Ignasi Puig Ventosa, Maria Calaf Forn i Maria Mestre Montserrat.
Juny 2016
No, no resulta estrany. El que resultaria estrany seria el contrari, que la factura de l’aigua fos la mateixa, tant si gastéssim 100 litres com si en gastéssim 1.000. Al món hi ha poques coses que funcionin com un bufet lliure.
Tanmateix, el mateix concepte encara resulta estrany quan s’aplica als residus. Avui l’habitual és que facis el que facis com a ciutadà, ja sigui generar-ne molts o pocs, lliurar-los selectivament o no, paguis el mateix per la seva gestió: una taxa de residus municipal d’import fix. En alguns casos, l’import no és fix, sinó dependent de variables que no tenen a veure amb el comportament real quant a la generació de residus.
En altres països més avançats pel que fa a la gestió dels residus, pagar en funció de la quantitat i tipus dels residus efectivament generats, i individualment mesurats, és una pràctica habitual. Normalment ho fan mitjançant models de recollida selectiva porta a porta i mitjançant l’estandardització de les bosses o cubells de recollida d’escombraries. En el primer cas només aquestes bosses especials són recollides, les quals han estat prèviament venudes pels Ajuntaments a un preu que incorpora part dels costos del servei (com el preu d’un segell incorpora el cost de l’enviament de la carta); en el segon cas, cada cubell és associat a un usuari concret (cada vegada més, mitjançant l’ús d’un xip identificatiu), a qui es trasllada el cost en funció del volum del recipient, de la fracció, del nombre de recollides o del pes dels residus dipositats.
Aquests sistemes es coneixen amb el nom de taxes de residus de pagament per generació (PxG) i són encara poc esteses a Catalunya. Només 3 municipis les tenen en vigor: Argentona, Miravet i Rasquera. Alguns més les apliquen únicament als residus comercials (p.e. Canet de Mar, Barcelona o la comarca del Pla de l’Estany).
Es tracta de la mesura singular d’abast municipal que pot tenir un major impacte sobre la prevenció de residus, la que hauria de ser la primera prioritat segons la jerarquia de gestió dels residus. I també pot representar una contribució important a incrementar el reciclatge. Tal i com conclou un estudi recent sobre aquests sistemes en diferents països europeus, el PxG té potencial per adaptar-se bé a les condicions locals, per promoure la reducció de residus, per incrementar considerablement el reciclatge i el compostatge i per ser ben rebut pels agents implicats.
Essent així, com és que encara no veiem una implantació majoritària d’aquests sistemes a Catalunya?
Hi ha diverses raons. Algunes de les més importants podrien ser:
- És un model eminentment vinculat a la recollida selectiva porta a porta. Malgrat ja estem assistint a una proliferació d’aquest model –a Catalunya més de 100 municipis recullen els seus residus porta a porta arribant a més de 300.000 persones– l’abast encara és molt minoritari i centrat en nuclis de població sobretot petits. Els resultats superiors que assoleix aquest model haurien de convertir el seu impuls en una de les principals prioritats de la gestió residus.
- Als municipis encara els resulta massa barat i fàcil continuar amb polítiques de gestió de residus que no assoleixen els resultats de recuperació que una gestió eficient dels recursos exigiria. Una fiscalitat elevada sobre l’abocament i la incineració dels residus hauria també de ser una prioritat, així com el trasllat efectiu al nivell municipal del compliment dels objectius legals de gestió residus.
- La manca de valentia política, que dificulta modificar de forma transformadora els tributs.
- La insuficient disponibilitat de recursos econòmics, sobretot en els models de PxG més robustos (amb xips, lectura automàtica, etc.).
El PRECAT20, que ha de guiar la gestió dels residus a Catalunya fins a 2020 i més enllà, situa el PxG en un lloc preeminent. Tanmateix, o s’activen mesuren de suport ben adreçades, singularment encaminades a promoure la recollida selectiva porta a porta i a incrementar els cànons d’abocament i incineració de residus, o la inclusió del PxG com a objectiu no serà suficient per a veure’n la seva implantació de forma més o menys generalitzada.
Una dificultat afegida és que la seva implantació ha de coincidir aproximadament amb el canvi d’any fiscal. Això deixa exactament 4 moments en els quals pot instaurar-se al llarg d’una legislatura, que malauradament a la pràctica acostumen a quedar-se en dos, ja que els altres dos queden massa a prop de les anteriors eleccions (per tant, sense temps d’haver preparat les necessàries reformes d’ordenances, entre altres) o de les properes (el que suposa la paralització de les decisions importants).
Tant de bo no sigui certa aquesta previsió, però de les dues dates clau que hi havia aquesta legislatura municipal 2015-2019 (gener 2017 i gener 2018) ja som massa a prop de la primera perquè pugui haver-hi implantacions. Gener de 2018 ha de ser doncs l’objectiu.