarien sobredimensionades i sense la introducció de noves plantes de tractament biològic de fracció orgànica recollida selectivament s’hauran d’exportar importants quantitats de fracció orgànica a plantes externa a l’àrea de generació amb les negatives conseqüències en costos de transport i ambientals. L’autosuficiència regional en tractar residus biològics amb la implementació de plantes de compostatge i digestió anaeròbica pot reduir dràsticament aquests costos.

Les importants inversions destinades a plantes TMB de FR han contribuït a obrir una bretxa entre el nombre de plantes d’aquesta tipologia i les de tractament biològic de fracció orgànica recollida selectivament. A més, a les CCAA no se’ls requereix proporcionar evidència en relació amb la destinació final del bioestabilitzat, de manera que tot el que es produeix es comptabilitza com a material reciclat independentment de si realment s’envia a recuperació (és a dir, R10[4]) o no.

Pel que fa a la gestió de residus al 2017, la majoria (53,4%) dels RM generats a Espanya es van enviar directament (15,9% sense previ tractament) o indirectament (37,5% com a rebuig d’altres tractaments) a abocadors mentre que l’11,6% es va destinar a incineradores -amb o sense valorització energètica-. El 14,8% dels RSU generats es va enviar a compostatge o digestió anaeròbica en plantes TMB de fracció resta, 2,3% a plantes de compostatge o digestió anaeròbica de FORM, 18,0% a recuperació de materials (14,5% procedents de recollida separada i 3,5% de plantes TMB de fracció resta).

Al territori nacional hi ha 139 plantes de tractament biològic (89 TMB de FR i 50 plantes de valorització biològica de bioresidus) que no estan repartides homogèniament en les 17 CCAA. 28 de les plantes nacionals de tractaments de bioresidus estan localitzades a Catalunya, on es tracta prop de l’67% de la totalitat de la fracció orgànica selectivament recollida i enviada a aquest tipus de tractament a nivell estatal. D’altra banda, la majoria de les instal·lacions TMB de fracció resta estan ubicades a Andalusia, Comunitat Valenciana, Castella i Lleó i Catalunya. En aquestes 4 regions es tracta al voltant de l’63% de la fracció resta enviada a tractament mecànic biològic a nivell estatal.

Considerant que només se separa el 12% de la fracció orgànica generada a nivell estatal i es preveu un increment sensible de la recollida selectiva de la fracció orgànica, les plantes de tractament biològic de bioresidus existents a nivell nacional no són suficients. Amb l’actual configuració de sistema de gestió de residus biodegradables, no és previsible que Espanya pugui assolir els objectius de reciclatge establerts per la Unió Europea. Les CCAA hauran de centrar-se en reduir les aportacions de RM a abocadors introduint mesures de prevenció i augmentant la quantitat de residus destinats al reciclatge (en particular la fracció orgànica), invertint en optimitzar l’eficiència de les instal·lacions en funcionament, introduint noves infraestructures o reconvertint gradualment les existents que siguin més flexibles.

 


[3] Sastre, S., Llopart, J. and Puig, I. (2018) ‘Mind the gap: A model for the EU recycling target applied to the Spanish regions’, Waste Management. Elsevier Ltd, 79, pp. 415–427. doi: 10.1016/j.wasman.2018.07.046.
[4] Tratamiento de suelos, produciendo un beneficio a la agricultura o una mejora ecológica de los mismos.