Verónica Martínez | Fundació ENT
Segons les dades reportades per Ecoembes, al 2018 es van introduir al mercat espanyol 1,17 milions de tones d’envasos lleugers (inclosos plàstics, metalls i brics). Entre aquests, segons ENT Environment & Management (2021a), només 0,62 milions de tones es van recollir separadament i només 0,50 milions de tones es van classificar per a ser reciclades. Aquests última xifra està molt lluny de la quantitat que efectivament reprocessaran les empreses recicladores. Per exemple, les empreses recicladores de PET només aprofiten el 45-50% del material de les bales de PET (obtingudes a Espanya) per obtenir un material reciclat de qualitat alimentària (CIDEC, 2021).
Podem trobar múltiples causes d’aquest baix rendiment. Una cosa òbvia és la mala classificació que duen a terme els ciutadans i els grans productors de residus. Després de més de 20 anys de contenidors grocs a Espanya, encara hi ha molts generadors de residus que no saben que tots els envasos lleugers (independentment del material) s’han de llençar al contenidor groc, excepte els envasos compostables que s’han de llençar amb els residus orgànics. O bé no coneixen les directrius d’ordenació, o les coneixen però no les apliquen.
No obstant això, aquesta no és l’única causa del problema. La producció d’aquests envasos també contribueix al baix reciclatge d’envasos lleugers. Sembla que la majoria dels productors desconeixen (o/i no mostren interès per) com es gestionen els residus generats pel seu producte un cop introduït al mercat. No ens referim al potencial teòric de reciclatge dels materials presents als envasos, sinó a la gestió real de tot l’envàs al lloc on es ven. Per exemple, fins i tot si el PET pot ser teòricament reciclable al 100%, una ampolla feta principalment de PET mai es reciclarà completament, perquè no tota l’ampolla és PET i, segons el disseny, pot no estar ben classificada a les plantes de classificació d’envasos i/o a les plantes de reciclatge (ENT Environment & Management, 2021b).
Passa una cosa similar amb els envasos compostables, encara que aquest tipus d’envasos siguin biodegradables en condicions específiques, poden acabar fàcilment sense ser biodegradats. Si els consumidors llencen aquests envasos al contenidor groc, acabaran en una planta de classificació d’envasos lleugers on els poden descartar com a residu o seleccionar com a material recuperat i acabar en una bala de plàstic convertint-se en un problema potencial per a les empreses recicladores. Per contra, si els consumidors llencen els envasos compostables amb els residus orgànics, aquests aniran a una planta de tractament de residus orgànics on sovint encara no poden processar envasos compostables juntament amb els residus alimentaris i segurament acabin descartats com altres impureses de plàstic. Sense aquest coneixement pràctic sobre el final de la vida d’un producte és impossible dissenyar envasos amb un impacte ambiental de cicle de vida més baix que els envasos convencionals.
Aquesta forma de procedir individualment (tant per part dels generadors de residus com dels productors) sense preocupar-se dels impactes de les nostres activitats aigües avall, és una dinàmica de l’economia lineal que clarament dificulta la transició cap a una economia circular. Per transitar cap a una economia circular, cal un canvi sistèmic a la societat i totes les etapes del cicle de vida d’un producte haurien d’estar implicades en el canvi i treballar conjuntament perquè el sistema funcioni. Dues iniciatives (aplicades a escales molt diferents) demostren que la col·laboració entre actors de la cadena de valors és clau per a la circularitat.
En primer lloc, hi ha el mandat de la UE d’incloure el 25% de PET reciclat en ampolles de begudes el 2025 i el 30% de plàstic reciclat en totes les ampolles de begudes de plàstic de fins a 3 litres [1]. Per assolir aquest objectiu, totes les parts implicades al cicle de vida de l’envàs han de treballar plegades. Les empreses recicladores depenen del que les empreses productores posin al mercat, i viceversa. Entre les empreses productors i les recicladores, hi ha les activitats de recollida i classificació de residus que marcaran la qualitat del material recuperat.
Tot i que el contingut de material reciclat d’un producte és important, amb o sense obligació de la UE, la reciclabilitat d’un producte és (com a mínim) tan important com el seu contingut reciclat perquè és aquesta qualitat la que permetrà reciclar el producte després del seu ús. Donar més importància al contingut reciclat que a la reciclabilitat del producte pot dificultar la circularitat a llarg termini dels materials (poder reciclar un el material per a que es pugui tornar a utilitzar per al mateix tipus de producte del que provenia més d’una vegada). Per exemple, alguns productors de xampú o llet han canviat els seus envasos de PEAD a rPET, però han utilitzat additius per garantir l’opacitat al rPET, cosa que fa que aquest rPET ja no es pugui reciclar per tornar a ser ampolla. En els millors casos, es reciclarà per altres aplicacions (downcycling). El mateix passa quan rPET està entintat amb colors forts.
La reciclabilitat és l’aspecte clau de la iniciativa el “sello de reciclabilidad” que és un clar exemple de col·laboració entre empreses productores i recicladores per augmentar la reciclabilitat real dels productes. Aquesta és una bona eina per solucionar la manca de comprensió de la gestió de residus dels productes (esmentada anteriorment) ja que avalua la reciclabilitat real d’un envàs al lloc on es ven el producte. Els productors també obtenen opcions de millora i una etiqueta amb el grau de reciclabilitat real dels seus envasos que es podria afegir a l’etiqueta del producte. Tanmateix, la publicació del grau de reciclabilitat real en els productes és probable que no es produeixi per part dels productors (ni que sigui útil per als consumidors) fins que no es prohibeixi eslògans enganyosos (com ara el 100% reciclable).
Tothom, no només els generadors de residus ni els productors d’envasos, pot actuar per la circularitat dels envasos posats al mercat. Per exemple, els consumidors podrien qüestionar el contingut dels eslògans escrits en algunes etiquetes i evitar la compra de productes amb continguts evidents enganyosos. Els consumidors també podrien aplicar el principi de jerarquia de residus a totes les seves opcions de compra, on la prevenció i la reutilització són les principals prioritats. Les empreses recicladores podrien establir directrius clares sobre què es pot reciclar (per a tornar a ser el mateix producte) i (si és possible) establir acords amb els productors que respectin aquestes directrius per garantir la circularitat del material a llarg termini. Les administracions públiques podrien regular la recollida i la classificació ambicioses d’alta qualitat, així com prohibir els eslògans enganyosos.
Referències
CIDEC, 2021. R-PET la mejor solución para garantizar la circularidad de los envases.
ENT Environment & Management., 2021a. Estudio sobre la viabilidad técnica y ambiental de la implantación de un Sistema de Depósito, Devolución y Retorno (SDDR) en España. Report for TRAGSATEC, Vilanova i la Geltrú (Barcelona). The report can be found as annex (from page 490) in the link https://www.miteco.gob.es/es/calidad-y-evaluacion-ambiental/participacion-publica/210929espana_sddr_ttecent_miterd_web_tcm30-531126.pdf
ENT Environment & Management, 2021b. Anàlisi de les necessitats d’R+D+I en nous materials per a envasos de begudes. The report can be found in: http://mediambient.gencat.cat/web/.content/home/ambits_dactuacio/empresa_i_produccio_sostenible/economia_verda/INTERREG/210601-Informe-R-D-I-plastics-1.pdf
[1] Directive (EU) 2019/904 of the European Parliament and of the Council of 5 June 2019 on the reduction of the impact of certain plastic products on the environment.